Imatge de: X @GironaFC
232 dies. Aquest és el temps que fa (fins al dia 31 d’agost) que el Girona no guanya dos partits de forma consecutiva. Va ser entre finals de 2024, amb el triomf a Montilivi davant el Valladolid (3-0) i la victòria in extremis al camp de l’Alavés (0-1) amb un gol de Jhon Solís al temps afegit. Un duel que, a més, posava punt final a una bona primera volta del Girona – pel que fa a resultats -. 28 punts que després van demostrar ser claus per assolir la permanència a Primera.
Des d’aleshores, l’equip de Míchel ha disputat 24 partits oficials. Dos de Champions (Arsenal i Milan) i 22 jornades de Lliga. El balanç és de tres victòries (Las Palmas, Mallorca i Valladolid), quatre empats (Celta, Espanyol, Valencia i Leganés) i 17 derrotes. Uns números molt preocupants que deixen 13 punts sumats de 66 possibles.
Les sensacions, el pitjor
Però més enllà de les dades, el pitjor són les sensacions que transmet l’equip sobre el camp. Jugadors apàtics que es mostren indiferents a la situació actual. El Girona encaixa gols i no hi ha cap futbolista que aixequi el cap i escridassi als seus companys per aixecar els ànims. Lluny d’això se’ls veu capcot i sense confiança per capgirar el marcador.
Per al Girona és com si no hagués passat l’estiu, tot continua igual. Però amb una diferència, ara no hi ha el coixí de la passada temporada i no serà el primer, el segon ni el tercer equip, que al final de la primera volta ja està condemnat al descens. Ara hi ha 15 dies per reflexionar, aturar, mirar-se a la cara els uns als altres i establir unes bases mínimes i sòlides abans que sigui massa tard. Cal fer-se forts al darrere i aprofitar les poques ocasions que generes. Sembla molt fàcil dir-ho, però ara cal aplicar-ho. Per fer-ho, primer, com va dir Míchel, cal ser un equip.
