Imatge de: X @GironaFC (Expedició a San Siro)
Estàvem avisats. Durant les setmanes prèvies ens havien alertat, per activa i per passiva de l’excepcionalitat d’aquesta jornada. Sabíem que aquest seria el desplaçament més massiu de la història del Girona. Coneixíem les xifres amb antelació: es preveien més de 2000 gironins acompanyant l’equip. Però tot i així, malgrat totes les previsions, xifres, dades i titulars, la realitat va sobrepassar amb escreix qualsevol escenari somiat. I és que si algun terme pot definir de forma acurada el desplaçament de Milà, és sens dubte “somni”. Tots els gironins i gironines que aquest dimarts eren a Milà van viure per unes hores immersos en un somni surrealista. Era generalitzada la síndrome de l’impostor, una sensació estranya, com si allò no els pogués estar passant a ells. Però era possible, real, i sobretot, merescut.
L’expedició
Per a alguns l’expedició va iniciar el dia anterior al partit. Fos en avió, en autobús o en transport privat, milers de gironins van començar el seu pelegrinatge particular cap a la capital de la Llombardia. Ara bé, gran majoria dels desplaçats van arribar el mateix dia del matx, omplint de gom a gom tots els avions dels aeroports catalans amb destinació Milà, Bèrgam o Torí. Les imatges dels transports col·lapsats per l’afició gironina, ràpidament es van fer virals a les xarxes socials. Tot plegat per immortalitzar un moment per a la història.
Invasió a Milà
Des del migdia, centenars de gironins es van reunir davant del Duomo de Milà, l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Els concentrats van mostrar un gran repertori de càntics, banderes i pancartes, així com una gran quantitat de pirotècnia. Durant tot el dia es van encendre una enorme quantitat de bengales, petards i pots de fum. Un veritable infern de la mà del Jovent Gironí. Ni tan sols la pluja va poder evitar la festa gironina, que fins i tot va afavorir a crear una atmosfera mítica.
Qualsevol espectador aliè a l’espectacle ràpidament s’adonava de l’heterogeneïtat del grup que el protagonitzava. I és que l’excepcionalitat de l’esdeveniment havia fet que es reunissin una barreja de seguidors de tota índole. Des d’aficionats veterans que havien patit amb el Girona a Segona B fins a nens que ja han après a estimar el futbol de la mà de Míchel i Stuani. Fanàtics que venien sols o acompanyats, famílies senceres, grups de penyistes, estudiants, jubilats i algun turista perdut. Tampoc van faltar personatges il·lustres com l’alcalde de Girona, Lluc Salellas. Tothom hi era benvingut. Un tren d’aquests passa un cop a la vida i no hi podia faltar ningú.
Navigli, Lampugnano i San Siro
Les hores anaven passant i el degoteig de seguidors no s’aturava. A qualsevol racó de la ciutat podies trobar bufandes del Girona i gent parlant en català. Al voltant de les 18:30 h de la tarda, un gran gruix dels aficionats van començar a desfilar cap a Navigli, lloc on hi havia convocada la concentració prèvia oficial. Allà, la festa va continuar, sota un plugim constant i persistent, i l’atenta mirada de desenes de Carabinieris.
Tanmateix, va ser en aquell moment que, per primer cop en tota la jornada, que un imprevist va semblar anar en contra dels interessos catalans. Sense previ avís, la policia va prohibir a l’afició desplaçar-se cap a l’estació de Metro de Lampugnano, des d’on estava previst que l’afició enfilés a peu cap a l’estadi. Per sort, va quedar en una falsa alarma, i en uns vagons de metro tan plens com els avions que els havien portat a la cita, va prosseguir l’aventura.
Un cop a Lampugano, una multitudinària processó va començar a recórrer a peu el trajecte fins a l’estadi. Els càntics a l’uníson sonaven més forts que mai i les bengales tenyien el cel de roig. Una demostració de força, passió i devoció a l’alçada d’una jornada històrica. Arribats a l’estadi de San Siro, es va viure la segona situació desagradable del dia. El personal de seguretat van dur terme un exhaustiu escorcoll a tots els aficionats, independentment de si eren homes, dones, nens o ancians. Aquest fet va suscitar crítiques per part dels aficionats visitants, que van denunciar que havien rebut un tracte degradant. En la mateixa línia, la policia va tractar a l’afició gironina com si fossin membres d’una organització terrorista. Un tracte incomprensible cap a una afició que va tenir un comportament completament exemplar en tot moment.
Final de festa
Per sort, aquesta situació no va aconseguir enfosquir la festa gironina, que va continuar dins l’estadi, independentment del que estava succeint en el terreny de joc. Primer el Sarà perché ti amo i tot seguit l’himne de la Champions, van fer ratificar a algun gironí del privilegi que tenien de viure aquell moment històric. Després del xiulet inicial, els 2000 aficionats visitants van continuar cantant i animant. No van abaixar el cap en tot el partit, sense deixar-se imposar per un dels estadis més icònics del món. Tots ells van ser els protagonistes de l’enèsim capítol gloriós de la història del Girona FC.
