Imatge de: X @GironaFC
Abel Ruiz va arribar aquest passat estiu a Montilivi com una aposta de futur, un fitxatge de pes – el segon més car de la història del club – i amb el cartell de ser un davanter diferent, més tècnic, més associatiu. Però la temporada 2024-2025 ha estat, senzillament, un fracàs rotund pel davanter valencià. Ni gols, ni presència, ni lideratge. El que havia de ser un pas endavant s’ha convertit en una involució preocupant.
Una temporada improductiva
Les xifres parlen soles: un davanter que ha costat gairebé 9 milions d’euros i que no ha aconseguit ni consolidar-se com a titular ni ser decisiu quan ha tingut minuts. Ha quedat completament eclipsat per Stuani, ja veterà. Abel ha fet molt poc per justificar la confiança del club i ha viscut molts més minuts de silenci que d’aplaudiments. El seu balanç ofensiu és pobre, tant en gols com en participació real en les jugades de perill.
Un jugador sense pes
L’Abel Ruiz de Braga tenia caràcter. L’Abel Ruiz del Girona sembla esborrat, incòmode, fins i tot desconcertat. No ha connectat amb el joc vertical i veloç de Míchel i cada vegada que ha saltat al camp ha transmès una sensació de jugador que juga amb por, sense convicció. No és que no li arribin pilotes; és que no sap què fer-ne. El problema no és només de gols: és de presència, de mentalitat, de caràcter. Tots els gironins sabien que el davanter valencià no era un golejador nat, sinó un davanter associatiu que servia més gols que no pas en marcava. Però aquesta temporada no hem vist ni un perfil ni l’altre.
La responsabilitat d’un fitxatge fallit
Quan un club com el Girona fa una aposta tan forta per un jugador, l’error pesa. I en aquest cas, l’operació sembla fallida. Ni el rendiment esportiu, ni la capacitat per canviar dinàmiques en moments difícils, ni una sola actuació on Abel hagi fet un pas endavant com a líder. Tot apunta que la direcció esportiva ha malgastat recursos en un perfil que no encaixa amb el que necessita l’equip ara mateix. Cal recordar que el Girona venia de perdre una peça clau del sistema de Míchel, Artem Dovbyk, i el fitxatge d’Abel Ruiz havia de ser la substitució pura del davanter ucraïnès.
Imatge de: X @AbelRuizOrtega
Una realitat que no es pot maquillar
És hora de deixar de parlar d’Abel Ruiz com d’una promesa eterna. Té 25 anys. Ja no és temps de “potencials” ni d’excuses basades en projecció. Si aquest any era l’oportunitat per demostrar que podia liderar un atac de nivell Primera, l’ha desaprofitada totalment. I el pitjor és que no sembla haver-hi senyals clars que això canviï.
Si l’objectiu del Girona és consolidar-se entre els grans, necessiten molt més del que Abel Ruiz pot oferir ara mateix. Potser caldria buscar-li un destí lluny de Montilivi aquest estiu, però no sembla una opció que contempli avui dia el club.
En resum, Abel Ruiz no ha estat a l’altura del que es demanava. Ja no es tracta de paciència, sinó de realisme. Montilivi i el Girona han crescut com a club aquesta temporada, però ell, no.
