Imatge de: X @GironaFC
L’ocupació d’espais dels gironins és d’una riquesa tàctica excel·lent i el clar exemple és el rol dels laterals en zones interiors. Ambdós solen ser la peça que modifica l’estructura i plantejament de l’equip. Miguel va començar a funcionar molt millor la temporada passada per dins i hem pogut veure com a Arnau també li beneficia molt aquesta tendència tàctica.
Rols i modificacions
Evidentment ni Arnau ni Miguel no són el mateix jugador i l’impacte que tenen en zones interiors és divers. El català cau molt més a la base i l’exmerengue als quadrats. Aquesta temporada, però, Míchel li està donant un rol molt més de migcampista pur a Miguel que només cau a banda per defensar. El jugador que està fent de lateral curt per defensar i atacar és Daley Blind. Per tant, Miguel ha passat de ser un lateral amb accions d’interior a ser un interior lateralitzat en fases defensives.
Hem pogut veure com molts dies Míchel preferia posar un extrem com Danjuma a ocupar el carril de fora per mantenir Miguel dins. Fins i tot, encara que la plantilla no tingui un lateral esquerre com a recanvi pur. Sacrificant així una mica el rol del defensor més llençat al carril esquerre per a tenir a Miguel de 8. I això sorprèn sobretot, ja que la plantilla, una de les posicions millor cobertes que té és aquest rol del 8-10. Jugadors com Van de Beek, Iván, Yangel o Misehouy podrien ocupar aquesta posició. Així i tot, Míchel assumeix el risc de no tenir lateral pur per tal de tenir a Miguel d’interior a jornada completa.
Imatge de: X @GironaFC
El rol d’Arnau
Fa de lateral ocupant rols interiors només amb pilota i cau en espais més propers a la construcció si el comparem amb Miguel. El jove canterà apareix sobretot en la base de la jugada, on és capaç de donar continuïtat a la possessió de la pilota i ajudar notablement en la sortida. Això genera que Arnau no hagi de jugar-se-la en zones d’alta dificultat tècnica com serien els quadrats. Tècnicament, no és un superdotat, tot i que ha mostrat moltíssima intuïció a l’hora d’identificar qui és l’home lliure. És dels únics jugadors que no està fallant en accions de sortida que costen gols com sí que han fet Oriol, David o Krejčí.
El de Premià és dels millors jugadors de tot l’equip a l’hora de fer la pressió rere pèrdua i això ajuda molt al joc del Girona a tenir continuïtat amb pilota. Arnau ha aconseguit tenir un pes i valor dins la plantilla, ha agafat confiança i ara és, dels jugadors a la construcció, un dels que més jerarquia té. No és ni segurament serà un jugador determinant a primera divisió, però ara mateix s’ha establert com un dels jugadors que fonamenta el terra competitiu que sembla que cada cop sigui més baix.
Imatge de: X @GironaFC
Miguel
L’indetectable. Una de les raons per les quals la temporada passada l’equip progressava tan de pressa era la llibertat creativa i posicional de Miguel. Cau en zones interiors altes gràcies a la qualitat tècnica i de colpeig que té i això el converteix en una amenaça per al rival. El madrileny aquesta temporada no està trobant el mateix forat per crear que l’any passat. En ser ara una de les amenaces i no un dels complements fa que el plantejament rival el condicioni i això ho ha notat notablement.
El canvi qualitatiu
Molts cops és l’encarregat de fer el 2vs1 amb l’extrem esquerre contra el lateral rival. Aquest automatisme que tan bé li sortia a Miguel ha empitjorat bastat. Danjuma i Bryan tenen una capacitat associativa molt baixa i l’obsessió d’ambdós amb voler encarar fa que no existeixi aquesta superioritat. Miguel és capaç d’en espais reduïts treure rèdit, però últimament aquesta capacitat no és determinant. I és que així podríem descriure el rol actual de Miguel, un protagonista que encara actua com a complement, generant així un dèficit qualitatiu i posicional notori a l’equip.
Imatge de: X @GironaFC
Què passa quan coincideixen?
Realment quan coincideixen ambdós dins és perquè Miguel fa directament d’interior. Quan tots dos actuen com a lateral no acostumen a fer moviments pel carril central a la vegada. Normalment, si comparteixen terreny de joc en posicions de lateral, un d’ells agafa alçada i ocupa el carril exterior, ja que no hi ha extrem per fora.
La riquesa tàctica que aporta que en moments del partit que un entri i l’altre esperi fora genera múltiples opcions de plantejament per als blancs-i-vermells. Tots dos són capaços de permutar a la perfecció amb extrems, mitjapuntes, pivots o interiors generant un moviment constant molt difícil de defensar. De fet, aquest dinamisme últimament sembla que no és tan àgil com en altres etapes, però, així i tot, la intenció tàctica encara és boníssima.
