Imatge: X @GironaFC
El Girona FC arrancava un nou curs a la màxima categoria del futbol espanyol amb el propòsit que ha anat mantenint els darrers anys. Consolidar-se a Primera Divisió i, així doncs, seguir amb el creixement del club. Enrere quedava una etapa històrica, però a la vegada compromesa, en què l’equip va haver de tirar més d’orgull –Stuani i Portu– que de les noves incorporacions, tot i haver fet caixa durant l’anterior mercat.
No obstant això, lluny d’esvair els fantasmes que varen fer acte de presència l’any passat, especialment amb una segona volta molt qüestionada (l’eliminació a la Champions i la Copa del Rei feia presagiar un 100% d’enfocament cap al campionat nacional), el Girona ha encetat la temporada 2025-26 sent més de la passada que no pas de la que hauria de ser l’actual. Errors propis, dificultat per superar línies, escassetat a zona de tres quarts i més adjectius que podria afegir. Tot això ho va demostrar l’equip de Míchel en la primera jornada, i el que és més greu, davant l’afició.
El Girona va mostrar una imatge decebedora i molt preocupant davant el Rayo Vallecano a Montilivi (1-3). Dos errors del mateix protagonista, Paulo Gazzaniga, varen condemnar i descol·locar una plantilla que volia refer-se de l’any de patiment —en el tercer gol, no se subjecta cap mena de justificació—. Aquest fet, afegit a la incapacitat de no avançar línies i no inquietar a un Rayo sense gaire empeny que va trobar fortuna en els primers 45 minuts, crea nerviosisme i disgust entre l’aficionat.
Necessitat de reacció
Però més preocupat, personalment, em van deixar les posteriors declaracions de Míchel Sánchez. Es pot entendre que el terreny de joc no estigués en les seves millors condicions, però no serveix per indicar la causa d’una actuació que ha deixat molt per desitjar. Ni per passar per alt la pobra actuació de Bojan Miovski, que va firmar quatre passades i dues pèrdues de pilota en 45 minuts. I seguim amb el fil.
Amb una ineficient planificació, Montilivi reclama a veus un davanter amb olfacte golejador i un mig centre que marqui els compassos de la creació de jugades. Amb la sortida de Miguel, d’un —o millor cal dir dos— laterals esquerres per omplir esmentada posició i traslladar a Blind al centre de la defensa. Això, o bé donar lloc a la joventut d’Arnau, Francés, Vitor Reis i companyia. Queden dies, però falten reforços.
Sona molta fressa, però hi ha poca endreça. I resulta dificultós anar a correcuita o amb dependències. Els veïns varen començar a treballar des del primer dia. Precisament durant la primera jornada varen deixar amb un pam de nas al club de la categoria que més ha gastat en aquest mercat, l’Atlético de Madrid. Pertinència. Ambició. Fam. Competitivitat. D’aquesta manera volem els jugadors. Uns jugadors ‘top’ per la plantilla i per la institució. Els pocs dies que queden mercat poden capgirar la situació i oferir una solució als problemes del Girona.
