Imatge de: X @CristhianStuani
Si alguna cosa ha anat sempre lligada al Girona ha estat l’Orgull Gironí, especialment en els darrers anys. El club – i també l’afició – sempre han presumit d’aquest caràcter. Una frase que va més enllà de les paraules, que representa un compromís, un lligam amb el territori, una força i una resiliència. L’Orgull Gironí ens ha portat fins aquí i la seva pèrdua és el que ens pot fer retornar a segona.
L’Orgull de refer-se
Caure i aixecar-te. Després del Lugo, Zaragoza o Osasuna semblava impensable tornar a lluitar per l’ascens. Un equip que no era el millor, però que estava entre els millors. Un club pel qual ja era un èxit estar al futbol professional, però que no en tenia prou.
I tot plegat capitanejat per Àlex Granell, Pere Pons o Eloi Amagat. Quan les coses no anaven bé, era el moment d’aixecar la mà i explicar a la resta de plantilla perquè era necessari seguir lluitant. Perquè es podria perdre o guanyar – d’això diuen que va el futbol – però el que era innegociable era la lluita i el compromís. Anar a cada acció com si fos l’última, una frase repetida ara per Míchel.
Uns valors més enllà de la gespa
Tots els jugadors que han arribat a Montilivi han entès a la perfecció que havien de tenir aquesta entrega i els que no ho han fet han tingut un pas exprés amb la samarreta blanc-i-vermella. Perquè el Girona va més enllà de l’esportiu, del que passi sobre la gespa. És un club amb uns valors exigits per una afició que té molt clar d’on ve i el que costa arribar fins al cim.
Ningú exigirà victòries. L’únic que demana Montilivi és deixar-se la pell per l’escut. I la representació màxima d’això són Stuani i Portu. Els dos davanters – un uruguaià i un murcià – s’han guanyat el cor de Montilivi. I no ha estat ni per sort, ni per casualitat, ni per fer molts gols – que en el cas d’Stuani també s’ha de tenir en compte. Tots dos són estimats perquè no donen cap pilota per perduda, perquè encara que no estiguin físicament al 100% corren durant 80 minuts per ajudar a l’equip.
I això hi ha jugadors que no ho entenen. Si a 30 d’abril alguns encara no han entès que és el Girona, ja no ho entendran. Per tant, si no saben el que representen – tal com està la situació – la millor opció és que vegin el que resta de temporada des de la banqueta. Si el Girona vol salvar-se necessita onze Portu i onze Stuani. Onze futbolistes que surtin a mossegar a cada pilota, que no donin cap acció per perduda i, sobretot, que posin intensitat i ganes.
L’Orgull a la samarreta
El club ha dut a terme diverses iniciatives per exemplificar aquest Orgull Gironí. Des de portar-ho a la samarreta el primer any a Primera – en el lloc de la publicitat – fins a aquesta temporada, on a cada partit de casa el capità llueix un braçalet sobre algun dels territoris de la comarca.
Detalls que marquen una diferència que s’ha de fer visible sobre el camp amb l’actitud dels jugadors. No és només una acció de cara a la galeria, sinó que s’ha de sentir allò que porten escrit. L’afició va respondre a Butarque amb un centenar de persones viatjant entre setmana fins a Madrid. D’aquí a uns dies ho tornarà a fer i anirà un dimarts a Valladolid. Montilivi per descomptat també respon – ja es va veure amb la rebuda.
Queden cinc finals, cinc partits on la institució es juga molt més del que pensem. Per una plantilla i una economia pensada per competir en Champions i amb el somni de repetir Europa, seria un cop duríssim veure’s a segona. Però la realitat és la que és i només s’aconseguirà la salvació si es juga amb l’Orgull Gironí.
