Imatge: X Girona FC
Amb la il·lusió d’aquell nen petit que només té una idea al cap i que sovint deixa anar subtilment un “de gran vull ser futbolista”. El somni de Felipe Sanchón és el somni de qualsevol nen que gaudeix fins a l’últim segon el temps lliure del pati abans que soni el timbre. El tòpic diu que amb esforç, constància i sacrifici pots perseguir tot el que et proposis, però sovint s’obliden que en ecosistemes tan tancats com els del futbol professional cal sobretot una cosa: talent. I d’això en desprèn a primera vista.
Qui li havia de dir que acabaria convertint-se en un ‘trotamón’ forjat al futbol espanyol amb una trajectòria plena de sorpreses i de moments inimaginables, entre els quals trobem un ascens a Primera, una nit europea a l’Allianz Arena o la sort d’haver pogut compartir vestuari amb un dels millors futbolistes del planeta.
Felipe, el nostre mag
Un davanter tècnic, diferent, amb un tracte amb la pilota especial. D’aquells perfils que valen or en el futbol modern i que reuneixen dues característiques que avui en dia semblen ser incompatibles; el talent – vulgarment dit la ‘màgia’ – i l’olfacte golejador. Doncs Felipe tenia les dues. Potser perquè des de ben petit va mamar futbol i perquè entre els seus màxims referents hi havia figures com les de Ronaldo Nazário o Hristo Stoickhov. Si m’ho permeteu, d’alguna manera, ell ha sigut el nostre Stoickhov a Girona. El tercer màxim golejador de la història del club a Segona, només superat per Jandro i Stuani.
A Girona Media hem tingut el plaer i la sort de conversar amb ell per repassar el que ha estat una carrera d’èxits i de contrastos que no s’entendrien sense el seu pas per Montilivi, en fins a tres etapes diferents. Des dels inicis fins a l’actualitat.
Imatge: X Girona FC
Herència a pilota passada
Sant Boi de Llobregat (Barcelona). En aquesta localitat del Baix Llobregat s’hi remunta tot. Aquí s’hi va criar Felipe i aquí hi continua ben arrelat avui en dia, ara com a pilar del futbol base d’un dels equips del poble, el Ciudad Cooperativa, on entrena al seu fill. Una passió traslladada entre generacions. Posar el seu granet de sorra davant la manca d’entrenadors amb formació per salvaguardar un dels projectes esportius del seu poble.
Al final s’ha de donar un cop de mà i ajudar perquè falten entrenadors i gent amb formació
Entre genis, el talent no s’oblida
Amb només 8 anys, Sanchón va iniciar-se en el món futbolístic a l’escola formativa del Barça. Allà s’hi va passar 13 anys de la seva vida, rodejat de talent generacional (Víctor Valdés, Iniesta, Sergio García…) i assessorat pels millors professionals. Tot i no gaudir de l’experiència ‘completa’ de viure a la Masia per la poca distància entre la Ciutat Esportiva i casa seva, guarda molt bons records del seu pas per una de les millors pedreres del món. Des de l’aleví fins al filial. També hi guarda anècdotes. Una d’elles, el fet de compartir gespa amb Leo Messi quan ambdós estaven al filial blaugrana. Jugar amb l’argentí són paraules majors.
Tot i això, si li preguntem per altres noms, ho té clar. Felipe sent un afecte majúscul per Jandro com a futbolista amb qui ha jugat. I no n’hi ha per menys. La qualitat personificada en un trequartista. O com li dirien al Calcio, el “fantasisti” que tot equip necessita. Felipe és dels que admira el rigor tècnic, els superclasses i d’aquests n’ha vist molts durant la seva extensa trajectòria. A banda de Jandro, es queda amb Borja García, l’especialista a la zona del ‘10’, aquesta que tan en perill d’extinció està.
Camins creuats
Abans de buscar sort fora de la Península, Felipe va continuar aguerrint-se al futbol català. Primer al Figueres i després al Girona, en la seva primera etapa com a blanc-i-vermell a Tercera. D’allà a l’Hospitalet, on va coincidir amb un dels pilars de l’estructura del Girona. Suposo que encara no sabeu de qui parlo. El capità d’aquell Hospitalet de Segona B no era ningú que altre que Quique Cárcel. Les estranyes coincidències del futbol.
Aquella temporada Felipe Sanchón, cedit, va castigar el seu equip d’origen amb un hat-trick implacable que va enfonsar encara més el filial blaugrana. Després de set jornades de silenci, va recuperar la veu del gol i es va coronar com a rei dels màxims golejadors del grup 3 de Segona B.
Va ser un any espectacular per tot. Quique era dels veterans, era un líder. Ens enteníem molt bé
Sol, futbol i tragèdies gregues
I com qualsevol jove, també tenia ganes de descobrir món. Felipe assegura “no haver sigut bon exemple pel que fa a la seva carrera acadèmica”, que va iniciar ja passats els 30 anys. Fins aleshores, futbol, futbol i més futbol. De nou, fent cas a la seva veu interior que des de nen li havia repetit tantes vegades que volia ser futbolista professional. El que sí que va fer va ser un Erasmus, concretament al futbol grec. Una experiència que només són dignes de valorar els valents que l’han viscuda.
En un partit el president va baixar al camp per discutir amb l’àrbitre sobre un fora de joc
Vist amb perspectiva el seu nou destí complia amb diversos requisits que el feien potencialment molt atractiu; un lloc amb platges i sol. L’àmbit futbolístic, però, tampoc va defraudar. Amb l’Aris de Tessalònica va tenir la sort de debutar en competició europea (Europa League). I ho va fer per la porta gran després de deixar pel camí al Zaragoza. Una veritable tragèdia grega pels Aimar, Diego Milito, Ayala, Oliveira que componien aquell ‘dreamteam’ aragonès.
A la fase de grups Felipe ja no va tenir tanta sort, però el que sí que podrà dir en veu alta sempre és que va gaudir d’una nit europea a l’Allianz Arena, davant un Bayern que va sortir amb tot l’arsenal. El resultat – un 6-0 amb pòquer inclòs de Luca Toni – no tenia massa importància. Però tots els Erasmus s’acaben, també el seu.
Una història d’amor futbolístic
En aquest punt apareix de nou el Girona, el de Matamala, Dorca o Chechu, a on arriba cedit pel conjunt grec a la segona volta. Temporada difícil pels gironins, amb triple canvi a la banqueta i any convuls a les oficines de Montilivi. Torna a terres hel·lèniques per posteriorment firmar per l’Udinese italià que automàticament el cediria a Granada, amb un ascens a Segona pel mig.
Tot i això, davant la manca de minuts, acabaria recalant al Nàstic a préstec. La temporada 2011-12, després de rescindir contracte amb els italians, aterra al José Rico Pérez. És en aquest darrer equip (l’Hércules) on el batejaran com a ‘Pipe’, el primer i únic sobrenom que ha rebut Felipe durant els seus més de vint anys de carrera.
Arribats fins aquí, encetem la tercera i darrera etapa de Sanchón al Girona. La més llarga de la seva carrera futbolística, exceptuant el seu pas per la pedrera culer. En aquest període a la divisió de plata (comptabilitzant la 08-09), Felipe disputa un total de 141 partits de lliga regular. Participacions que acompanya de fins a 35 gols, la qual cosa el converteix en el tercer màxim golejador blanc-i-vermell a Segona, tan sols eclipsat pel seu admirat Jandro i per Stuani, qui sinó.
Per sobre de tots aquests registres hi ha una cosa clara, es va convertir en una llegenda blanc-i-vermella i un jugador molt estimat a Girona. Una estima compartida també pel de Sant Boi, que ha viscut els seus millors i pitjors moments futbolístics a la gespa de Montilivi.
La resiliència de Sanchón
Els moments més cruels són evidents. El primer d’ells, l’ascens frustrat de Rubi contra l’Almeria, equip què entrena en l’actualitat. En aquella eliminatòria a cara o creu Felipe Sanchón va errar des dels onze metres en el partit d’anada (0-1 i 3-0 a la tornada pels andalusos). Dos anys més tard li va tocar patir ‘in situ’ un dels desenllaços més tràgics de la història recent del club, el moment del Lugo.
I si no n’hi havia prou, els posteriors play-offs amb el Zaragoza i amb l’Osasuna. Cops anímics molt durs. Caure i aixecar-se, aixecar-se i caure. Nedar, nedar, i ofegar-se a la vora. Aquesta és una bona frase per resumir el seu pas per Girona. Però després de la tempesta sempre surt el sol.
Jo ja estava pensant cap a on anava a córrer, amb qui anava a celebrar. Va ser molt dur
L’últim gest, la gran recompensa
Situem-nos a la temporada 2016-17. Un Girona ferit d’ànima, però no d’orgull volia tornar a intentar-ho. L’anhelat ascens que tants anys havien acariciat. Pablo Machín a la banqueta i una plantilla que presentava novetats. Aquell any Felipe Sanchón va perdre tot o gairebé tot el protagonisme que havia tingut anteriorment. Encara més, és la temporada on disputarà menys partits, un total de 5.
Però ni tan sols això frena l’ímpetu i l’ambició del davanter, que vol treure’s d’una vegada per totes aquella espina clavada. Assumeix el seu rol secundari i veu com el seu equip s’acosta de mica en mica a l’objectiu, un cop més. La tercera temptativa consecutiva. No diuen que a la tercera va a la vençuda?
Aquest cop semblava que anava de debò. Ni les ensopegades en les darreres jornades contra Levante i Nàstic van poder frenar aquell Girona, que va arribar al partit del Zaragoza conscient que un empat els valia per assolir la gesta. Machín va tenir el bonic detall de fer entrar Sanchón a les acaballes del partit perquè aquest pogués consumar l’ascens a peu de gespa. Ara sí, al quart intent en el seu cas particular. Si existeix la màxima felicitat segur que s’hi apropa a un instant així, tal com ho descriu el mateix Felipe. Ho havia aconseguit, per fi.
El dia del Zaragoza em trec un pes de sobre. No sé si hagués continuat jugant al futbol sense aquell ascens
En la darrera jornada va sortir d’inici, en la seva primera titularitat de la temporada. Un dia i un partit que li quedarà gravat a la memòria. Un comiat rodó a l’Arcángel digne del millor guionista.
Un dels millors gols que he fet mai. Marxar així em donava tranquil·litat
El retorn truncat d’un somni inacabable
Hauria desitjat continuar a Primera amb el club de la seva vida en el millor moment de la seva història, però les circumstàncies eren les que eren i va haver de fer un pas al costat.
L’hora dels adeus a Montilivi mai és fàcil, però a Felipe encara li quedava energia i pólvora per continuar lligat als terrenys de joc. I així ho va fer. El Sabadell anunciava l’arribada d’un davanter veterà amb un currículum exemplar. A la Nova Creu Alta s’hi retrobaria amb Migue, company d’habitació. Amb 35 anys iniciava una nova etapa, entre aplaudiments i expectació, i va estar a l’altura. Premiat com a millor jugador arlequinat aquella temporada, va consensuar amb el club continuar vinculat durant una temporada més.
Abans de penjar les botes, ‘the last dance’. Felipe va decidir tornar als seus orígens, a l’Hospitalet, a Tercera Divisió. Un objectiu, retornar l’equip a Segona B. Un impediment, una lesió als lligaments del turmell que el va mantenir apartat durant tota la temporada. Un punt final agredolç a la seva carrera, que es va veure obligat a tallar de soca-rel abans del que hagués volgut. Però quan les cames diuen prou, el més intel·ligent és penjar les botes.
Un llegat que perdura més enllà dels gols
No us penseu que això va allunyar-lo del futbol. Des d’aleshores Felipe s’ha mantingut fidel a la seva filosofia i no ha defugit mai del terreny de joc. Com a delegat de l’AFE a Catalunya, i ara com a entrenador de tecnificació i futbol base. Li costa imaginar-se un futur lluny dels camps de futbol. Al seu nen interior li diria que ha complert el seu somni, que ha viscut del futbol i que de tot això s’emporta ben segur una motxilla plena de records. De bons, i de dolents també.
Ara bé, pot dir ben orgullós que va deixar el club de la seva vida en el més alt, i això no ho pot dir qualsevol. De Sant Boi al Allianz i de Montilivi a Primera. Aquesta és la història d’un jugador fet de talent, esforç i lleialtat. Un d’aquells que es fan estimar i dels que s’ha guanyat per sempre l’estima dels gironins.
No sé com hagués sigut la meva vida sense aquell ascens
