Imatge de: X @GironaFC
Fa exactament vuit anys, un 4 de juny del 2017, el Girona empatava a 0 contra el Zaragoza i aconseguia el seu primer ascens a Primera Divisió. Una fita inimaginable. Mai a la història hi havia hagut un club de les comarques gironines a la màxima categoria del futbol espanyol. En el passat, els fantasmes dels cops on els blanc-i-vermells ho havien intentat sense èxit. Lugo, Zaragoza, Osasuna…, imatges que apareixien al cap dels milers d’aficionats que s’havien reunit a Montilivi amb un únic objectiu. Avui no es pot fallar, ha de ser el dia. “No ens hi volien, però hem estat tossuts”, narrava Eduard Solà a Catalunya Ràdio un cop l’àrbitre va indicar el final del duel.
Un punt més
L’equip entrenat per Pablo Machín arribava a la penúltima jornada de la categoria de plata en segona posició amb 69 punts, cinc per sobre del Getafe i amb el duel directe guanyat. Així doncs, els càlculs eren fàcils. Si el Girona sumava un punt a casa contra el Real Zaragoza, pujaria a Primera Divisió. D’altra banda, els aragonesos – que tenien 5 punts de marge amb el descens – també en feien prou amb un empat per continuar una temporada més a Segona Divisió. Així doncs, tot apuntava a un empat a Montilivi. Ara bé, els nervis i el neguit estaven ben presents.
L’Albert Bassas – veu de l’estadi i periodista de Rac1 – explica al seu llibre Un equip, una afició i una ciutat de primera que abans del partit va notar una certa tranquil·litat al vestidor. En declaracions a Girona Media, assegura que ningú ho veia com una final, malgrat la transcendència de l’enfrontament: “Cada rematada que es feia en una porteria o altra era quasi més patida que no celebrada, era un partit on ningú volia que passés res”. “En algun lloc estava escrit que havia de ser“, conclou Bassas.
Al final, empat a 0 i Montilivi va poder celebrar, per fi, l’anhelat ascens. “Va ser una alliberació després de totes les promocions que havíem viscut, amb Machín l’any de l’Osasuna o Zaragoza, amb Rubí amb l’Almería”, recorda Eduard Solà. Qui també es va treure un pes de sobre, van ser els jugadors, especialment els que, com Felipe Sanchón, havien viscut les desfetes d’anys anteriors: “Jo tenia l’ascens amb el Lugo, vaig preguntar a la grada quant quedava. Em van dir un minut i jo ja estava pensant cap a on anava a córrer, amb qui ho anava a celebrar. Després passa el que passa i va ser molt dur”.
Alegria després de molts anys de patiment
Sanchón també confessa que es va quedar al Girona sense jugar per treure’s l’espina que tenia clavada per no haver aconseguit pujar. “No sé com hauria estat la meva vida sense aquell ascens, potser no hagués continuat jugant a futbol”. Precisament, el davanter, que va entrar a la recta final, admet que hi va haver una jugada on envia la pilota a córner, però l’àrbitre assenyala porteria. “Jo en aquell moment penso, sort que s’ha equivocat, era de les últimes i encara ens haurien marcat un altre cop”.
Sobre el camp, al final del partit, també hi havia Richy. El central ja sabia que es retiraria un cop s’acabés la temporada a causa de les lesions. Per tant, mai va poder gaudir de Primera: “Jo sempre ho assimilo com si fos el yin i el yang. Aconsegueixo el somni de tot nen, arribar a Primera Divisió, però sé que no ho podré gaudir”. “A l’abraçada que em dono abans d’entrar al camp amb Galiano, em poso a plorar, perquè al final ho hem aconseguit. Els hem pogut donar a aquestes dues persones (Jota i Galiano) i a tota l’afició el que tant volien”.
Un ascens que no podràs gaudir
Sanchón i Richy, dues històries similars. Futbolistes que han estat diversos anys a Girona i, després de patir i quedar-se a les portes de l’ascens, al final ho van aconseguir. Sanchón – que després acabaria la seva carrera al Sabadell i a L’Hospitalet – assegura que quan entra ja sabia que s’acabava: “Que el del Zaragoza fos el meu últim partit a Montilivi va ser especial”. Abans de marxar marcaria un golàs en l’última jornada al camp del Córdoba: “És un dels millors que he fet en la meva carrera””. En el cas de Richy, el central es va retirar després d’aquella temporada. Tot i això, remarca la sort d’haver aconseguit l’ascens a la que sempre serà la seva segona casa, Girona: “Cal quedar-se amb el positiu i que he estat un privilegiat per haver fet el que més m’agrada“.
No van poder gaudir de Primera, però tots dos ho van poder celebrar amb l’afició en una rua pels carrers que va acabar amb una festa a la Plaça del Vi i a la Copa. El conductor d’aquells actes era l’Albert Bassas: “Recordo entrar a la Devesa a dalt de l’autobús descobert amb els jugadors com si fossin estrelles de rock. Un moment així la majoria dels jugadors no se l’havien imaginat, potser no el viurien mai més, i potser és el més comparable a guanyar un títol, que encara continua sent inimaginable pel Girona”. “És una de les imatges més potents que recordo de l’èxtasi que va significar pujar a Primera Divisió”, repassa la veu de Montilivi.
La figura de Machín
Qui també va gaudir de la celebració va ser l’artífex de l’ascens, Pablo Machín. El tècnic sorià va arribar el 9 de març del 2014 amb l’objectiu de ressuscitar una institució morta, esportivament i institucionalment. “El club estava en concurs de creditors, els jugadors no cobraven…”, explica el periodista del Diari ARA, Jordi Bofill. En el moment de la seva arribada el Girona era cuer a 5 punts de la salvació. Tot i perdre els dos primers partits (Múrcia i Sporting), un balanç de sis victòries, tres empats i quatre derrotes va permetre assolir la permanència a Segona Divisió. Bofill té clara la rellevància de Machín: “És una de les persones més importants de la història del club perquè canvia una mentalitat. Ell arriba aquí amb una mà al davant i una al darrere i ho va tirar endavant, va convèncer a tothom que les coses podien canviar”.
De fet, Bofill, també explica una anècdota a Girona Media sobre com va viure el Girona 0-0 Zaragoza: “Hi havia tanta demanda que ens tenien, als que no érem mitjans habituals, en unes golfes perquè no hi cabíem tots”. “El partit ja sabies al que anaves, però no les tenia totes. Ens passaven tantes desgràcies en aquella època que no sabia el que passaria”, confessa el periodista del Diari ARA.
Un creixement social
Més enllà de l’esportiu, l’ascens també va permetre al club fer créixer la seva massa social. Era el primer equip de les comarques gironines que jugava a Primera i això es va notar, tal com explica el director de L’Esportiu, Xevi Masachs: “A nivell de representativitat era una cosa pendent, que hi hagués un club que se’l sentís seu tothom. Ara vas a pobles i veus banderes del Girona. Això ara ho veiem natural, però abans de l’ascens costava perquè, ja havia anat creixent la massa social, però l’impacte fort va ser l’arribada a Primera Divisió“.
La resta, és història. Tot i baixar, per tornar a pujar, el Girona viu els millors anys de la seva vida. No sabem quant durarà i si algun dia això s’acabarà o canviarà, però de moment gaudim del present, gaudim de primera divisió i, en moments excepcionals com la darrera temporada, gaudim d’Europa.
