Imatge de Richy: La Liga
Ricardo Álvarez Puig, més conegut com Richy, va arribar a Girona l’estiu del 2011. En els sis anys al club català es va convertir una llegenda blanc-i-vermella, lluint durant moltes temporades el braçalet de primer capità. D’origen gallec, mai ha amagat la seva estima cap a la ciutat i el club de la Costa Brava. A Montilivi, Richy va patir per evitar baixar a Segona B i també alguns dels play-offs frustrats a primera.
Al final de la seva carrera, el futbol li va regalar un ascens a Primera Divisió, però una lesió de genoll li va impedir poder gaudir de la màxima categoria. Richy ha concedit una entrevista a exclusiva a Girona Media on ha repassat la seva trajectòria futbolística i ha descrit com viu els èxits recents des de la llunyania.
Sis temporades a Girona, arribant a ser el primer capità, és una llarga etapa de la teva vida futbolística. Quins records guardes d’aquells anys?
Com moltes vegades he dit, van ser sis anys molt bonics, fent el que més m’agrada i gaudint molt, tot i que en totes les temporades he passat per moments de patiment. Al final en totes ens vam jugar alguna cosa, sigui per l’ascens o per al descens. Gràcies a deu al final va ser més per una cosa bonica, però també hi ha molts cops durs perquè al final no aconseguim l’anhelat ascens fins al meu últim any.
Aterres a Girona l’estiu de 2011, en una temporada de molts canvis al club, tant en la banqueta, a la presidència, com també a la direcció esportiva. Com vius també aquests inicis de certa inestabilitat institucional?
Quan acabo a Còrdova rebo la trucada del director esportiu Xavi Julià i de l’entrenador Raúl Agné. La veritat és que tenia un parell d’ofertes més, però l’interès i la trucada directa d’aquestes dues persones em van fer decidir, i me’n vaig anar cap allà.
Vaig arribar aquí i sí que és cert que jo no sabia ni la situació del president Ramon Vilaró ni tots els problemes institucionals que hi havia. Al final, és una cosa que no està molt a l’ordre del dia, que un president d’un club estigués en aquella situació. Tenia els seus pensaments que pots compartir-los o no.
Aquell any va passar el que va passar i vam fer una mala temporada. A títol personal, em vaig trencar el lligament creuat, aleshores el primer any a Girona va ser molt dur per a tot.
Imatge de: X @GironaFC
Rubi ha estat el millor entrenador que he tingut, per tot el que he après amb ell i amb el cos tècnic
Després d’aquest inici amb mal peu, arriba Rubi i l’equip fa una gran temporada, quedant-se a les portes de l’ascens a Primera Divisió. Quines sensacions et deixa com a entrenador? Com vius aquest canvi a la banqueta?
Sobre Rubi, sempre ho he dit i sempre ho diré, per a mi ha estat el millor entrenador que he tingut, per tot el que he après tant amb ell com amb tot el cos tècnic. A mi m’ha guanyat com a persona, no tindré mai una paraula dolenta cap a ell.
Aquí va quedar aquest primer ascens frustrat a Primera Divisió, que no es va aconseguir contra l’Almeria, però crec que tots estem d’acord que va ser una temporada inoblidable, pel grup que vam fer, per la plantilla i pel futbol que es va veure sobre el terreny de joc.
Quan arriba Machín tots veiem que allò estava molt fotut
La temporada següent (2013-2014) marxa Rubi i el Girona pateix de valent per aconseguir la salvació, amb fins a tres canvis a la banqueta: Ricardo Rodríguez, Javi López i finalment Pablo Machín. Creus que l’arribada d’aquest últim va ser un punt d’inflexió?
Machín va arribar en una situació on en el seu primer partit juguem contra el Múrcia i perdem 0-1 a casa, posant-nos a 8-9 punts de la salvació, quan faltaven de 12 jornades. Tots veiem que allò estava molt fotut, també des de dins.
Ell arriba amb una idea de joc que va implantar, els tres centrals, i crec que la gran majoria de la plantilla no érem conscients d’aquest sistema, però ho vam absorbir tots bé i crec que d’aquí el resultat final, salvar la categoria.
Imatge de: X @GironaFC
A l’abraçada amb Galiano em poso a plorar perquè ho hem aconseguit
Machín va tenir també el detall amb tu d’entrar-te en el minut 86 per viure des de dins el final del dia de l’ascens davant el Zaragoza. Què vas sentir en el moment en el qual entres i també en el moment en el qual l’àrbitre xiula el final del partit?
Una vegada més torno a dir-ho i repetir-ho, és fotut i jo sempre ho assimilo com si fos el yin i el yang. Al final aconsegueixo el somni de tot nen que és arribar a Primera Divisió, després de sis anys, i a sobre en la meva segona casa, que sempre ho he dit, és i serà Girona.
Ho aconsegueixo, però jo a l’abraçada que em dono abans d’entrar al camp amb Galiano, em poso a plorar, perquè al final ho hem aconseguit. Per fi els hi hem pogut donar a aquestes dues persones (Jota i Galiano) i a tota l’afició el que tant volien. També és fotut, perquè aconsegueixo pujar, però sé que no podré gaudir de Primera Divisió.
És dur, perquè aconsegueixes un ascens a primera, però no podràs gaudir-lo damunt la gespa
Després de 14 temporades aconsegueixes l’ascens, però finalment el teu genoll et va privar de complir el somni de tot nen, que és jugar a Primera Divisió. Creus que és una espina que se t’ha quedat clavada?
En els sis anys que estic aquí, dos d’ells lluitem per no baixar, i els altres quatre, doncs, tres play-offs. El que es perd contra el Lugo i després Zaragoza és el més dur perquè jo crec que estava en el meu millor moment esportiu, em veia amb possibilitats i bé físicament per poder ajudar a l’equip a Primera i no es va poder.
És dur, perquè al final aconsegueixes un ascens a Primera, però no podràs gaudir-lo al damunt de la gespa. Però em vull quedar amb això, em vull quedar amb què he lluitat per alguna cosa que he volgut i per a una ciutat que m’ha donat molt.
No vaig aconseguir debutar en Primera Divisió, però sempre ho he dit i m’han fet veure-ho així, que cal quedar-se amb el positiu i que he estat un privilegiat per haver fet el que més m’agrada. He estat a Segona vuit anys i ho he gaudit com un nen petit. Em quedo content perquè al final el dia d’avui, encara que s’hagi tornat a baixar i pujar, estic gaudint i veient un Girona a Primera Divisió.
Quan marxin Jota i Galiano deixaran un buit enorme, els hi tinc un afecte especial
Els mencionaves abans, quina importància creus que tenen també Jota i Galiano dins del vestuari, encara avui en dia?
Em dius Girona i em venen al cap ells dos, els hi tinc un afecte especial. Quan marxin, deixaran un buit enorme, però ja no només en l’aspecte professional, sinó a nivell humà.
Al final ser futbolista és dur, encara que la gent cregui que no, perquè no treballem vuit hores al dia, però és dur. I la seva feina, tant d’encarregat de material com de delegat, també ho és. Quan perdíem patien com nosaltres i quan guanyàvem ho celebraven encara més, perquè ells sí que es podien beure les seves 20 cerveses o el seu vi negre i la seva aigua com feia Gali.
Per a mi va ser una satisfacció de l’hòstia poder donar-me aquella abraçada abans de sortir al camp veient que anàvem a pujar i poder premiar-los a ells per tots els anys que porten al club i per tot el que havien patit.
Jo estava a peu de camp per celebrar l’ascens quan ens va marcar el Lugo
Especialment en moments difícils com el del Lugo o el del Zaragoza, quin és el missatge que es dona des de dins del vestuari per aixecar els ànims?
Ja el partit del Lugo, que és l’última jornada, és dur. Jo ho vaig viure des de fora perquè estava expulsat del dia del Mallorca i com un dels capitans, jo estava a peu de camp per celebrar l’ascens i ens marquen… Bé, tots preferim no recordar-ho gaire.
En aquell moment, vaig entrar al camp perquè tots els meus companys estaven a terra plorant. I és lògic. Jo també em vaig posar a plorar després al vestuari, però el primer que vaig fer va ser intentar aixecar-ho. Els hi vaig dir als companys que dimecres teníem una altra batalla i que havíem d’anar a totes.
No és fàcil mentalitzar-te després de caure eliminats en l’última jornada de l’ascens i després en el play-off. Jo vaig necessitar ajuda, no sé si els meus altres companys també, però jo sí perquè va ser un dur cop. Mai ho vaig ocultar ni ho amago, i estic orgullós perquè hi ha persones que ho poden fer soles, però altres com jo no.
Jo vaig necessitar ajuda, no sé si els meus companys també, però jo sí perquè va ser un cop dur
El teu nom apareix a la llista dels últims primers capitans del Girona, que són: Stuani, Granell, Eloi Amagat i tu mateix Richy. Què sents en escoltar el teu nom aquí?
Ara que m’ho acabes de dir, em fa molta il·lusió perquè estàs dient noms que són molt importants. Al final Stuani va arribar a Primera, però va baixar i es va quedar, demostrant el que és un capità. Després l’Eloi i Àlex, que són del Girona, de la casa, han patit i mamat el Girona des de petits. A mi m’enorgulleix poder estar entre aquests noms. Al final jo soc gallec, i vaig arribar aquí intentant fer-ho el millor possible per un club i una ciutat que m’ho ha donat tot. La veritat és que no sabia que estava entre aquests noms, ben bé no sé què dir.
Sempre has mostrat molta estima per Girona, tant pel club com per la ciutat. Com vas viure, des de la llunyania, la temporada passada amb la històrica classificació a la Champions?
La gent aquí a Galícia em preguntava: Que el teu Girona? I jo a tothom li deia que el meu Girona era l’equip que millor futbol feia, ni Barcelona ni Reial Societat ni cap altre.
El Girona va mantenir una regularitat espectacular i va fer gaudir a tothom en una temporada inoblidable. Tant de bo es pogués repetir més vegades, però ja veiem que al final el futbol va evolucionant, i aquest any no està sent igual, però cal tenir paciència. No podem demanar-li a l’equip que faci la temporada de l’any passat, però sí que continuï lluitant i fent gaudir a tots els que volem veure al Girona a dalt.
Vaig tenir la sort de venir contra el Feyenoord, perquè era un partit històric a casa i ho volia viure, volia escoltar l’himne de la Champions a Montilivi. Ara m’agradaria anar a un altre més, perquè mai se sap quan podrà ser la pròxima vegada, que tant de bo sigui l’any que ve.
Quin valor li dones a Míchel i quin valor li dones a Pablo Machín? Quin dels dos consideres més important per a la història recent del club?
A Míchel no l’he tingut i pot influir haver estat en un vestuari amb l’entrenador o no. Machín en el seu moment va aconseguir una impensable permanència i després el primer ascens a Primera Divisió. Són paraules majors.
I després Míchel, va agafar l’equip a segona, el va ascendir i ha aconseguit que l’equip jugués a un futbol supervistós i que ha fet gaudir, ja no només a Espanya, sinó que jo crec que a tot el món. I estan jugant la Champions. Aleshores no et puc dir quin ha estat més important, tots dos són grans entrenadors.
El tema del City Group és la repercussió que li vol donar la gent de fora de Girona i que vol aprofitar-se d’això
Molta gent, sobretot els que ho viuen des de fora, atribueixen tots aquests èxits esportius recents a la vinculació amb el City Group. Quina lectura i quina valoració en fas?
Això també m’ha caigut a mi, dels meus amics gallecs. La gent no s’adona que el fet que estigui el City Group per darrere no ajuda ni fa que els jugadors juguin d’una manera.
Tot això és la repercussió que li vol donar la gent de fora de Girona i que vol aprofitar-se d’això. Són avantatgistes i jo ric amb aquests comentaris perquè al final és gent que vol fer mal a una entitat i no ho aconsegueixen, perquè a més no té coherència.
T’hem vist com a entrenador ajudant. En quins projectes estàs ara mateix?
Després de deixar el Girona des de fa cinc anys soc segon entrenador. Vaig conèixer a en Félix Rial i em van embolicar. Ens vam treure el títol els dos, i tinc clar que la meva posició és la de segon, crec que no seria bon primer entrenador. Llavors primer vam pujar a Lliga Nacional amb el Juvenil de l’Areosa, que és on jo jugava de petit, i ara estem entrenant el CD Choco, que és un Sènior a Preferent. Portem 5 o 6 anys junts i volem seguir creixent en aquest món de les banquetes.
M’encantaria tornar a Girona, només de pensar-ho se m’obren els ulls
T’agradaria tornar algun dia a Girona, ja sigui com a entrenador o d’una forma diferent?
No és si m’agradaria, és que m’encantaria. A mi només de pensar a tornar a Girona, se m’obren els ulls. Moltes vegades en Félix em diu: A veure quan el Girona ens ofereix un Juvenil, un Filial o així, i jo sempre li responc que ‘ojalá’.
Perquè estem en una categoria aquí a Galícia, que els mitjans no són els millors, però al Girona crec que tindríem els mitjans per poder millorar en tot. Tornar a Girona, tant de bo.