Imatge de: X @GironaFC
L’equip de Míchel trenca la seva mala ratxa i torna a guanyar després de 144 dies sense sumar els tres punts a la Lliga. La victòria del Girona davant el Valencia no són només tres punts. És, sobretot, una injecció d’ànima per a un equip que havia perdut l’espurna i per a una afició que començava a mirar enrere amb massa nostàlgia.
144 dies de dubtes i silenci
Durant mesos, el Girona ha estat atrapat en una espiral de dubtes. L’equip que va enamorar mitja Espanya i, per què no dir-ho, mitja Europa, amb el seu futbol atrevit i fluid semblava haver-se convertit en una ombra d’ell mateix. Els automatismes no fluïen, els gols no arribaven, i cada partit semblava una prova de resistència més que no pas un acte de gaudi. Per això, la victòria davant el Valencia és un alleujament col·lectiu, tant pel club com per la ciutat.
Guanyar després de 144 dies és tornar a creure. És recordar que l’estil de Míchel —basat en la paciència, la possessió i la valentia— continua tenint sentit, fins i tot quan els resultats no acompanyen. L’entrenador madrileny no ha renunciat mai a la seva idea, i això té mèrit. En un futbol cada cop més dominat per la urgència i els contraatacs, mantenir la coherència és un acte de fe.
Vanat, el símbol del renaixement
Un dels grans protagonistes d’aquesta millora ha estat Vanat, que ha recordat aquells dies en què Dovbyk va convertir-se en un dels millors davanters d’Europa, quan el Girona es va deixar captivar per un futbolista capaç de generar gols i resoldre situacions difícils de manera senzilla. La seva capacitat per aportar dinamisme i definir amb seguretat ha estat clau per al joc de l’equip, donant-li aquell plus de confiança i gol que feia una temporada que mancava. Com Dovbyk, Vanat s’ha convertit en símbol de l’esperit ofensiu i la identitat que el Girona vol recuperar.
També és un triomf emocional per a una afició que mai ha deixat de respondre. Montilivi, tot i el silenci de les últimes setmanes, ha tornat a vibrar. I això no és casualitat: el vincle entre l’equip i el seu entorn és un dels pilars del projecte. El Girona ha crescut perquè s’ha sentit estimat i perquè la seva gent ha entès que formar part d’un club com aquest implica conviure amb els alts i baixos amb la mateixa passió.
Aquesta victòria pot ser, amb sort, un punt d’inflexió. No tant per la classificació —que encara deixa molt camí per recórrer—, sinó per la sensació de tornar a ser competitius, de tornar a mirar als ulls els rivals. El Girona no és un miracle que s’ha esvaït, sinó un equip que torna a aprendre a viure amb les seves pròpies expectatives.
Míchel ho sap millor que ningú: aquest projecte no necessita herois puntuals, sinó convicció col·lectiva. I aquest triomf, més que un premi, és un recordatori del que el Girona pot ser quan juga fidel al seu esperit. 144 dies després, el Girona no només ha guanyat un partit, ha recuperat la seva identitat.
