Imatge de: X @Pau Gasol
Crear un club esportiu des de zero implica resoldre moltes incògnites al llarg dels anys. Una de les preguntes clau per al Bàsquet Girona ha estat definir la seva identitat esportiva. La resposta? L’esforç. És a dir, la capacitat de buidar-se físicament i mentalment per assolir els objectius.
La llegenda de Los Angeles Lakers ho va expressar amb claredat: “Tot el que podem controlar és allò de què m’haig de preocupar. Haig de donar-ho tot. I l’endemà, tornar-hi”. Un missatge, doncs, que encaixa a la perfecció amb la creació de la filosofia del club basada en l’esforç.
Fora del parquet, el Bàsquet Girona ha tingut sempre molt clars els seus objectius. Un exemple és la iniciativa Be Great, que transforma la roba esportiva en desús en peces noves i sostenibles. Però sobre la pista el projecte esportiu no s’ha consolidat del tot. Les constants incorporacions durant la temporada i la inestabilitat a la banqueta les dues últimes temporades són una prova evident: quatre entrenadors en dos anys.
L’orgull gironí com a motor
Tot i això, en les dues últimes temporades els discursos dels tècnics s’han basat, repetidament, en l’esforç i la lluita. Els exentrenadors del Bàsquet Girona han començat la filosofia. Analitzant quin potser el pilar de la filosofia, l’esforç és un aspecte innegociable en el dia a dia d’un equip professional. En una competició on alguns clubs compten amb pressupostos de fins a 40 milions, la diferència no es pot marcar a cop de talonari. Què pot donar un plus extra als jugadors i a l’equip? L’orgull gironí.
De fet, fa uns anys, el club lluïa aquest lema a la samarreta. Recuperar aquest esperit, doncs, ha de servir per no rendir-se en els moments més complicats. Moncho Fernández, actual entrenador del primer equip, ho duu al peu de la lletra i, de moment, els resultats són positius. Així doncs, a qui s’esforça i treu l’orgull, no se li pot demanar res més.
