Imatge de: ACB
El Bàsquet Girona ha deixat enrere la sensació d’urgència. La mà de Moncho Fernández ha trobat la tecla justa i el conjunt gironí ha començat el 2025 com un coet. Per primera vegada des de la tercera jornada, afronten un partit fora de la zona de descens. Deixant enrere un calendari carregat de partits, els gironins volen continuar mirant cap amunt aprofitant aquesta bona dinàmica. L’escenari, el Santiago Martin, on només hi ha guanyat el Barça aquesta temporada. El rival, La Laguna Tenerife. Test de nivell per avaluar el sostre real dels gironins.
Un binomi sense ritme, però amb molta experiència.
La fórmula canària és molt clara, però no per això menys perillosa. Habituals des de ja fa molts anys a la part alta de la classificació de la Lliga Endesa, aquesta pàgina exitosa de La Laguna Tenerife no s’entendria sense tres noms, Marcelinho Huertas, Giorgio Shermadini i Txus Vidorreta. Han passat varis jugadors que han complementat una plantilla, que s’ha quedat més o menys a prop d’objectius més alts. La identitat, però, sempre ha girat al voltant de la mateixa idea.
Des de la seva arribada la temporada 2019-2020, el binomi Marcelinho – Shermadini ha liderat el projecte canari a base d’un joc per parelles molt difícil de defensar. El bloqueig directe entre ells ha estat l’arma més utilitzada per a Txus Vidorreta, que aquest any seu a la banqueta del conjunt canari per desena temporada. Repetida, però eficaç. Huertas va arribar a les 3.000 assistències a l’ACB el passat novembre, una xifra única en la competició que denota l’eficàcia del model.
Una plantilla molt compensada.
L’èxit del projecte canari rau a saber acompanyar de les peces idònies als actors principals. I en això, La Laguna Tenerife ha estat excel·lent aquest estiu. Ha pogut mantenir a Tim Abromaitis i Aaron Doornekamp, que coneixen al club i ajuden a obrir el camp en la posició de “4”. A més, la sisena temporada com a auri negre de Fran Guerra ha estat la de la seva explosió, firmant partits que li han valgut per sortir d’inici moltes jornades.
David Krammer, ha estat la joia de la corona. En un esquema ofensiu molt marcat per la pausa i necessitat de jugadors amb perfil i capacitat de lectura, l’exterior alemany ha caigut com aigua de maig a terres canàries. Explosiu, atlètic i encertat, està aportant 13,3 ppp i nodrint-se d’un esquema ofensiu que sempre busca la millor opció.
Setmana moguda als despatxos de Fontajau.
Ha estat una setmana atípica a Fontajau. Dimarts coneixíem la marxa de Jaume Sorolla a Manresa. Un dia després, el diari Segre publicava l’interès del conjunt lleidatà en James Nnaji, descontent per la falta de minuts amb l’arribada de Moncho Fernández. Dues peces que sí que és cert que no entraven en els plans dins de la rotació de deu jugadors amb qui el nou entrenador havia mostrat més confiança, però ajudaven a resoldre el trencaclosques que suposa la necessitat de tenir jugadors nacionals.
Tanmateix, això demostra el fet que la bona dinàmica de l’equip a pista no fa deixar de treballar als despatxos de Fontajau, sempre pendents del mercat i de les oportunitats que puguin sorgir. Sí que és cert, però, que han deixat de fer-ho amb la urgència amb què buscaven incorporacions a principi d’any, quan es va firmar a Pep Busquets i Martinas Geben. El club només farà esforços per oportunitats de mercat, independentment de la posició.
A Tenerife amb baixes importants.
Al cas d’Ives Pons, que s’està allargant més del compte i la contusió al genoll de James Nnaji, que ha arrossegat durant tota la setmana, també cal sumar-li el procés víric que ha passat aquesta setmana un dels jugadors més en forma del conjunt gironí, Ike Iroegbu. El jugador americà no ha entrenat en tota la setmana i tampoc ha viatjat amb l’equip a Tenerife.
Baixa molt sensible que complica l’empresa a una de les pistes més difícils de la Lliga Endesa. Els de Moncho Fernández perden a una de les seves principals armes ofensives i jugador per qui passaven més pilotes en atac. Veurem si aprofiten l’oportunitat jugadors amb un perfil similar a Iroegbu i que han estat assenyalats les últimes setmanes per al seu baix rendiment: Durham i Sibandé.
Duel d’estils
L’aspecte més evident que ha aconseguit canviar Moncho Fernández al nou Bàsquet Girona és la cara ofensiva. 91, 90 i 96 punts deixen clar que l’equip vol plantejar un ritme alt i alegre en atac, per tenir més opcions d’anotar. Amb Fotis Katsikaris, l’equip era el segon que menys tirs buscava en els primers set segons de possessió i el tercer que menys punts anotava en aquesta franja. La cosa ha canviat amb Moncho Fernández. Fent referència a les dades anteriors, l’únic equip que tirava menys tirs en els primers set segons de possessió és precisament el rival d’avui dels gironins.
Els canaris són l’equip de la Lliga Endesa que menys vegades ataquen per partit, això és així perquè en moltes situacions ofensives esgoten els 24 segons o estan a prop de fer-ho. La seva clau per ser un equip que aconsegueix tantes victòries és l’eficàcia en cada atac. Es caracteritzen per gairebé escollir sempre la millor opció, fet que els fa molt difícils de defensar. La importància del joc interior dels canaris pot esdevenir un factor diferencial en el partit d’avui.
Imatge de: ACB
Dia per mesurar realment fins on pot arribar la bona dinàmica del renovat Bàsquet Girona. Al davant, un rival amb les idees molt clares i amb uns punts forts que precisament no afavoreixen l’estructura gironina. Veurem, però, si l’equip és capaç d’imposar el seu ritme i continuar fent passes endavant en una temporada que fins fa una setmana pintava molt negre.
