Imatge de: X @GironaFC
Amb el partit contra l’Atlético de Madrid, Míchel arriba a una xifra rodona perfecta: 200 partits dirigint al Girona. El tècnic madrileny continua fent història a Montilivi i ja és tot un emblema i una llegenda a Girona. Passi el que passi, Míchel quedarà per sempre com l’home que va assolir el segon ascens a Primera i la classificació per a la UEFA Champions League per primer cop. Una etapa de quatre temporades i mitja –de moment– que ha tingut moments millors i pitjors, però que en línies generals ha estat molt positiva.
L’arribada a Girona
El madrileny va arribar el 9 de juliol del 2021 a Girona amb un repte molt i molt complicat. Retornar el Girona a Primera després de dues finals de play-off consecutives perdudes. No tenia gaire bagatge, però les dues temporades que havia estat a Segona –Rayo i Huesca– havia assolit l’ascens. A més, venia a ser el recanvi de Francisco que, tot i que el joc no era vistós, els resultats arribaven i l’afició li va agafar força estima.
Primer match-ball a Miranda d’Ebre
L’inici d’etapa no va ser senzill. Al record de molts blanc-i-vermells hi havia els plans fallits d’Eusebio Sacristán i Juan Carlos Unzué. Dos entrenadors que van venir amb una idea de joc similar a la de Míchel i que no va acabar funcionant a Montilivi. Tot i guanyar a l’Amorebieta (2-0) i empatar contra Las Palmas (0-0), ràpidament van arribar les primeres derrotes. Només una victòria en vuit partits van posar en dubte l’elecció de Quique Cárcel. Hi ha Miranda d’Ebro va arribar una de les primeres finals de Míchel. Santi Bueno i Nahuel Bustos van fer els gols per guanyar 1-2 i començar una bona dinàmica: dotze victòries en setze partits per retornar la calma i tranquil·litat a l’afició. El projecte començava a funcionar.
Tenerife encara perdura
El Girona aconseguiria entrar a play-offs després d’un empat agònic al camp del Burgos (0-0) i amb Juan Carlos salvant una mà providencial. Sigui com sigui, primer objectiu complert. A partir d’aquí, l’Eibar va guanyar a Montilivi (0-1), però els blanc-i-vermells –sobreposant-se a tots els fantasmes del passat– van capgirar el marcador a Ipurúa per disputar una nova final, la tercera consecutiva. I com diu la dita, la tercera és la bona. I així va ser. Després d’empatar a 0 a casa, el 19 de juny del 2022 els gironins van tornar a viure una nit històrica amb un 1-3 a Tenerife que permetia tornar a Primera. Objectiu complert.
El lideratge a Vila-real
La temporada 2023-24 va ser històrica en tots els àmbits i el Girona va tocar el cel en diverses ocasions, però ben segur que una de les més especials va ser la del 27 de setembre del 2023 a Vila-real. El Girona es va imposar per 1-2 al conjunt groguet i, per primer cop, va dormir com a líder en solitari de la Lliga. Qui ho hagués imaginat el 9 de juliol del 2021 quan Míchel va arribar a un Girona que estava a Segona? Però la cosa no quedaria aquí.
Míchel és centenari
Unes setmanes més tard, el 22 d’octubre, Míchel es convertiria en centenari en una exhibició a Montilivi. L’equip començaria perdent 0-2 a casa contra l’Almería, però com va fer en més d’una ocasió aquell curs, acabaria capgirant el marcador. Al 35 el marcador era de 0-2, al 43 ja es guanyava 3-2 amb un doblet de Dovbyk. A la segona meitat, Sávio i Stuani posarien el 5-2 final. El primer gol el va fer Iván Martín.
L’assalt a Montjuïc
Si Vila-real va ser especial, Montjuïc ho va superar. La nit del 10 de desembre del 2023, el Girona assaltaria la muntanya màgica de Montjuïc i guanyaria, per primer cop, al Barça. Una exhibició de futbol dels de Míchel que va imposar el seu ritme i joc davant el conjunt blaugrana. Stuani faria el definitiu 2-4 i ho celebraria amb l’afició desplaçada en una nit pel record.
Territori Champions
I de nou contra el Barça arribaria una nova tarda especial. També 4-2, però aquest cop amb Montilivi i Portu com a protagonistes. El 4 de maig del 2024 el Girona aconseguia el bitllet matemàtic per jugar a la UEFA Champions League. Impensable. Era la demostració que els somnis, a vegades, es feien realitat. Un equip que dos anys enrere estava a segona, viatjaria per Europa el pròxim curs. Inimaginable. Alguns encara no s’ho creuen.
Una golejada històrica
7-0. Contra un Granada ja descendit i en l’últim partit de l’any sense res en joc. Sigui com sigui va ser una de les majors exhibicions de futbol que s’han vist els últims anys –sinó en la història– a Montilivi. L’afició va gaudir de valent i va ser el millor punt final a una temporada històrica. A més, Dovbyk, amb un hat-trick es convertiria en el pitxitxi de la Lliga. Sí, el davanter del Girona. Hi ha aficionats que asseguren que no han tornat a veure al Girona jugar tan bé al futbol des d’aleshores.
Sempre ens quedarà París
18 de setembre del 2024. Una data que també s’ha recordat en moltes ocasions, però no per això té menys mèrit. El Girona debutava a la Champions League. I ho feia, ni més ni menys, que al camp del PSG. Un escenari imponent on els blanc-i-vermells van competir de valent. Una resistència –gairebé heroica– que es va acaba trencant amb un gol de Gazzaniga en pròpia porta al minut 90. Un mèrit encara major si es té en compte que uns mesos més tard aquell equip de Luis Enrique acabaria aixecant la Champions League.
Som de primera
Segurament l’última gran nit del Girona va ser el 13 de maig del 2025. A Valladolid i per pràcticament certificar la permanència. Després d’una segona volta per oblidar i molts mesos de patiment en què els resultats no arribaven, el Girona es va plantar al camp del Valladolid –cuer i descendit– amb l’obligació de guanyar com fos. Ho va fer, patint molt, però va guanyar. Girona era de Primera. Aquell dia Girona va tornar a la seva realitat. Suar sang per mantenir la categoria.
