Imatge de: X @GironaFC
Si fa uns anys ens arriben a dir que Thomas Lemar jugaria al Girona, molts no ens ho haguéssim cregut. Però al mes d’agost, quan el van anunciar, el que l’aficionat gironí no sabia és que pràcticament no el veuria jugar. No era un meló per obrir, com Vanat o Vitor Reis, era més aviat un meló encetat, d’aquells que es queden amb paper film endreçat al fons del calaix de la nevera. A hores d’ara, podem dir amb convicció que Lemar ha aportat al Girona el mateix que Farid Boulaya, Angeliño o Carles Planas. Quatre estones a les segones parts i una temporada totalment determinada per les lesions. El campió del món acumula només 19 partits des de la temporada 23/24, dels quals 11 han estat amb l’Atlético de Madrid, equip que té els drets dels jugadors. Amb el Girona, dues assistències en vuit partits.
La dada esfereïdora
El Girona només ha guanyat un partit amb Lemar al camp, el de la Real Sociedad. Fins al partit de Donostia, els blanc-i-vermells només havien rascat un punt a casa contra l’Oviedo en aquell boig 3-3, on Ounahi va posar-se a la butxaca tota l’afició gironina. De fet, el francès no ha començat i acabat cap partit. Míchel només l’ha utilitzat com a titular en la derrota a Montilivi per 0-2 contra el Sevilla. L’entrenador només ha pogut comptar amb ell durant el mes d’agost i finals d’octubre. La resta, lesionat.
Les velles glòries
Quique Cárcel és un fanàtic de les velles glòries. Stuani, una d’elles, ha estat el millor fitxatge de la història del Girona fins a convertir-se en el capità, referent i emblema del club. Ara bé, no sempre sortirà cara. De fet, l’uruguaià és dels pocs veterans que han sortit bé a Girona, juntament amb Blind i el desaparegut David López. Jonathan Soriano, Doumbia, Víctor Sánchez, Van de Beek, Oriol Romeu –en la seva segona etapa– i ara Lemar han costat d’empassar.
Jugador de futbol sala
Els jugadors tècnics quan es fan grans saben resoldre situacions en espais molt reduïts, però el camp se’ls fa gran. Això és el que sembla que li passa a Lemar quan surt al terreny de joc. La qualitat del jugador es veu de seguida. Té un control de la pilota excepcional, una passada a l’alçada de pocs i es sap moure en un metre quadrat. Ara bé, quan n’hi ha més d’un, venen els problemes. Falta de ritme, velocitat, treball defensiu, resistència… Seria un jugador de futbol sala espectacular.
A partir d’aquí, un “lemar” de dubtes. A Montilivi s’ha escoltat durant aquests mesos, “si recupera la seva millor versió“, “si estigués bé físicament“… Lemar es va trencar el tendó d’Aquil·les el 17 de setembre de 2023 i, fins al moment, no ha tornat a ser el mateix. Els trenta anys són la nova plenitud futbolística dels jugadors, però Lemar n’aparenta uns quants més. Esperem que les estones que pugui jugar, el francès s’assembli més a aquell que va guanyar una Copa del Món l’any 2018 o al campió de Lliga amb l’Atlètic de Madrid durant la temporada 20-21.
