Imatge: X @GironaFC
Quan jugues amb foc, tard o d’hora —per molt que vulguis veure el perill lluny— t’acabes cremant. El Girona fa temporades que camina per la corda fluixa a la posició de lateral esquerre, una demarcació especialment delicada que només compta amb un perfil natural: Àlex Moreno. Un jugador que, a excepció de les dues primeres jornades de lliga, ho ha jugat absolutament tot: 19 partits i 90 minuts a cadascun.
A l’espera de la confirmació oficial i del comunicat mèdic del club, tot apunta a una lesió greu al soli del de Sant Sadurní d’Anoia, que el podria mantenir apartat dels terrenys de joc al voltant de 6 setmanes. No es tracta només d’un cop d’efectius ni d’un bany de realitat que deixa en evidència la deficient planificació esportiva del club —just el mateix dia que Quique Cárcel ha comparegut davant els mitjans per donar explicacions—, sinó també d’una pèrdua esportiva de primer nivell.
Moreno estava sent una de les notícies més positives dels darrers mesos. En clara línia ascendent, el jugador més actiu de les dues bandes i, fins i tot, m’atreviria a dir, el més desequilibrant de l’equip. No és casualitat que hagi repartit tres assistències en els darrers enfrontaments.
La pregunta és inevitable. I ara què?
Sense més laterals esquerres a la plantilla, torna a ser el torn de Míchel. El tècnic haurà d’empassar-se la situació i reinventar l’esquema si vol treure el foc de les castanyes. En la roda de premsa d’aquest migdia, Cárcel ha apuntat que Arnau, destacant-ne la polivalència, podria ocupar aquesta posició. Un altre cop el mateix comodí. Un altre cop, desnaturalitzant l’equip.
Anteriorment, ja s’ha recorregut a Blind —lateral de formació, però relegat a l’eix de la defensa per edat i condicions físiques— o a Alejandro Francés, a cama canviada i fora de posició. En els compromisos de Copa, qui ha ocupat aquest rol en absència de Moreno ha estat l’extrem del filial Papa Dame Ba, tot i que al Girona B és Guillem Badia qui habitualment s’encarrega del carril esquerre.
Sigui com sigui, un autèntic maldecap i un trencaclosques per al que resta de temporada. Una situació que torna a posar el focus sobre la gestió de la direcció esportiva, que no ha considerat oportú incorporar cap perfil específic en aquesta posició perquè “no creu en plantilles llargues”… fins que ha passat allò que molts —o almenys els més realistes— temien des de fa temps.
Míchel ho va demanar reiteradament en rodes de premsa. No hi va haver premi. I ara, amb una baixa clau, el cop és directe a l’estil de joc de l’equip. La pregunta, novament, queda oberta: i ara què?
