Imatge de: Flickr David Subirana
Ainhoa López (Barcelona, 1997) és una de les capitanes de l’Uni Girona. L’escolta catalana va tornar la temporada passada a Fontajau, on ja havia viscut una primera experiència el 2016-17. A l’inici d’aquest curs – i després de passar-se tot el juny a l’hospital per una malaltia – va patir un edema ossi al peu esquerre que la va deixar fora de les pistes durant uns tres mesos. Tot i això, mai s’ha rendit, sempre ha lluitat per tornar-hi més fort i ho ha aconseguit, un cop més. Ainhoa és l’exemple de superació, de caure i aixecar-se, d’abatre obstacles per arribar fins on està avui dia. A Girona Media, hem pogut conversar una estona amb la capitana de l’Uni Girona.
Com està l’equip després de tot el que va passar diumenge?
Han estat uns dies de ressaca emocional per part de tots i totes. Al final també assumint una mica el que s’ha aconseguit com a equip, com a club i com a ciutat, que és tornar a l’Eurolliga. El Pere Puig [director esportiu] ja deia que ha estat una travessa que s’ha fet llarga perquè al final hi ha hagut molt d’esforç al darrere, moltes temporades on la gent ha patit. Tot això va fer que aquesta victòria i aquest dia fos tan especial per a tothom. Com a jugadora el que vols és que l’afició tingui aquestes alegries i sense dubte s’ho mereixen. Per això estàvem tan emocionats i emocionades. Òbviament, ara s’enceta millor el final de temporada, un cop s’ha assolit l’objectiu principal i s’ha fet a casa, que és el premi més gran de tots.
La clau d’aquest equip és la continuïtat que ha tingut
Tot i això, no ha estat una temporada senzilla amb moments d’alts i baixos. Com els heu afrontat com a vestidor?
Una temporada és això, al final les temporades són llargues. Com a jugadors i jugadores s’ha de ser conscient que hi haurà moments més bons, moments més dolents, sobretot parlem de dinàmiques. El que crec que ha estat la clau d’aquest equip és la continuïtat que s’ha tingut. Quan una jugadora no hi era, n’hi havia una altra. Al final és una plantilla llarga on comptem amb totes i això és molt favorable per l’equip. Hi ha hagut moments, com la derrota a l’EuroCup, que fan mal, però alhora t’has de refer perquè tens un altre partit al cap de setmana. És així el món i la vida en general.
Imatge de: Flickr David Subirana
M’he enfortit mentalment perquè he après a gestionar les meves emocions
I en el teu cas personalment, com els has viscut?
Ha estat una temporada força dura i difícil, però crec que també m’he enfortit mentalment perquè has d’aprendre a gestionar les teves emocions, el fet de voler estar a pista, però ser conscient que has de treballar fora per tornar. Era una lesió de tenir molta paciència i la tornada, lògicament, tampoc és fàcil. Arribes en un tram de la temporada difícil on l’equip ja està molt fet, que costa entrar a pista. Però crec que la clau de l’equip és que cadascú assumeix el seu rol, el que pot aportar i estar allà quan es necessita. Totes estem preparades, que és el més important.
La sanció de Roberto ens va enfortir més que debilitar-nos
Un d’aquests moments complicats és la sanció de 7 partits a Roberto Íñiguez. Quin va ser el missatge que es va transmetre dins el vestidor?
Allà es va reflectir una mica el gran equip que som. Davant una adversitat o un contratemps, com és aquest cas, que el teu entrenador sigui sancionat i no pugui estar amb tu a pista. En comptes d’enfonsar-nos, el que l’equip va fer és motivar-se per continuar i tenir la confiança en el Jordi [Sargatal] i en la Laia [Palau]. Al final, en Roberto no estava a la pista durant els partits, però tota la setmana sí que hi era. L’equip treballava tots junts, units. També té molt de mèrit del Jordi i de la Laia de saber transmetre tot això que treballàvem a la pista, un cop no podia ser l’entrenador amb nosaltres.
Aleshores, aquest entrebanc crec que al final ens va enfortir més que no pas debilitar-nos perquè era una motivació extra. Ens ho vam prendre així l’equip, per fer les coses bé, per seguir jugant igual de bé, centrar-nos en el nostre joc i independentment d’aquestes decisions que es prenien a nivell federació i a nivell sanció.
Imatge de: Flickr David Subirana
Hem creat una sinergia entre les jugadores que s’ha reflectit en la regularitat
En Roberto arriba a mitjans de la temporada passada on hi ha força irregularitat. Quina ha estat la clau del canvi aquest any?
Una cosa fonamental és que està des de l’inici. Al final quan ell arriba la temporada passada, ho fa al tram final. El que intentava, òbviament, era transmetre el que ell volia, les seves idees, però alhora tampoc volia tocar gaire l’any passat perquè ja portaven molt camí recorregut. Crec que no va tenir tampoc prou temps. Sempre ho dèiem, quan començàvem a jugar bé, començàvem a entendre aquell joc, es va acabar la temporada.
El que ha passat aquest any, que comencem des de l’inici, des de la pretemporada, ell pot transmetre les jugadores, també ell crea l’equip. Al final, tot entrenador vol crear i estar des de l’inici amb jugadores que creu que poden seguir la seva filosofia. Aquí també han fet un molt bon treball en Pere [Puig] i el club. Aquestes jugadores que s’han incorporat, amb les que ja hi érem, hem creat aquesta sinergia. Parlem a vegades d’equips que tenen noms molt potents, però també ha de crear-se aquesta connexió entre jugadores, que crec que és el més difícil com a equip. Aquest any tot això s’ha unit i es reflecteix en la regularitat, perquè al final el fet de quedar campiones de la lliga regular és la mostra que l’equip ha estat el més regular.
El teu inici de temporada no va ser fàcil amb tres mesos fora de les pistes per una lesió. Com va ser aquest procés?
Jo somiava amb aquell moment de trepitjar el parquet. És un moment dur durant aquests tres mesos perquè al final venia del que venia també l’estiu, de sobte també una mica tot enllaçat. Tinc aquesta lesió força dura i com jo soc un cul inquiet, i com són totes les jugadores que al final el que volem és jugar, el tipus de lesió que era també m’impedia sentir-me jugadora perquè era no fer impacte, estar al gimnàs… Al final m’ho vaig vendre per enfortir altres coses i treballar molt el meu cos, i crec que s’ha notat en la meva tornada, que físicament em trobo molt i molt bé.
Imatge de: Flickr David Subirana
Somiava a tornar a Fontajau, però l’afició em va sorprendre, em té el cor-robat
I la tornada a Fontajau?
Què en puc dir? És un dia que jo me l’imaginava sempre, però després, com sempre, aquesta afició em sorprèn, em té el cor-robat. Va ser molt emotiu i molt emocionant per mi. I com sempre dic, després la meva manera de jugar és una mica voler retornar tot aquest amor a la pista. No entenc una altra manera de fer les coses que no sigui donar-ho tot per gent que ho ha donat tot per a mi.
Imatge de: Flickr David Subirana
Tornar la temporada passada va ser un somni per l’Ainhoa de 8 anys
Què simbolitza per tu l’Uni Girona i Girona com a ciutat?
Per mi, Girona és especial. Va ser el primer equip professional que em va fitxar quan tenia 18 anys. La meva primera experiència professional. També com a jugadora catalana és l’equip de referència on tota catalana vol debutar. I això també mostra la gran aposta pel bàsquet femení, fa anys que fa coses bé. Per mi sempre havia tingut aquest sentiment des que vaig marxar. Vaig considerar que necessitava minuts, fer-me més com a jugadora, tenir més experiència, perquè jo volia estar aquí. Sentir-me important, en un moment en què jo em considerés una jugadora més formada. Em va arribar l’oportunitat l’any passat per unes circumstàncies que van passar a la meva vida. A mi no m’estan renovant. Queda una setmana per començar la lliga. Aquí també la Higgs al final no entra a l’equip, decideix rescindir contacte. Va ser com el destí que ens va portar aquí. La temporada passada va ser com un somni de l’Ainoa dels 8 anys de tornar a Girona, jugant.
Aquest any, arran de la lesió, no he pogut sentir-me així, però crec que he aportat en altres coses. Ara mateix estic més que preparada per estar a la pista. Ja saben que estic llesta. Sempre ho donaré tot per aquest club. És com una estima que ens tenim mútua. Quan no jugava aquí seguia el club. Venia partits de Fontajau. Sempre volia que l’Uni guanyés. Tot i no ser aquí, m’alegrava dels seus triomfs i patia les derrotes. Això parla molt del vincle que tinc amb aquest club. Què més puc dir que no es pugui observar cada cop que salto a la pista o estic amb els aficionats.
Imatge de: Flickr David Subirana
Queda un partit per acabar la fase regular de la LF Endesa. Com s’ha de prendre l’equip al duel de dissabte?
No et mentiré. Un cop s’ha fet la feina no vas a aquest partit amb aquella pressió i tensió que segurament hauríem tingut si aquest partit anterior el perdem. Per ser primeres, la victòria contra Jairis hauria estat fonamental. Però lògicament, un cop hem assolit l’objectiu crec que l’equip està motivat per tot el que ve. Ens hem de prendre el partit com el que és, un pas més de cara als play-offs. Sabem que d’aquesta victòria o derrota res canviarà pel que fa a la lliga regular perquè el treball està fet. Però nosaltres anem a guanyar, a seguir treballant, a seguir creant aquesta bona dinàmica i a seguir amb aquest bon feeling que tenim les jugadores, de cara a pensar en l’encreuament de play-offs.
L’equip no té sostre i anirem a totes
Fins on ha de somiar aquest equip?
Crec que no té sostre. L’equip es mereix anar per totes, l’afició es mereix anar per totes. Hem fet una temporada magnífica i som l’Uni Girona. Com hem demostrat, estem aquí i anirem a totes.
Acaba contracte a Ainhoa López al juny. Continuarà a l’Eurolliga amb l’Uni?
Aquestes coses no ho podem parlar encara perquè no se sap res. Ha quedat clar el que sento per aquest club, per aquesta afició, per Girona en general. Per part meva, poc més puc dir.
Imatge de: Flickr David Subirana
BAXI Ferrol o La Penya?
Sincerament, la meva preferència és, escolteu el que diré, és la Penya, però perquè té un motiu. El dia 23 és Sant Jordi i no em vull perdre el millor dia de l’any. És el meu dia i és com, per favor que no estiguem viatjant el dia Sant Jordi.
I així també pots retrobar-te a Anna Cruz sobre la pista abans que es retiri.
Això també seria un motiu molt bonic.
