Imatge: X Girona FC
Delfí Gelí (Salt), Jordi Xumetra (l’Estartit), Albert Dorca (Olot), Jordi Matamala (Vilobí d’Onyar) o més recentment David Juncà (Riumors), Sebas Coris (Tossa de Mar), Gerard Gumbau (Campllong) o Marc Muniesa (Lloret de Mar). El Girona sempre s’ha caracteritzat per promoure el talent local, apostant per jugadors nascuts i formats a les comarques gironines.
Amb l’orgull gironí per bandera, el club sempre ha presumit d’aquest aspecte, ja no només pel que fa al Primer Equip, sinó quant a l’estructura del club. Una estructura que inclou tant membres de la directiva, com treballadors, com també una forta implicació a les arrels, al futbol base i al planter. És el cas, per exemple, de l’actual President i exjugador del Girona, Delfí Gelí.
El declivi de la identitat gironina
Però la realitat que viu el club darrerament no diu el mateix. Ja fa moltes temporades que l’entitat ha anat perdent, de mica en mica, la seva idiosincràsia, deixant enrere aquest tret distintiu. Una situació evidenciada encara més amb la marxa de jugadors com Eloi Amagat, primer, i després Pere Pons i Àlex Granell. Tots ells, futbolistes amb una forta càrrega emocional i un estret vincle cap a Girona.
Imatge: X Girona FC
Des de llavors, i estem parlant de fa ja gairebé 5 temporades, la ràtio de ‘gironins’ en plantilla escasseja. Xifres sagnants, o fins i tot nul·les, pràcticament sostingudes per la presència de Valery. Al jove futbolista de l’Escala li pertocava convertir-se en el següent emblema del club en un moment de crisi identitària, i així ho va ser durant les següents temporades. D’aquesta forma es convertia en el gironí amb més participacions a Primera Divisió amb la samarreta blanc-i-vermella.
Tanmateix, davant la manca d’oportunitats i la forta competència, el gironí va decidir a finals d’aquest estiu provar sort a Mallorca. Un moviment plausible en clau futbolística, però reprovable pel que fa a la identitat gironina del club. Una situació sota límits que Pau López, gironí, va encarregar-se d’atenuar a última hora amb la seva arribada com a cedit.
Arribats a aquest punt, el Girona donava el tret de sortida a l’actual campanya amb una plantilla sense presència gironina en propietat. Una situació que penjava d’un fil, fins que s’ha esfondrat del tot. En les pròximes hores el porter Pau López deixarà de formar part del Girona, després que tant club com jugador hagin acordat trencar la cessió.
L’afició com a última garantia de l’orgull gironí
Així doncs, redibuixem l’escenari a hores d’ara, i fins a final de temporada. Si no hi ha imprevistos d’última hora, el Girona es quedarà sense representació estrictament gironina del Primer Equip per primer cop en tot el segle. Una dada que sembla inversemblant, però que és fruit de la dinàmica recent i de la política de fitxatges d’un club que creix a passes agegantades.
Tot i això, encara hi esperança, amb la mirada posada al planter. Jugadors com Joel Roca (Camprodon), Ricard Artero (la Bisbal d’Empordà) o Oriol Comas (Cassà de la Selva) són exemples que el Girona continua apostant de valent pel talent local. De moment, i fins a final de temporada, qui haurà de capitanejar l’orgull gironí, però, haurà de ser l’afició.
Per molts segurament una mera anècdota sense cap mena de valor futbolístic. Per altres, el futbol va més enllà i xoca de ple amb el teixit social i cultural de la seva regió. En qualsevol cas, convé no oblidar les arrels que ens han fet arribar fins aquí.
