Imatge de: X @CristhianStuani
És l’hora dels adeus i ens hem de dir: adeu-siau! Amb aquest vers d’una cançó popular escocesa que s’utilitza per acomiadar-se dels éssers estimats, començo la carta que posa punt final a la participació del Girona a la Champions League.
Ens vam conèixer un 4 de maig del 2024. Guanyàvem 4-2 al Barça per assolir la classificació matemàtica per a la Lliga de Campions. Montilivi va esclatar d’alegria i tots ens vam il·lusionar. Com un primer amor, el desconeixement ens va fer gaudir del camí que ens esperava al davant. Tot i això, vam pagar cara la inexperiència. On juguem, què fem amb el City Group, com millorem la plantilla? Dubtes que es van anant resolent a correcuita. Ens va venir molt d’hora la Champions.
La preparació per al debut
Diuen que estimar és deixar anar. I això va fer el Girona. A l’estiu Sávio, Aleix García, Dovbyk o Yan Couto van fer les maletes rumb a una nova aventura. D’altres com Tsygankov, Iván Martín o Yangel Herrera es van quedar a gaudir de la Champions a Montilivi. També van venir nous jugadors com Bryan Gil, Krejčí o Danjuma. Alguns marxen, altres arriben, però els Stuani, Portu o Juanpe sempre hi són, sigui a segona, a primera o ara a Europa. Llegendes blanc-i-vermelles.
I a poc a poc va arribar el dia. Dimecres 18 de setembre, Parc des Princes. El debut a la màxima competició de clubs. Crec que tothom coneix ja el que ha passat en els vuit duels de Champions, per tant, tampoc m’estendré gaire aquí. Els petits detalls, com va dir Míchel, van marcar una fase de lliga on vam competir i plantar cara contra els grans d’Europa, però vas acabar pagant molt car les derrotes contra el Feyenoord, l’Sturm Graz i el PSV. Ara que s’ha acabat, molts gironins i gironines ens preguntem el mateix; què hauria passat si el Girona hagués guanyat algun d’aquells partits? Realment era viable fer el somni més llarg? Jo crec que sí. La Champions era per gaudir, no hi ha dubte, però inevitablement acabes amb un sabor agredolç de pensar, i si…
Un somni inimaginable
Quan jo era petit somiava que el Girona guanyaria al Madrid i també al Barcelona. Un equip lluitador sense por a la derrota, Míchel d’entrenador volem jugar a Europa.
Quan el Jovent Gironí va crear aquest càntic, crec que pocs d’ells imaginaven que es compliria tot, com a mínim segur que no s’ho esperaven tan d’hora. Hem guanyat al Madrid (3 cops), hem vençut al Barça (2 cops) i hem jugat a Europa, concretament a la Champions. Parlem que és un somni complert, però poca gent es podia arribar a imaginar veure al Liverpool visitar Montilivi.
Míchel i la confiança en el projecte
Hem parlat dels jugadors, però hi ha un nom que destaca per sobre dels altres: Míchel. El tècnic madrileny ens ha fet entrar en una nova dimensió. Va agafar l’equip a segona i en només tres temporades, un ascens i una classificació per a la Champions. Inimaginable quan Aketxe va fer el 0-1 a Montilivi en les semifinals del play-off d’ascens a Primera.
I aquest camí és la prova de la confiança i de creure en el projecte. Recordem que Míchel va estar a la corda fluixa a l’inici. Un gol d’Stuani al minut 96 per sumar els tres punts al camp del Fuenlabrada segurament va salvar al tècnic madrileny de ser destituït. Algú s’imagina com podria haver canviat la història? Una decisió, la de mantenir-lo, que t’ha permès jugar a San Siro i que del contrari, potser ara estaríem jugant contra el Mirandés a Segona Divisió.
S’haurà equivocat Míchel en aquesta Champions, ell és el primer que reconeix que li ha vingut gran en alguns moments. Al final, és normal, club, aficionats, molts jugadors i tècnic eren inexperts. Però ell ens ha regalat aquest somni i ens ha fet arribar fins aquí. Una de les poques coses que sí que se li pot recriminar a Míchel és que en l’últim duel a Montilivi contra l’Arsenal Portu i Stuani no fossin titulars.
El retorn a la realitat
En qualsevol cas ara tornem a la realitat, la nostra realitat. Ha estat un camí molt bonic, on tots hem patit, però també gaudit. Podria haver sortit millor, segurament, però ens hem de quedar amb l’experiència viscuda. Com diu la data, no ploris perquè s’ha acabat, somriu perquè ha succeït.
Quedem-nos amb tot el que ens ha regalat la Champions, les visites a París i Milà, el triomf a Montilivi, el gol de Juanpe, el d’Stuani amb assistència de Portu (perquè si, per mi també és gol), rebre al Liverpool o al’Arsenal a Montilivi. I sobretot, l’afició. Em quedo amb el desplaçament massiu a San Siro. Més de 2.000 persones van tenyir els carrers de Milà en un dia que sempre quedarà a la història. I com diu la cançó que es canta en aquell estadi: Se ci sto bene, sarà perché ti amo (si estic bé, serà perquè t’estimo).
Gràcies, Girona i Champions per fer-me viure aquest somni i espero que no sigui un adeu, sinó un fins aviat.
