Adrià Moncanut: “Les paraules se les emporta el vent, però estic preparat”
El gironí afronta la seva tercera temporada a Segona FEB, on segueix creixent amb l'objectiu de continuar fent passes endavant

Imatge de: @mesaliosincucharilla

Gironí i del Girona. Des de preinfantil fins a Primera FEB amb el Bàsquet Girona. Ara, tercera temporada a Segona FEB. Lluny de casa. Cada any rendint una mica millor. Cada any una mica més preparat. Adrià Moncanut és l’exemple que hi ha vida més enllà de Girona, de la lliga U22. Lluny del focus, el camí segueix. Les oportunitats també acaben arribant. Mentrestant, 6-1 a Segona FEB amb el Biele ISB. Parlem amb l’Adrià per repassar la seva trajectòria i com és de complicat per als joves continuar creixent per arribar als seus objectius.

Com recordes l’etapa a Bàsquet Girona?

És començar des dels 13 anys al club i poder fer pas a pas totes les categories. Jo per sort, en el moment també estava ben considerat i sempre havia estat en les categories preferents, és a dir, que sempre m’havia saltat les categories de primer any. A mi em suposa una alegria personal de dir, hòstia, poder haver estat sempre allà i haver fet totes les etapes. Evidentment com a jugador veus que també en el moment ho gaudeixes.

I que et queda de quan jugaves a casa?

De tot això m’emporto un record molt bonic i la veritat que jo segueixo tenint relació amb gairebé tothom. Potser sí que és veritat que amb els que més relació tinc són el Jordi Sargatal i el Miki Fuentes, que són dues persones que jo també entreno els estius amb ells. Són les dues persones que he pogut ser jugador seu, que mantinc més afinitat i en tinc més connexió. Amb els companys que he tingut també tinc molts records. Ara per exemple, quan pugui anar a Girona que tenim una aturada, intentaré poder veure’m amb tothom que he pogut compartir amb el bàsquet.

Imatge de: Sergi Geronès

Però va tocar marxar… Com arribes a Ponferrada?

Quan va arribar el final de la meva etapa, que ja estava a la Tercera FEB allà al Bàsquet Girona, ja veia que havia arribat al meu sostre. Al meu sostre, a la ciutat o al club, digues-ho com vulguis. Però és com que ja havia acabat tantes etapes que arriba un moment que és com que no podia créixer més de la seva mà. A l’entrenador de Ponferrada, l’Oriol Pozo, que li tinc una estima molt gran, no el coneixia. Va ser un dia que em va escriure ell directament a mi i em va dir que tenia intenció de portar-me cap a Ponferrada. Va ser la primera experiència, podem dir, que va suposar marxar sol, no coneixia ningú i això va ser una aventura personal.

Però a nivell esportiu i també de vestidor, gens malament, oi?

Sí. El primer any va ser de play-off. Tot i que l’equip va tenir un any complicat, vam poder aconseguir el play-off, que no ens ho esperàvem, no era l’objectiu. Vam poder fer la primera ronda de play-off i després el següent any va ser força casualitat que el Marc (Vieytes) i l’Eric (Paradeda) poguessin venir cap allà. Jo no tenia res a dir allà, però evidentment encantat que poguessin venir. També va ser la seva primera experiència i crec que també els vaig poder ajudar molt en el procés, en l’adaptació. A més, sempre que pots parlar el teu idioma també t’ajuda i aquest segon any, sí que potser nosaltres no ho dèiem, però l’objectiu era bastant clar que era el play-off.

Imatge de: Sergi Geronès

El play-off ja és una altra història…

La segona temporada l’equip estava fet per lluitar-hi, per poder competir contra tots els equips. Nosaltres com a grup ens vam posar com a objectiu que als play-offs volíem aconseguir mínim la quarta plaça. Això significa tenir el factor pista al play-off i tenir el segon partit a casa. Va ser un cop dur després del primer partit al Prat, que vam perdre 21 punts. Sabíem que seria un partit complicat, però no ens esperàvem una derrota tan abundant. A la primera part anàvem per davant i llavors la segona part ens vam desfer. En el segon partit a casa vam treure aquesta motivació de tenir el factor pista i quan faltaven un minut i mig ens vam ficar guanyant de 20, però bé, va ser aquests últims 20 minuts el que va determinar una mica l’eliminatòria en aquest moment.

Eliminatòries a dos partits… El primer a casa o a fora?

Això és un tema que dona força per parlar. Pots anar a fer un cafè o una cervesa i pots estar-hi donant voltes una vegada i una altra perquè això és un tema que tothom té la seva opinió. Jo sí que és veritat que potser voldria tenir el segon partit a casa perquè potser no et va del tot bé el primer partit, però després saps que tens la teva gent, tens tothom que t’està ajudant en el segon partit, que és el sisè jugador. Personalment, penso que tenir el segon a casa és el millor. Però bé, ja et dic, dona per parlar molta i molta estona.

Imatge de: Ponferrada

I aquest any, maletes cap al País Basc… Ambició?

Sí que és veritat que Ponferrada, dintre de les capacitats que té el club dintre la lliga ara mateix o aquests dos últims anys que jo conec, estan una miqueta limitats. En el sentit que també hi ha el futbol, hi ha més coses…  Per dir-ho d’una manera, abans que jo arribés i que arribés l’entrenador hi havia un sostre marcat. Però ara, des que va arribar l’Oriol i van fer un grup molt professional, jo crec que allà es treballava molt professional, les coses s’han començat a fer molt bé. Cada dia aniran a més. A mi seguir un any més a Ponferrada no m’hauria desagradat. A mi m’hauria agradat quedar-me perquè he estat molt còmode aquests dos últims anys.

Però al final has decidit una altra cosa…

Sí que és veritat que vam tenir unes reunions amb el cos tècnic i vaig creure que potser havia de buscar unes altres oportunitats a algun altre lloc on potser l’ambició com a club o com a equip fos potser una miqueta major, ja per estar a posicions de buscar, a més al play-off, poder passar de ronda i poder accedir a una tercera ronda. Jo crec que ara mateix és el meu objectiu que em vaig proposar aquest any, estar en un equip que realment tingui una ambició a curt termini. Va ser una miqueta per ambició, tot i que no nego que a Ponferrada s’estan fent molt bé les coses, i no em vaig negar des del principi a renovar.

Imatge de: Ponferrada

Aquest any heu començat com un coet… malgrat tot!

Nosaltres hem tingut un inici…, tot i anar cinc victòries i una derrota, que fa un parell de setmanes vam perdre contra el que ara mateix va líder. Tot i tenir aquest balanç tan i tan positiu jo crec que hem sigut l’equip amb més dificultats a l’inici. Crec que mai, mai, mai a la vida havia tingut algú proper o algú de l’equip que havia patit una lesió important i ara en dues setmanes he tingut tres companys d’equip que s’han trencat els lligaments creuats. Ha sigut tres hòsties de cop, anímicament a l’equip l’afecta perquè és gent que li tens estima i, evidentment, dius ostres, com pot passar això? Crec que ha sigut molt mala sort, no trobem cap altra justificació del que ens està passant.

Això t’obliga a tu a fer un pas endavant

Sí que és veritat que, a part d’aquestes coses, el meu rol aquí també havia de ser una miqueta el que estic tenint. Potser una miqueta massa, al final 30 minuts també són molts. Però bé, després d’aquests obstacles que estem patint com a equip hem de treure d’alguna manera el caràcter, hem de treure també aquesta manera de voler fer, voler guanyar, aquesta fe. Jo crec que ara mateix, amb el meu rol, m’està anant bé. Sí que és cert que ara estic amb aquests bons números i millorant, però sempre s’ha de voler treballar més.

Cada vegada equips més competitius… Això et permet seguir creixent o t’encasella a un rol més marcat?

Sí que és cert que quan es van posar en contacte amb mi, jo vaig tenir una trucada amb l’entrenador i, evidentment, jo també vull saber una miqueta què és el que espera de mi, vull saber una miqueta quin rol vol, què espera també de l’equip, perquè al final també és un joc col·lectiu i al final els objectius són col·lectius. Tot i que al final jo miro per mi perquè és la meva carrera, les victòries de l’equip també són victòries teves, no? Jo també volia saber una miqueta què esperava de mi, li vaig explicar una mica la meva trajectòria aquí a Ponferrada i després ell em va explicar una miqueta què és el que volia, el que esperava i això és el que em va convèncer a l’hora de poder firmar per aquí al ISB.

Amb mi ha sigut molt lliure, tot el que em va explicar al principi m’ho està concedint ara d’aquesta manera i també m’està ajudant a treballar tot això que jo li vaig demanar que també volia treballar i millorar. També és una cosa important, totes aquestes coses que fas bé, no deixar de fer-les, però totes aquestes coses que s’han de millorar, treballar-les també perquè acabin sent unes coses positives per tu. Però és això, jo crec que el rol que m’està donant i les oportunitats i la llibertat també per escollir, la veritat és que estic content.

Estàs preparat per saltar a Primera FEB?

Les paraules se les emporta una mica el vent. Però jo crec que després de la tercera temporada ja a la lliga i amb la maduresa suficient que estic aconseguint, aquest bagatge, i de saber gestionar les coses, jo et diria convençut que estic preparat. També et dic que estic preparat sense deixar de treballar, sense deixar de millorar, sense deixar d’escoltar la gent, els consells que et poden donar. Ara estarem a la setena jornada de lliga. Tot i haver començat bé, és molt llarg, però ara mateix et diria que jo crec que sí. Si algú confia en mi, crec que el podria respondre amb bones accions. Però ja et dic, les paraules sempre se les emporta el vent. Les accions és el que marca si realment es fa o no es fa, però jo, convençut, et diria que estic preparat.

Imatge de: @mesaliosincucharilla

Què cal per arribar-hi?

Et diria que sacrifici, disciplina. He llegit, no sé qui ho ha publicat, que hi ha gent que vol fer-ho, però aquesta gent que ho pot fer realment no està preparada perquè no té aquesta disciplina per seguir el dia a dia. Evidentment, el nostre esport, el nostre dia a dia és complicat. Perquè al final sí que és cert que la nostra jornada laboral, per dir-ho d’alguna manera, és curta, però realment és molt intensa. I tu, si després de l’entrenament no et cuides nutricionalment, jo trobo que també és una part del teu treball, que si realment fas molt per un costat, però per l’altre ets un zero, és que no et serveix.

I trobo que el talent no porta enlloc, evidentment, el talent és una cosa molt important, però la disciplina i el sacrifici de voler fer i la fe de voler aconseguir els objectius també és molt important. I realment, això que em preguntes de què necessites més…, has de tenir una mica de sort. Jo ho trobo al voltant del treball perquè, evidentment, sempre busquem el rendiment individual, però és un treball d’equip. Has de tenir un punt de sort que el teu entorn del dia a dia sigui bo, els companys siguin tots agradables, també que l’entrenador pugui confiar en tu. Però, bàsicament, la disciplina i l’esforç.

Aquest estiu ha nascut la U22. Prefereixes el teu camí?

Aviam, és un tema delicat, també perquè hi ha moltes opinions en la lliga és que en ser nova… Tampoc saps com podrà avançar el futur, no saps com anirà l’any que ve perquè no tenim cap referència. Sí que és cert, que no sé si hagués acabat amb 21 anys. Jo m’hauria quedat a Segona FEB, amb la mà al cor. Per un nen de 18 anys jo crec que aquesta lliga és fabulosa, magnífica, perquè al final et dones a conèixer, el teu dia a dia, el teu entorn és professional perquè al final són equips que l’entorn i la institució són del primer nivell espanyol. Per un de 21, en tinc més dubtes.

Al final el que dic és que el món de veritat, el món real, és el món dels monstres. Els monstres som ara mateix nosaltres, per dir-ho d’alguna manera. La Segona FEB nosaltres li diem la liga del barro. Al final per saber jugar a dalt has de saber jugar al carrer, per dir-ho d’alguna manera. No sé si el millor per un nen de 21 anys és poder seguir competint contra nens de 16. Ja et dic, per un de 18 jo crec que és fantàstic, però per un de 21 saltar a competir contra un de 18 o un de 34… No sé, és el punt de vista que tinc ara mateix, fa un parell d’anys potser t’hauria dit una altra cosa.

Imatge de: @mesaliosincucharilla

Què li falta a Adrià Moncanut per seguir anant amunt?

Aviam, a mi, una de les coses que més caracteritza el meu joc és la defensa, això ho tinc claríssim. A mi, la gent que em coneix sap que m’agrada defensar. No a tothom li agrada, a mi realment m’agrada. És una cosa que, jo ho dic, tant els tirs lliures com la defensa guanyen partits. Al final, s’ha de ficar, evidentment, però si tu saps, aconsegueixes que l’altre equip no fiqui tants punts i al final guanyes.

Una de les coses que a mi m’agradaria mantenir és la defensa. M’agrada defensar. En canvi, vull millorar i estic intentant treballar dia a dia el llançament. Tot i que aquest any estic una mica millor. L’altre dia, per exemple, em vaig ficar a quatre. Però el llançament de llarga distància és una cosa que sempre m’ha costat molt. Fins i tot jo li vaig dir al meu entrenador d’aquest any… És una cosa que estic molt tranquil perquè sé que m’acabarà sortint, perquè soc tossut, tinc ganes de millorar, i és que m’acabaran respectant. Jo crec que ho estic demostrant. És una cosa que s’ha d’anar treballant. Això no es millora en un cop de dits, però sent positius i realistes, jo crec que m’acabarà sortint. I ser constant durant molt de temps.

I la parada final, quina és?

Bé, si pot ser, jugar sempre a casa. A la meva ciutat, amb la teva gent, amb la família, amb els amics. I si pot ser, amb la camiseta de la ciutat, doncs seria genial.