Imatge de: X @GironaFC
Lamentable. Així es podria definir l’esperpèntic partit que va fer el Girona de Míchel a Ourense. Un equip que es va tornar a veure sense ganes, sense intensitat, sense motivació, com si es tractés d’una obligació. I és cert que la copa pot fer molta mandra, però tal com ha anat aquest inici de temporada l’afició exigeix uns mínims als jugadors. Uns mínims – treure l’orgull i lluitar – que contra l’Ourense no es van veure ni de bon tros.
Les bones sensacions i el creixement que s’ha vist en les darreres jornades de Lliga s’han diluït per complet. La copa és un malson per al conjunt de Míchel i no és ni el primer ni el segon any que l’afició titlla de “ridícula” l’eliminació contra un equip d’inferior categoria. Amb els suplents i gent del filial, els equips de Primera Divisió haurien de ser capaços de superar – i amb facilitat – les primeres rondes. Ara bé, sempre que igualin la intensitat.
Però aquesta lluita – que tant està costant de veure aquesta temporada a Montilivi – hauria de ser innegociable a cada partit. És el mínim que haurien de fer els jugadors. Després el futbol ja s’encarregarà de dictaminar si es guanya o si es perd, però competir com el dia del Madrid o del Betis és la base. El pitjor de tot és que no només ha passat a la Copa. El mateix panorama es va veure el dia del Levante o de l’Oviedo a Montilivi.
Semblava que després d’un tram inicial de curs per oblidar, Míchel havia donat amb la tecla per canviar aquesta situació i garantir aquesta lluita i compromís, però el duel contra l’Ourense s’assimila molt a aquells partits de l’inici de temporada que tots hem esborrat – o com a mínim intentat – de la memòria.
Oportunitat desaprofitada
Hi ha tres coses que semblen no tenir explicació. Si ja va passar fa uns anys contra el Cacereño i l’any passat davant el Logroñés, per què es torna a repetir? No es pot catalogar de sorpresa, el Girona sabia al que s’enfrontava i, ben segur, que tothom era conscient dels perills que n’hi havia.
El segon punt desconcertant són els suplents. És cert que Míchel ha apostat per un onze amb força titulars – motiu pel qual emprenya més l’eliminació –. Alhora, però, també hi ha hagut minuts per a futbolistes amb un rol més secundari aquesta temporada, com Abel Ruiz, Asprilla o Jhon Solís. Cap dels tres ha sabut aprofitar l’ocasió. El primer ha estat substituït al minut 34 per una lesió muscular que fa molt mala pinta. A tot això, Míchel ha explicat que Bryan Gil no ha jugat per molèsties al soli. Un més.
El mitjapunta colombià – tot i ser l’autor del gol – ha fallat un penal, ha tingut accions que s’han fet virals a X i ha estat aquell futbolista intermitent que tant pot fer una jugada de resum del partit com fer una acció digna de sortir al Zona Zapping. Finalment, Solís ha tornat a demostrar la seva limitació a l’hora de jugar amb la pilota. Com és possible que no surtin a menjar-se el món i guanyar-se un lloc a l’onze?
La motivació
També han patit els jugadors del filial. Papa Dame Ba, Lass Kourouma, Javi Sarasa, Pol Arnau i Gibert Jordana hauran tingut més o menys encert, però com a mínim hi han posat ganes. Això és l’única cosa que se’ls hi exigeix quan es posen la samarreta blanc-i-vermella. No seria estrany veure a Lass per davant de Solís a la Lliga.
El tercer – però no menys important – punt és la diferència entre discurs i realitat. Míchel sempre ha reivindicat la importància de la Copa, una competició que el madrileny no ha amagat la seva voluntat de passar rondes. Ho ha dit a les diverses rodes de premsa i ho ha fet evident amb un onze amb diversos titulars. Però això no s’ha vist reflectit en l’actitud dels seus futbolistes. Els futbolistes no cacen el missatge de Míchel, és incapaç el tècnic de transmetre la motivació necessària? Dubtes que sorgeixen després d’escoltar a l’entrenador i veure el partit.
Preocupació?
Malgrat la imatge lamentable del Girona a Ourense, el millor que pot fer tothom – entrenador, jugadors i afició – és oblidar com més aviat millor el partit i centrar-se en l’objectiu de la permanència. Els blanc-i-vermells s’han de centrar a continuar amb la dinàmica creixent que van mostrar a La Cartuja i davant el Real Madrid.
Ara venen dues sortides claus a la Lliga (Elche i Real Sociedad) abans de tancar l’any a Montilivi davant l’Atlético de Madrid. El Girona no pot permetre’s el luxe de tornar al punt de partida, l’equip ha de continuar recuperant les sensacions i fer veure que la copa no ha existit mai. Ara bé, a l’estiu – amb calma i tranquil·litat – s’haurà de fer una reflexió interna en tots els àmbits: lluitem la copa fins al final o ens conformem a posar els menys habituals i veure fins a on arribem? El que queda clar és que el terme intermedi – titulars amb suplents – no té l’efecte desitjat. Per tant, cal una reflexió profunda, però ja la deixem per l’estiu.
