Imatge de: X @GironaFC
493 dies. És el temps que fa des de l’última remuntada del Girona per guanyar un partit. Va ser el 4 de maig del 2024, a Montilivi. Un equip que meravellava, no només a Espanya sinó a tot el món. Aquella tarda, la ciutat de Girona estava de festa. No era un somni, el Girona jugaria a la UEFA Champions League. L’alegria a la gespa era més que evident, a les grades algunes persones s’havien de pessigar per comprovar que allò que estaven veient era una realitat.
Ningú s’ho creia. Míchel el que menys. El tècnic, que va patir molt en els inicis a Montilivi, passava a entrar als llibres d’història. De Segona B a la Champions. El que semblava impossible, ja no ho era. Un equip amb ambició, compromís i alegre. Els Dovbyk, Sávio, Aleix García, Yan Couto…, jugadors que es van reivindicar i van demostrar que res és impossible.
Una classificació per a la Champions League que, a més, es va produir després de guanyar 4-2 al Barça. Christensen havia avançat als blaugranes al minut tres de partit, però ràpidament Dovbyk situava l’empat al marcador. Just abans del descans, Lewandowski, des dels onze metres, tornaria a situar per davant al conjunt que aleshores dirigia Xavi Hernández.
Però tothom a Montilivi hi creia perquè si alguna cosa havia demostrat el Girona al llarg de la temporada és que la paraula rendir-se no entrava en els plànols. I allà va ser quan va aparèixer un d’aquells futbolistes que ha estat des del primer moment. Un murcià amb ànima gironina: Cristian Portugués ‘Portu’. Un doblet de l’extrem i un altre gol de Miguel feien el 4-2 i desfermaven l’eufòria a Montilivi. Girona era equip de Champions.
El retorn a la realitat
493 dies després d’aquell partit, la situació és ben diferent. Amb 0 punts de 9 possibles, l’equip de Míchel buscarà revertir la situació a partir de diumenge a Balaídos. Les sensacions no són bones, la confecció final de la plantilla tampoc, però si alguna cosa caracteritza a aquest club és l’orgull gironí. I a aquest orgull que ja va evitar el descens el curs passat, és on s’agafaven gran part dels aficionats blanc-i-vermells.
Gent que recorda amb nostàlgia aquella temporada 2023-24. Un curs en què el Girona va remuntar fins a nou partits. A banda del Barça, a la memòria de tothom també hi ha l’1-2 al camp del Villarreal. El dia en què els gols de Dovbyk i Eric Garcia permetien assolir, per primer cop en la història, el cim de la Primera Divisió en solitari. Una eufòria que es va repetir a Montilivi a finals de 2023, quan un doblet d’Stuani més enllà del minut 80 permetia remuntar al Valencia i sumar una nova victòria. Érem feliços.
Records que contrasten el succeït l’any passat. Tot i ser recordat, per la històrica participació a Europa, el Girona no va poder remuntar cap partit per sumar el triomf. Si l’equip de Míchel no començava guanyant, no era capaç de sumar els tres punts. Cal dir que el curs 23-24 va ser una excepció en tots els sentits, però en els dos primers anys del tècnic madrileny a Girona es van viure quatre remuntades per guanyar (dos a Segona Divisió i dos més en el retorn a Primera).
I és que amb l’estil de joc que proposa Míchel, el més normal és encaixar gols. Per tant, és hora de fer-se forts mentalment i tornar a ser un equip que quan el colpegen no cau, sinó que s’aixeca i busca amb ganes capgirar el marcador. El primer pas per a la salvació és tornar a treure el caràcter que tenia el Girona de les remuntades.
