Imatge de: Flickr @DavidSubirana
Avui, amb motiu del Dia de la Dona, des de Girona Media hem volgut posar cara i ulls a dones amb trajectòries diverses dins l’esport gironí. Des de diferents disciplines, càrrecs i posicions, totes elles han contribuït a fer créixer i visibilitzar l’esport femení al territori.
Les seves històries mostren un panorama cada vegada més ampli i prometedor, amb talent i dedicació en diferents àmbits de l’esport. Trajectòries construïdes amb esforç i constància, figures consolidades i joves promeses que continuen obrint camí per a les nenes que venen al darrere. A més s’han convertit en referents per a aquelles que volen seguir els seus passos. En definitiva, històries que ens demostren cada dia que l’esport no té gènere.
Ona Domènech, jugadora del Girona CH
Al Girona CH, cada any més noies s’apunten als equips base d’hoquei. “Quan era petita només érem dues nenes en tot el club, ara n’hi ha moltes més”, apunta Ona Domènech (Girona, 2005), jugadora del primer equip. La blanc-i-vermella apunta a una qüestió cultural i de visibilitat el fet que hi hagi poques dones entrenant. “Si l’entrenador sap llegir el grup, el sexe no hi hauria d’importar. Ara bé, crec que una dona pot entendre millor certs aspectes del nostre dia a dia”. Una aposta que continua creixent: “Queda camí, però comparat a fa uns anys ara és un altre món”, conclou.
Laura Brugués, periodista de TV3
Laura Brugués (Figueres, 1983) va començar la seva carrera als 16 anys com a periodista a COPE Figueres fent entrevistes després dels partits als jugadors del Figueres. Tot plegat, abans de començar a cobrir el Girona el 2008, l’any en què puja a Segona Divisió A. “La dona cada cop és més present al periodisme esportiu i se la valora pels seus coneixements”, apunta Brugués, que destaca que ara tenen un paper important com presentar els esports al Telenotícies. La periodista recorda que sí que va tenir referències femenines com la Pilar Calvo o Imma Pedemonte.
Berta Ribas, jugadora de l’Uni Girona
A Girona hi ha un dels equips femenins referents a escala estatal, l’Uni Girona. “És molt important per a les nenes que viuen a Girona o a prop, és un gran impuls per somiar que poden jugar allà”, indica Berta Ribas (Girona, 2004), una de les gironines de l’equip que va començar a jugar a bàsquet per seguir els passos de la seva mare, la seva referent. La jugadora afegeix que els canvis s’estan donant i cada cop més gent mira bàsquet femení, però “encara falta”. “La gent que només mira bàsquet masculí no sap el que es perd”.
Laia Planella, entrenadora del Bàsquet Girona en cadira
Laia Planella (Olot, 1995) va ser futbolista abans d’iniciar la seva trajectòria com a entrenadora al Sant Pere Màrtir d’Olot, on va aconseguir crear un equip femení de futbol. “Era molt difícil veure’t a tu mateixa com a entrenadora, n’hi havia molt poques”. Un cop al Bàsquet Girona explica que el club busca que als equips femenins sempre hi hagi, com a mínim, una dona al cos tècnic. “Noto que m’he de guanyar molt més el respecte, als primers partits saludaven als meus assistents”, apunta una Planella que afirma que queda molt camí per aconseguir que les noies entrenin equips masculins.
Andrea Flaissier, host del Girona FC
El que va començar com un concurs per ser la cara visible del Girona fa tres anys, s’ha convertit en la seva feina. “És un orgull que el meu club decideixi apostar per mi per ajuntar l’afició i l’entitat”, explica Andrea Flaissier (Palafrugell, 1998). Tot i sentir-se plenament valorada dins el club, lamenta que l’exposició pública encara comporti comentaris masclistes que qüestionen el seu criteri pel fet de ser dona. Després de gestionar el “síndrome de l’impostor”, ara reivindica el seu lloc a peu de camp per mèrits propis. “Encara trobo a faltar figures femenines en clubs de futbol, és una cosa que s’ha de continuar treballant”.
Brenda Chicano, capitana del Pontenc femení
Brenda Chicano (Girona, 2001) va començar a jugar a futbol amb només 6 anys en “un equip d’homes”. En aquell moment, la poca visibilitat del futbol femení feia que no tingués cap referent dona. Amb els anys, però, ha pogut compartir vestidor amb jugadores de primer nivell com Claudia Pina o Laia Aleixandri. Tot i els avenços, recorda que “encara hi ha diferències en sous i patrocinis” i defensa continuar treballant perquè “qualsevol nena que vulgui jugar ho pugui fer en igualtat de condicions”. “M’agradaria que el futbol femení fos un tema de conversa més, com ho és el futbol masculí”.
Núria Vilamala, narradora del Girona a la SER
La Núria (Sant Bartomeu del Grau, 1998) va descobrir la seva vocació per la narració des de ben petita. “Tinc dos germans grans i, quan jugaven a futbol, m’asseia a un banc al costat i narrava el partit”. Anys més tard, va començar a narrar el Girona. “L’any de l’ascens, vaig viatjar a Tenerife i vaig poder narrar l’últim minut de l’ascens”. Això la va fer sentir-se “afortunada” en ser la primera dona narradora de partits masculins de Primera Divisió a Carrusel Deportivo. Agraeix la confiança, però reconeix que “les dones narradores reben més crítiques que els homes” i que “encara hi ha moltes dones produint i poques presentant”. Tot i els haters anònims a les xarxes, decideix “quedar-se amb la part positiva”.
