Imatge de: X @GironaFC
Primera jornada de lliga i ja tenim un cop més el debat sobre què busca fer el Girona per competir els partits. Els dubtes no tan sols estan en el joc de l’equip sinó, en com la plantilla es reforçarà perquè Míchel pugui tornar a optimitzar les peces. Un estiu lent i poc eficaç del Girona ha convertit la primera jornada de lliga en la trenta-novena de la passada.
Un déjà-vu amarg
La temporada anterior va finalitzar amb un malestar evident per la feina feta durant el cicle de Champions. El que menys s’esperava l’aficionat gironí és que l’equip tornés a estar condicionat per les mateixes patologies. Si una cosa va condemnar l’equip l’any passat, fou la gran quantitat d’errors no forçats que comet. I això, no té una explicació des del punt de vista tàctic. És una qüestió de concentració, competitivitat i ambició.
L’esquema el coneixem, sortida de tres, quadrat dins i dos jugadors que amenacen per fora. És molt difícil fer una anàlisi de com els onze escollits per jugar es van comportar sobre el camp. Des d’un inici el Girona va mostrar una poquíssima capacitat de progressar amb pilota, i sense, va ser molt pitjor.
Començo de dalt i vaig baixant. En la pressió, Miovski i Asprilla eren els encarregats d’iniciar-la. Ambdós van oferir una clara demostració de passivitat i manca d’ambició. Així i tot, el Rayo com que és un equip amb molts problemes per construir les jugades des de zona de creació, llençava amunt. En el futbol 11 es pot jugar millor o pitjor, però hi ha un moment en què tot es redueix en duels. En aquest moment és on el Girona és anticompetitiu. Cada cop que De Frutos (1,73) lluitava amb Krejčí (1,91) i David López (1,85), les pilotes llargues que llançava Batalla, la possessió de la pilota se la quedava el Rayo. Així i tot, la gran responsabilitat que aquestes pilotes les guanyessin els de Iñigo Pérez no era només dels centrals. Els dos pivots, Yangel i Solís van estar absolutament desbordats.
Desídia o accident?
El fet de no tenir les línies juntes generava dèficits ofensius i defensius que ja vam veure al final de la temporada passada. Tant és així, que el Girona no va produir res de valor ofensivament. De fet, el Rayo va esperar ordenat i quan el Girona el va deixar, es va estirar i va matar el partit. Amb un Gazzaniga especialment assenyalat, els de Míchel van veure com, en una primera part per oblidar, un equip que no havia fet res més que competir els havia sentenciat. Un 4-2-3-1 junt i conscient de com jugar, va fer que un equip separat, estàtic i erràtic perdés els primers 3 punts de la temporada a casa.
És evident que el partit està marcat pels dos accidents, però, sorprèn com és idèntic competitivament a aquell que quasi baixa a segona fa tres mesos. La solució implica canviar de peces i perfils, però sobretot de mentalitat. Aquest canvi no necessàriament està relacionat en un canvi de xip dels jugadors, sinó d’incorporacions que modifiquin l’ambient actual.
I contra el Villarreal, què?
A la Ceràmica s’ha de veure allò que el Girona no va ser capaç de fer la primera jornada. Competir com a un equip de primera divisió. Millorar en el joc o ser més eficient serà la conseqüència d’un canvi en la manera de lluitar els partits. Un dels aspectes claus serà com tingui de juntes les línies el Girona. Si la distància entre les peces torna a ser tan gran, molt difícilment podrà competir contra tot un Villarreal de Champions.
