Imatge de: X @GironaFC
Hi ha algú al capdavant del vaixell? És la pregunta que es fan molts aficionats blanc-i-vermells després de les dues primeres jornades de lliga. Una incertesa que s’estén sobre el terreny de joc – amb l’actitud de certs jugadors – a la banqueta – amb un Míchel superat com no l’havíem vist mai – i a la direcció esportiva – on no s’ha fet la revolució necessària-. Les tres coses han derivat en la situació actual: 0 de 6 punts, un gol marcat i vuit d’encaixats en dos partits de lliga.
No és cap sorpresa per a tots aquells que van veure el Girona en el tram final de la passada temporada. Les sensacions eren d’un equip que havia perdut el nord, jugadors que no es creien la idea de l’entrenador i un Míchel superat per la situació, sense capacitat de reacció. Afortunadament, la bona primera volta va permetre salvar in extremis la situació i evitar el descens a Segona, però depèn com acabi la cosa haurà estat pitjor el remei que la malaltia.
El que semblava que havia de ser un estiu mogudet, s’ha convertit en una continuació del suplici dels últims mesos. Cap símptoma de reacció enlloc i la preocupació, lògicament, creix entre els aficionats. Una setmana per tancar el mercat i amb massa feina per fer. A tot plegat, una complicació més: veient les dues primeres jornades quin equip voldrà fitxar futbolistes del Girona i, sobretot, qui voldrà venir a Montilivi?
El temps, com sempre, acabarà donant la raó a uns i altres i potser hi ha un punt de precipitació amb el mercat obert, qui sap. El que és una realitat evident, però, és que la imatge de l’equip durant la primera part del Rayo Vallecano i a La Cerámica és indigne d’un conjunt de Primera Divisió i no té excusa possible. Simplement és intolerable. Els reforços han d’arribar, és obvi, però algú pensava que hi hauria un gir de 180° quan pràcticament tens la mateixa plantilla que va fer 13 punts de 57 possibles?
La Champions ha fet mal
Encara que costi d’entendre, la Champions ha fet mal. Un club que estava en un creixement lent, però constant, s’ha trobat de cop i volta amb una situació inèdita. Ningú estava preparat per passar de lluitar per mantenir-se a Primera a haver de visitar el Parc des Princes. Les inversions realitzades amb els diners que es van rebre per Dovbyk i Aleix García no han donat el rendiment esperat. A més, els sous alts que es van negociar l’any passat han condicionat l’actual mercat de fitxatges.
La solució, a hores d’ara, és complicada. Tocar de nou de peus a terra i, en la setmana que resta, intentar portar el màxim de jugadors possibles que estiguin preparats per a situacions de patiment. No s’han d’anar a buscar grans estrelles que estiguin preocupades pels highlights de YouTube. Aquest equip necessita jugadors capaços de baixar al fang, lluitar per a cada pilota i que siguin resolutius en situació de pressió. Pot semblar una obvietat pensar que amb jugadors de més qualitat, la salvació serà més fàcil, però si alguna lliçó va deixar la temporada de la Champions és que qualitat no és sinònim de triomf. Hi ha jugadors que rendeixen en uns contextos concrets, però que no estan preparats per rendir quan la situació es complica.
Fer les coses fàcils
I al terreny de joc, Míchel també s’ha d’adaptar als jugadors i a la situació actual. Simplificar les coses. Davant un equip sense confiança on res surt, el missatge del tècnic ha de ser curt, clar i concís. S’ha de tornar als orígens i començar de zero. Si costa generar perill en atac, busca mantenir la porteria a zero. I si per evitar encaixar gol no es pot sortir jugant des del darrere, doncs caldrà canviar la idea de joc.
Pots perdre partits, és el futbol i no ha de ser cap drama. Ara bé, que aquestes derrotes siguin per mèrit del rival i no per demèrit propi. És a dir, no regalar pilotes ni cometre errors no forçats. Si després et guanyen per qualitat, mala sort, però mostrar-te competitiu no és negociable. I ara mateix, aquest equip no és competitiu.
