Imatge de: X @GironaFC (El Girona guanya a Mendizorrotza)
No sempre es poden guanyar partits amb un joc brillant. De fet, un equip que aspira a mantenir-se en la lluita pels llocs capdavanters de la lliga no només necessita un estil atractiu, sinó també capacitat per competir fins al final, fins i tot quan el partit es complica. Això és exactament el que va demostrar el Girona en la seva victòria per 0-1 contra el Deportivo Alavés a Mendizorrotza.
En un partit on el conjunt de Míchel no va poder desplegar el seu millor futbol, va emergir una de les virtuts més importants d’un equip sòlid: la resistència. La pressió del rival i el fet de jugar en un camp complicat com és Mendizorrotza, van posar a prova la fortalesa mental del Girona. Tanmateix, el conjunt català va saber resistir, mantenir-se pacient i esperar el seu moment. Aquest va arribar al minut 91, quan Jhon Solís va aprofitar un error defensiu del central francès Moussa Diarra per marcar el gol que portaria els tres punts a Montilivi.
Un Girona que sap patir
Una de les claus de la temporada del Girona és la seva capacitat d’adaptació. El seu estil habitual es caracteritza per tenir un joc que implica tenir la possessió de la pilota i una pressió alta, però el partit contra l’Alavés va ser un exemple de com també el Girona pot adaptar-se a jugar de manera incòmoda. Els de Míchel van ser capaços de patir i aguantar les ocasions del rival fins a trobar l’oportunitat perfecta per fer mal. Aquest tipus de victòries són les que marquen la diferència entre un equip que vol quedar-se a la zona alta i un que es desinfla a mesura que avança la temporada.
No es tracta només d’un resultat positiu en termes de punts, sinó d’una victòria que reforça la moral i la confiança d’un equip que somia amb Europa. A més, aquesta capacitat de competir sense el domini del joc, demostra la maduresa que està assolint el Girona sota la direcció de Míchel.
Míchel, arquitecte d’un Girona competitiu
Aquest canvi, que ha permès al Girona passar de ser un equip de mitjana-baixa taula a ser-ne un de mitjana-alta, ha estat gràcies a Míchel. Amb una plantilla jove i sense “grans noms”, ha aconseguit construir un equip amb una idea de joc i d’estil molt clar. Però, més enllà del joc atractiu pel qual se’l coneix, també ha inculcat als seus jugadors una mentalitat competitiva. Aquesta combinació d’estil i esperit de lluita és el que ha portat el Girona a ser un dels equips revelació de lliga.
Contra l’Alavés, Míchel va demostrar de nou la seva capacitat per gestionar els partits amb intel·ligència. Quan no es pot guanyar un partit per joc, Míchel troba la solució, ja que els canvis van ser decisius. Especialment amb l’entrada de Jhon Solís, que va acabar sent el jugador clau en l’últim sospir del partit. Això evidencia que el Girona no només té un bon onze inicial, sinó també un fons d’armari que li permet afrontar diferents situacions amb garanties. Un fet que millora ara que gairebé tota la plantilla es troba disponible, tret de Portu, Asprilla i Miovski.
Somiar amb Europa, però amb els peus a terra
Amb aquesta victòria, el Girona continua ferm en la lluita pels llocs europeus, situat a només dos punts de l’Europa i Conference League i a vuit de la Champions. Tot i això, és important mantenir els peus a terra i continuar sumant punts. Més encara en partits complicats, en camps on fins i tot als equips que ocupen les primeres posicions els hi és complicat sumar. La lliga és molt llarga, i la clau serà mantenir aquesta mentalitat guanyadora fins al final.
Si el Girona continua mostrant aquesta capacitat de resistència i competitivitat, no hi ha dubte que serà un candidat seriós a disputar les places europees. I si alguna cosa queda clara és que aquest equip sap competir, sap patir i sap guanyar fins i tot quan les coses no surten com s’esperava. A Mendizorrotza, el Girona va demostrar que, encara que no es pugui guanyar jugant bé, es pot guanyar competint. I això és el que diferencia un bon equip d’un gran equip.
