Imatge de: X @RealMadrid
La barreja d’una mentalitat blanc-i-vermella molt més conservadora i la intensitat del Madrid van marcar molt el partit. El Girona va esperar als d’Ancelotti a camp propi, fet que va limitar molt la producció ofensiva merengue. Krejčí va ser un dels principals protagonistes del partit, ja que, sense el txec, el resultat no hauria estat tan curt.
Imatge de: X @RealMadrid
Bloc Baix
Una de les raons per les quals el Girona encaixa tants gols és la incapacitat de fer una bona transició atac-defensa. Normalment, els errors no forçats a zona 1 o 2 deriven en oportunitats de gol quan l’equip no és capaç de replegar com cal. A la Champions, contra l’Arsenal o el Liverpool, vam veure un equip que no estava incòmode en un bloc mitjà/baix certament ordenat, tot i que no fos contundent. El que és evident és que Míchel va tenir clar que no volia marxar escaldat del Bernabéu i envers la gran dificultat dels blancs d’atacar espais reduïts, va decidir tirar l’equip enrere.
El doble pivot Iván i Oriol van fer una molt bona feina durant la primera part, ja que van ser capaços de tancar l’interval d’espai entre ells mateixos i els centrals. Un Madrid sense Jude Bellingham, i amb Rodrygo i Brahim molt imprecisos en les accions delicades, va ser molt poc productiu des de la possessió. Danjuma i Van de Beek eren les dues puntes en defensa d’un 4-4-2 que s’ajuntava molt en el carril central i donava cert espai a les bandes del Madrid. La poca profunditat d’aquest bloc permetia que les dues interiors de fora poguessin ajudar als dos laterals gironins.
Imatge de: X @RealMadrid
Delicadesa emocional
El Girona va pagar molt car el golàs que li va fer Modrić a la sortida d’un córner just abans d’acabar la primera part. Una diana, que no va venir d’un error propi, va fer que els gironins fossin conscients que, tot i fer la feina, contra el Madrid es pot perdre. Tot i això, els blancs no van voler fer sang i van jugar tota la segona part certament passius. De fet, els d’Ancelotti van cedir la possessió i van descansar a camp propi. Ni els canvis de Míchel van maquillar el fet que al Girona a les àrees perd punts. Va aconseguir generar cert perill durant els primers 45 minuts, tot i que no va materialitzar res positiu. Un Miguel que atacava zones interiors i un Danjuma escurat a la banda no van aconseguir aprofitar que el negligent Lucas Vázquez sempre té alguna patinada conceptual.
Imatge de: X @RealMadrid
La superioritat posicional envers la qualitativa
La realitat és que Míchel va plantejar bé l’atac tot i que la superioritat física i qualitativa blanca ho neutralitzés. El Girona acumulava fins a 5 jugadors entre els quadrats i bases del carril del mig. Una base incapaç de circular amb fluïdesa com era la que ajuntava a Arnau i Oriol va fer impossible superar la bona pressió Madridista. De fet, quan el Girona va ser poder progressar va ser quan Iván era capaç de guardar la pilota un cop rebia al quadrat. Un dels jugadors que no va ser capaç de generar situacions de continuïtat en els espais interiors va ser Van de Beek. L’holandès va perdre la majoria dels duels, ja que li saltaven o bé els centrals o un insistent Tchouaméni. Donny va tornar a fer un partit on va ser incapaç de marcar les diferències necessàries.
Certament, l’ordre imposat per Míchel va perdent valor a mesura que passaven els minuts i tampoc va aconseguir tenir el pes esperat quan tothom estava fresc. Els primers vint minuts els blancs van apretar i ni en situacions en què el Girona tenia una superioritat quantitativa de més tres jugadors podia competir contra la superioritat qualitativa madridista.
