Imatge de: Sergi Geronès
Aquest dissabte 22 de novembre a les 17h, el Bàsquet Girona en cadira de rodes debutarà – una temporada més – a la Segona Divisió. Ho farà a la pista del Fundación Luctari, a Burgos, amb les ganes i la il·lusió de fer una gran temporada i fer créixer aquest esport a les comarques gironines.
El bàsquet en cadira de rodes és un esport molt similar al bàsquet 5×5 tradicional, però en què hi ha un factor a tenir en compte. A cada jugador se li assigna una puntuació entre 1 i 4,5 en funció del seu grau de discapacitat. A Espanya, la suma dels cinc jugadors sobre la pista ha de ser 14,5. De no complir-ho es xiularà una tècnica a la banqueta. Un esport de contacte i velocitat, però també de molta tàctica que enganxa a tothom que l’ha vist algun cop. A Girona Media en parlem amb l’entrenadora de l’equip, Laia Planella.
Com afronteu la temporada?
Crec que serà molt diferent de la temporada passada, sobretot pel número i tipus de jugadors que tenim. Sí que la temporada passada vam aconseguir una mica el que volíem, que era tenir més noies. Teníem quatre noies i quatre nois, però al final teníem només vuit jugadors. Això va fer que hi hagués més d’un partit que vam anar amb sis o fins i tot cinc jugadors, per lesions o altres motius. A més, només teníem un jugador gran [alta puntuació] i una noia gran, però era el seu primer any. En aquest sentit, ens vam trobar bastant limitats. Quan el nostre gran es carregava de faltes, estava mig lesionat o qualsevol cosa, no teníem substitut per ell.
Aquest any podré fer tots els canvis que vulgui
En canvi, aquest any hem aconseguit tenir de moment onze fitxes. La sort és que tenim quatre grans, més la Cristina, que és la noia que també és un punt gran, tot i que ens dona el punt i mig extra dins la pista. Després tenim puntuacions mitjanes i puntuacions petites. Això ens permet, pràcticament, fer tots els canvis que vulguem que no se’ns complica per coses de puntuació. També podem tenir quintets diferenciats de tipus de joc, tant nostre com del contrari, que això l’any passat no ho teníem. Crec que això serà un avantatge per nosaltres.
Imatge de: Sergi Geronès
Quin objectiu us marqueu com a club?
La idea seria poder pujar. El problema és que estem a segona, que són dos grups, i per poder arribar a fases finals hem de quedar entre els quatre primers del grup, que és el primer objectiu que hauríem d’aconseguir costi el que costi i tenim opcions reals d’assolir. Després el problema és que hi ha una eliminatòria directa, on juga una mica la sort de qui et toca de l’altre grup. Ara bé, com serà a final de temporada, que portarem ja tot l’any treballant conjuntament i amb les coses que volem, també se’ns pot posar més fàcil. El primer objectiu és quedar entre els quatre primers i després mirar qui ens toca en aquest enfrontament directe i intentar arribar a la Final Four per lluitar per l’ascens.
Hem d’intentar cansar-los amb un joc ràpid
Què esperes del debut davant el Fundación Luctari?
És un equip que no hi havíem jugat mai. Fa tres o quatre anys estava Superlliga, que és la màxima categoria, però per problemes econòmics i altres coses van haver de baixar de categoria. Ara porten un parell d’anys a Segona i serà el primer cop que jugarem a Burgos. Tenen jugadors veterans i són un equip sòlid, que no es basa en individualitats. Nosaltres som més joves i tenim més velocitat. Hem d’intentar cansar-los amb un joc ràpid.
Com afronteu els desplaçaments?
A nosaltres se’ns complica. El viatge és un problema, però també estem acostumats. Fa molts anys que juguem i n’hem fet pitjors com agafar un avió i anar fins a Tenerife o Mallorca. Aquest any som, com a mínim, deu jugadors que viatgem. Això vol dir deu cadires de joc, que són una mica més grans que les cadires de carrer. A més, dins d’aquest equip tenim cinc jugadors que van amb cadira de normal, per tant, hem de carregar, com a mínim, 15 cadires més els jugadors i el cos tècnic. Tot això amb una sola furgoneta no hi cap. Per tant, hem d’anar amb dues. La sort és que jo en porto una i l’altra sí que necessitem un conductor, però ho gestionem prou bé.
El que més m’agrada és veure que les coses funcionen i els jugadors entenen el que entrenem
Quina és la millor part de dirigir un equip de bàsquet en cadira de rodes?
Segurament em quedaria amb els entrenaments més que amb els partits. Veure l’evolució del joc d’equip, que acabin entenent el que jo tinc al meu cap i veig claríssim. Exercicis que els plantejo que a vegades em miren amb cara de no estic entenent res, però ho farem perquè ho diu la Laia. I després arriba un moment en algun entrenament o algun partit que diu, ostres, això és allò que estàvem treballant, doncs sí que funciona. I aquesta part de veure que les coses funcionen i que ells fan aquest clic d’ara ho entenc tot és segurament la part que més m’agrada.
Imatge de: Sergi Geronès
Hi ha una diferència abismal d’edats entre els jugadors
I la pitjor?
El problema amb el bàsquet en cadira o amb qualsevol esport adaptat és que en tots els esports d’equip tens persones molt diferents dins un equip. L’extra que afegim nosaltres són les diferències d’edat, aquest any tenim un nen de 14 anys i un adult de 45. Hi ha una diferència abismal. Ja no només amb l’edat i la manera com jo m’he de dirigir per explicar-los les coses, sinó també en els interessos que poden tenir i com es poden sentir uns i altres. Però també té la part bona que uns s’ajuden als altres en moltes coses i tothom aprèn de tothom.
Els he de reclamar el 100%, però ser comprensiva que han estat treballant
Alguns dels jugadors han de combinar els entrenaments i partits amb un treball. Com es gestiona tot plegat?
Intentant ser comprensius. Nosaltres entrenem dilluns, dimecres i divendres de 21h a 23:30h. Primer perquè a pocs pavellons hi ha espai lliure, però també tenim jugadors que estan estudiant o treballant. Per tant, entrenar a les 17h tampoc seria una opció perquè no hi podria anar ningú. És dur perquè jo com a entrenadora els he de reclamar que em donin el 100%, tant a nivell físic i d’intensitat com de concentració, però a l’hora de tenir en compte que venen a les 21h, quan segurament s’han despertat a les 7-8 del matí, han treballat o estudiat les seves vuit hores i que l’endemà s’hauran de tornar a aixecar a les 7-8 per tornar a treballar. Igual que jo, al final. Els he de reclamar, però al ‘hora també ser comprensiva, no és la seva vida això.
Imatge de: Sergi Geronès
És un esport en què es necessiten uns materials força cars. En el cas del Girona quin suport hi ha del club i quina part han d’assumir els jugadors?
Per part del club, sobretot, ens han de subministrar el que serien recanvis: cobertes, rodes senceres, tot el que implica la roda de recanvi… Si en algun moment s’ha d’arreglar alguna cadira perquè s’ha trencat o qualsevol cosa també fer-se càrrec del preu del mecànic, de soldar, de canviar el que sigui, els viatges… Però sí que les cadires són una cosa personal dels jugadors. Ara mateix tots en tenen la seva, excepte dos que són del club, que es va fer una inversió fa un parell o tres d’anys.
Sempre que podem anem i tornem el mateix dia
I els desplaçaments van a càrrec del club?
Sí. Nosaltres intentem que des del club es paguin aquests desplaçaments. Al final viatgem amb una o dues furgonetes, que és més barat que un autobús. Intentem no anar als millors hotels i sempre que podem, perquè no depèn només del que vulguem nosaltres, anem i tornem el mateix dia. Aquest any ens quedarem a dormir a Burgos i a València i estem pendents de aquina hora ens posen el partit de Saragossa. Castelló i Barça podrem anar i tornar el mateix dia.
Imatge de: Sergi Geronès
Es potència prou a Catalunya el bàsquet en cadira de rodes?
No crec que a altres parts d’Espanya hi hagi més consciència, sinó que tenen equips a Superlliga, porten molts temps treballant i han aconseguit moure més gent. Aquí a Catalunya només en tenim un, el Joventut de Badalona, que no en fan gaire promoció. Si no s’avisa dels partits, és molt difícil que la gent hi vagi. Aquí a Catalunya sí que a nivell social possiblement costi, però perquè al final estem en una societat que ara mateix tot és futbol i, a més, masculí. Tot el que sigui femení tampoc no acaba d’interessar. Som la comunitat autònoma que, segurament, tenim més equips entre categories nacionals i lliga catalana.
És molt difícil que amb 5 partits a casa enganxis la gent
Les hores que juguem tampoc són les millors. No és a les 18h com un partit d’ACB o de l’Uni Girona, nosaltres acabem jugant a les 12h per disponibilitat dels pavellons. Sí que intentem portar gent que vingui, però és molt complicat que la gent s’interessi per una cosa que no coneix. Un cop ho coneixen i veuen els partits, diuen això està molt interessant, és molt guai i la majoria tornen a venir. A banda, en estar a Segona i ser dos grups només fem cinc partits a casa. És molt difícil que amb cinc partits aconsegueixis enganxar o quan ho comencen a fer potser ja s’ha acabat la temporada i t’has d’esperar des de maig fins a novembre.
En quin punt es troba el club en l’àmbit de patrocinadors?
Tenim dos o tres patrocinadors, però també és una mica el mateix. No és fàcil perquè vas a buscar-ne i els has d’explicar de zero quin esport és i què estàs fent. Tots els nostres partits es graven, es pengen a xarxes, a YouTube i a la plataforma de la federació. Ho acaba veient gent de tot Espanya, gent del bàsquet en cadira de rodes, però de tot Espanya. No és el mateix que fer d’espònsor d’un equip de base o d’un equip de Segona Catalana, que al final ho veu la gent de Catalunya i la que va al pavelló. Nosaltres tenim l’avantatge que es televisa, però si és un esport que no has conegut, vas a la persona a vendre-li directament l’esport que fas i li has d’explicar tot de nou. Es complica una mica més.
Quin missatge enviaries a l’afició perquè vingui a Fontajau?
Jo animaria tothom que pogués a venir a veure un partit perquè la majoria de gent li encanta i acaba repetint. Al final no deixa de ser un esport, un esport col·lectiu, de contacte en què hi ha alegries, victòries i celebracions. També hi ha tristeses i derrotes. I hi ha contacte, per tant, té velocitat, té tècnica, té tàctica, té estratègia…, tot el que té un esport. L’única diferència és que es fa en cadira de rodes, però per la resta és exactament el mateix. A qualsevol persona que li agradi l’esport, l’esport col·lectiu, de contacte, li agradarà el bàsquet en cadira. L’únic que han de fer per descobrir si realment els agrada o no és venir un dia a Fontajau i descobrir-ho per ells mateixos.
Imatge de: X @BasquetGirona
El calendari dels partits del Bàsquet Girona
- Dissabte 22 de novembre 2025 – 17h: Fundación Luctari – Bàsquet Girona
- Diumenge 21 de desembre 2025 – 12h: COCEMFE Castellón – Bàsquet Girona
- Diumenge 11 de gener 2026 – 12:15: Bàsquet Girona – Fundación Luctari
- Dissabte 17 de gener 2026 – 18h: Miarco Petraher – Bàsquet Girona
- Dissabte 24 de gener 2026 – 16h: UNES Barça – Bàsquet Girona
- Dissabte 7 de febrer 2026 – 18h: Adapta Zaragoza- Bàsquet Girona*
- Dissabte 14 de febrer 2026 – 16h: Bàsquet Girona – Adapta Zaragoza
- Cap de setmana 28 de febrer – 1 de març 2026: Bàsquet Girona – COCEMFE Castellón
- Cap de setmana 7-8 de març 2026: Bàsquet Girona – Miarco Petraher
- Cap de setmana 14-15 de març 2026: Bàsquet Girona – UNES Barça
*Horari per confirmar
