Imatge de: ACB (Sergi Geronès)
El FIATC Girona va aixecar el teló a la temporada més especial de la història recent del club amb una victòria, diumenge passat, a Fontajau, contra UCAM Múrcia (84-77). No va ser una victòria brillant, ni de domini absolut, la balança es va decantar pel costat gironí als instants finals per detalls, però és segurament aquest fet el que ha carregat a la parròquia gironina una mica més (encara) d’il·lusió.
Els últims quatre minuts de partit, amb cinc punts de Jassel Pérez —alguns claus com el triple sobre la botzina de possessió i d’altres tan espectaculars com l’esmaixada final— van arrodonir el partit del dominicà, que juntament amb Stanley Whitakker van dur la batuta de l’equip. Per la seva banda, Moncho Fernández es va mostrar igual de content per la victòria com desesperat en molts moments del partit en veure que a l’equip encara li queda molt camí per ser reconeixible.
Els jugadors gironins ja van com lleons al rebot ofensiu, defensen a tota la pista com si els hi anés la vida i surten esperitats quan aconsegueixen arreplegar la pilota per tal d’anotar el màxim ràpid possible. Són aspectes que ja definien l’equip l’any passat i, segurament, aquest any brillaran una mica més amb jugadors que poden treure’n més profit.
L’equip de Sito Alonso, però, va posar a la palestra les costures evidents —i normals— del conjunt gironí en aquest punt. En situacions de joc aturat, cinc contra cinc, l’equip està encara rovellat i poc fluid i, defensivament, a l’equip li costa encadenar accions defensives que depenen de la concentració. A més, diversos jugadors estan encara verds a l’hora d’entendre que se’ls demana i que han de tenir per jugar a una lliga tan exigent com l’ACB. Andrejz Pluta, Stenionis, i, perquè no dir-ho, McClung, van ser en molts moments lloses que Moncho va haver de gestionar per mantenir-se dins el partit.
En el cas de l’americà, sobretot defensivament, es debat entre una falta d’adaptació o una qüestió més seriosa. El canvi per a ell és gran i la voluntat de demostrar el jugador que és, ben segur que també. Ara bé, les aptituds defensives, que són una qüestió de voluntat, han d’aparèixer sí o sí per tal que l’equip el pugui continuar esperant amb tota la tranquil·litat del món.
L’objectiu del Girona
Per això i per com va anar la primera jornada de lliga, amb les victòries de Lleida, Obradoiro o Saragossa, Girona faria bé de gaudir el moment, però no deixar de tocar de peus a terra. El sostre de l’equip és el més alt que es recorda, però també cal arribar-hi. I, ara com ara, ni de bon tros s’hi acosta. Sempre és millor treballar amb la victòria que amb la derrota, però el camí és llarg.
L’objectiu, de moment, està situat en les 14 victòries, que és la xifra més alta amb la que un equip ACB ha consumat la seva permanència (temporades 1998-1999 i 2003-2004). L’eufòria sempre és bona, però sense anar més de pressa del compte a l’hora de fixar objectius. Mentre tot arriba, qüestió de ser una mica millor cada dia, anar gaudint del camí i sobretot ser al costat de l’equip, que l’ocasió ho val.
