Imatge cedida
Francesc Rebled i Sarrà (1970), advocat de professió, va presidir el Girona FC entre el 23 de desembre de 2013 i el 27 de març de 2015, una etapa tan breu com decisiva. La seva dimissió va coincidir amb l’entrada del City Football Group i amb l’inici d’un canvi de paradigma que transformaria per sempre la història recent del club.
Quan Rebled ocupava la màxima representació institucional, el Girona lluitava en un context de fortes tensions econòmiques i d’incertesa estructural. Avui, en canvi, el club busca consolidar-se a Primera Divisió —camí de la setena temporada a l’elit—, ha disputat la Champions League i ha assolit fites que aleshores resultaven inimaginables. En aquesta entrevista, Rebled repassa aquella etapa marcada per dificultats financeres, decisions esportives rellevants i noms propis com Pablo Machín o Quique Cárcel.
Actualment, compagina l’exercici de l’advocacia amb la seva vinculació al món esportiu. Presideix el Tennis Girona i continua seguint l’evolució del club blanc-i-vermell amb la mirada d’algú que en va formar part en un moment clau, però també amb la passió d’un aficionat més des de la llotja.
Ets un aficionat habitual a Montilivi. Com estàs vivint aquesta temporada?
La temporada està sent una muntanya russa. Vam començar molt malament, després semblava que ens recuperàvem amb aquelles tres victòries, però vam tornar a caure en aquells partits sense guanyar, i venia el Barça… Crec que aquesta temporada hem de pensar a mantenir-nos entre el desè i el dotzè i no patir. Evidentment, l’objectiu no pot ser un altre que la salvació.
L’objectiu no pot ser un altre que la salvació
Parles de no patir, però a tu et va tocar viure de prop una situació límit. Quan vas arribar a la presidència el desembre del 2013, l’equip lluitava per mantenir-se a Segona Divisió. Com ho recordes?
L’equip estava a Segona Divisió en descens. Nosaltres aquell any vam arribar a estar a vuit punts de la salvació quan faltaven deu partits. Ningú donava un duro per nosaltres, però el futbol és així. Al final ens vam salvar amb una victòria al camp de la Ponferradina i després a casa amb el Deportivo, que ja havia pujat de categoria i, per tant, no s’hi jugava res.
Al futbol el factor sort és important. Si el Depor aquell dia hagués necessitat un punt més per ser campió, nosaltres no guanyem ni ens salvem perquè era un equip molt superior a la resta en aquella època.
Mirat amb perspectiva, i tenint en compte aquell agònic desenllaç, si aquell 23 de desembre de 2013 t’haguessin dit que tretze anys després el Girona jugaria la Champions i estaria consolidat a Primera, t’ho hauries cregut?
La veritat és que no. Ni jo ni ningú. El club ha fet fa un salt brutal. En aquella època érem un equip consolidat a la Segona Divisió, però no té res a veure amb la situació d’ara. Teníem un pressupost entre cinc milions i mig i sis milions d’euros, amb uns drets de televisió que rondaven els dos milions i mig. Érem dels equips més pobres de Segona i això ho feia impensable. L’objectiu del Girona en aquella època era sempre mantenir-te al futbol professional, que és el que et donava estabilitat.
Si el Depor necessita un punt, no ens salvem
Per aconseguir aquesta estabilitat calien decisions estructurals. Sota la teva presidència arriben noms que després han estat claus en el creixement del club. El primer és el del director esportiu, Quique Cárcel. Com es va gestar la seva incorporació?
El fitxatge de Quique Cárcel és un fitxatge de la meva època. Ens quedem sense director esportiu perquè l’Oriol Alsina se’n va al Llagostera quan pugen a Segona A. Crec que com a president sempre t’has d’assessorar a nivell esportiu, perquè tots som aficionats, però no en sabem prou.
En aquell moment vaig trucar al meu amic Lluís Carreras i li vaig dir que necessitàvem un director esportiu. Ell em va parlar de Quique Cárcel, un ‘tio’ que portava molts anys a Segona B amb l’Hospitalet.
Vaig pensar que nosaltres, que érem un dels equips pobres de Segona A, sovint fitxàvem jugadors que destacaven una categoria per sota. Si Cárcel coneixia tan bé el mercat de Segona B, ens podia anar molt bé com a director esportiu del Girona. D’aquí venen després molts fitxatges de jugadors que han acabat sent molt importants al club.
De tots aquests jugadors que van venir, amb quin et quedes?
És difícil triar-ne un. Lejeune va ser brutal i ha triomfat després, l’Aday també… Potser m’agradaria destacar especialment els de casa: Granell i Pere Pons. Això també explica com funcionen els clubs. En aquell moment nosaltres estàvem en una situació econòmica molt precària. Sempre ho expliquem, quan arriba Machín i comencem aquell projecte, si el Girona hagués estat en una situació econòmica millor, segurament ningú parlaria ara ni de Granell ni de Pere Pons, perquè potser no s’haurien fitxat.
A Granell el fitxem del Prat una mica per veure què passa, fins i tot amb la idea de poder-lo cedir, i acaba fent una pretemporada brutal. Amb Pere Pons igual; venia cedit de l’Olot, el recuperem i acaba sent importantíssim. Són jugadors que, potser amb més diners, no haurien acabat jugant al Girona. Però el futbol i la vida és així, no?
Al final, juntament amb l’Eloi, van formar aquell ‘trivot’ gironí al mig del camp. Això és clau. Quan salvem la categoria — que de cada 100 vegades, 90 hauries baixat— hi ha un factor decisiu: tens tres gironins que tiren del vestidor, que fan pinya i que acaben fent que guanyis els partits que havies de guanyar.
Els tres gironins són claus per salvar-se
Creus que actualment falten jugadors amb sentiment de pertinença gironí?
Això passa i és normal perquè el llistó està molt més alt. Ara el club està a Primera, en una altra dimensió, més potencial per fitxar, i el City al darrere… Costa més que jugadors de la casa puguin arribar al primer equip. És més fàcil arribar quan ets més petit que no quan ets més gran. L’ideal seria que més jugadors que venen del futbol base del Girona puguin arribar al primer equip. N’arriben alguns, com Joel Roca, però és més difícil que abans.
Al final som un club venedor. Hem de fer jugadors i també n’hem de vendre. Per tant, necessites tenir un filial que s’acabi de consolidar més i pugi de categoria perquè el pas al primer equip sigui més fàcil.
La feina d’en Quique és boníssima, de notable
Per aquestes funcions, el club continua apostant per Quique Cárcel més de 10 anys després. Això sí, últimament ha estat al focus de moltes crítiques. Quina valoració fas de la seva gestió als darrers anys?
A vegades compartim missatges. Ha fet una feina brutal. El que passa que no sempre es pot encertar, és molt difícil. Encertar-la com l’època del Savinho, Dovbyk…, possiblement, no torni a passar mai.
Fins llavors, tothom deia que en Quique era ‘collonut’. Fèiem una cosa molt difícil: quedar-te a les portes de l’ascens i, a l’any següent, tornar a lluitar per pujar. Vam intentar pujar dos o tres cops fins a aconseguir-ho al final. Això és mèrit d’ell, que va mantenir un equip de primer nivell tot i les dificultats.
És cert que l’any passat i aquest no s’han encertat tots els fitxatges, i és llavors quan arriben els comentaris crítics. En línies generals, la feina d’en Quique és boníssima, de notable.
L’altre nom clau sota la teva presidència va ser el de Pablo Machín. De qui va ser la idea?
Pablo Machín ja venia de la nostra etapa. El va fitxar l’Oriol Alsina, i quan arriba el Quique, es troba amb ell i decideix mantenir-lo. Machín va fer una feina extraordinària al Girona, perquè va ser clau en l’ascens de l’equip, amb un sistema de joc molt determinant: tres centrals, dos carrilers… un conjunt molt treballat. El Girona puja aquella temporada amb un equip de perfil típic de Segona Divisió, molt normalet, però aquell any tots els jugadors van rendir al 200%.
Quan arribes a la presidència hi havia com a propietari Josep Delgado i la situació era peculiar.
És d’aquelles persones que entren al món del futbol amb molt desconeixement. Jo puc verificar que de futbol en sabia poc. Són gent que pensa que pot traslladar el funcionament del seu món empresarial al futbol, i no és així. El futbol és diferent.
Molts propietaris —com el del Valencia— pateixen aquest defecte: venen d’un món on els ha anat bé o malament, però entren en un sector que no coneixen i intenten aplicar-hi els mateixos paràmetres. Això és el que fa que molts d’ells fracassin.
I, a més, sovint els costa delegar. En el nostre cas, vam poder treballar amb autonomia, però en general passa, no en saben i, tot i això, volen prendre decisions esportives.
El City Group dona estabilitat
Com vas viure la teva sortida del club?
La meva sortida coincideix amb l’entrada del City a través d’en Pere Guardiola. Era un traspàs que s’havia de produir sí o sí. El club entrava en una nova etapa, molt més professionalitzada. Ara és una societat anònima, amb propietaris, consellers i executius professionals. Jo no era un professional del futbol, venia de l’advocacia. Hauria pogut continuar un parell d’anys més, però el club necessitava professionalitzar-se. Estic molt orgullós de la gestió que vam fer.
L’Espanyol ens va ajudar moltíssim
Per tant, estàs a favor de la vinculació del Girona amb el City Group…
Sí, absolutament a favor. El City Group dona estabilitat. Sense el City, el Girona segurament tornaria a ser un equip de Segona Divisió. Dona estabilitat econòmica i financera, però també d’estructura i de model. Són pioners en la indústria del futbol. Hi ha sinergies: know-how, ticketing, marxandatge, patrocinis globals… Tens patrocinadors que sense el City serien impossibles. Dona una dimensió global que el Girona, per si sol, no hauria tingut mai.
El club ha evolucionat, i això també s’ha vist en la manera com el Girona s’ha relacionat amb els altres equips de Catalunya. Ara hi ha certa tensió entre aficions, però com era el tracte durant la teva presidència?
És cert que s’ha generat molta rivalitat i certa tensió, també amb el Barça, però potser més amb l’Espanyol. Sempre hi ha aquesta lluita simbòlica i pretensió de ser el segon equip de Catalunya darrere del Barça, i ara el Girona està lluitant a veure si pot ocupar aquesta plaça.
Jo sempre he dit que, en la nostra etapa, l’Espanyol i Joan Collet (president perico, aleshores) ens van ajudar moltíssim. No podíem pagar fitxes o cessions i ens cedien jugadors pràcticament gratis o en condicions molt favorables econòmicament.
Amb el Barça, en canvi, era impossible aleshores fer res. Ara segurament això ha canviat —tenim alguna prova com Ter Stegen—, però en aquell moment era molt difícil. Històricament, pel que jo conec, l’Espanyol ha ajudat més al Girona que el Barça. Això no treu que ara hi hagi rivalitat esportiva, però també cal recordar qui t’ha donat un cop de mà quan ho necessitaves…
