Imatge de: X @GironaFC
Molts clubs tenen per norma una sèrie d’estil de fitxatges, i això dicta en què es gasten els diners. A la lliga espanyola equips com el Villarreal o l’Atlético de Madrid ho tenen molt pautat. En el cas del Girona, però, trobem un patró comú en les seves incorporacions? Si és així, toca fer un replantejament del model?
Quan un club està en una progressió esportiva molt pronunciada com li ha passat al Girona, consolidar-se i tenir clar on ha de ser el futur de l’entitat és molts cops, difícil de desxifrar. Aquest és un estiu que no havíem viscut encara a Montilivi. És el primer cop que s’afronta una finestra de fitxatges després d’una situació crítica a Primera Divisió. Per tant, tenir un model que t’ajudi a filtrar quins futbolistes t’encaixen, facilitarà l’acció de la direcció esportiva dins el mercat.
Models diversos a la lliga espanyola
El Girona es pot haver vist emmirallat en molts projectes anteriorment vistos a la lliga tot i que està molt lluny del que són actualment. Normal, tenint en compte de la magnitud dels clubs amb els quals s’estava comparant. Ara toca confiar en un model que t’estableixi en la màxima categoria del futbol estatal.
Un dels projectes més fonamentats de tot l’estat espanyol és el del Villarreal. Allà tenen molt clara la seva ràtio d’acció en el mercat de fitxatges, i sobretot el seu paper com a club venedor. Inverteixen en joves, que fàcilment es revaloren, i en molts casos llunyans als focus mediàtics. Un exemple és el de Thierno Barry, el davanter que tan sols ha estat un any en terres valencianes i que ja milita en l’Everton anglès. En aquest cas el traspàs quasi ha triplicat el cost de tot just fa un any. A part és un club que confia en el seu planter i ven molt bé al futbol internacional la gent de casa. Exemples com Samu Chukwueze i Nicolas Jackson ho demostren. Per tant, el full de ruta dels groguets és claríssim, inverteixen, potencien el jugador i el venen per un valor superior al de la compra.
Molts clubs no tenen un model que es prolongui massa en el temps, tot i que n’hi ha un ben a prop que sí que ho té. És el cas de l’Atlético de Madrid. Els matalassers inverteixen la majoria dels seus recursos en actius capaços d’oferir un rendiment immediat i no prioritàriament que es revalorin. Són especialistes a caçar oportunitats de mercat de molt talent, però, que per A o per B els grans clubs de l’elit europea no s’atreveixen a fitxar. Normalment, no són futbolistes especialment joves i difícilment tindran un marge de revalorització notori. L’exemple més clar és d’aquest mateix estiu amb Johnny Cardoso i Dávid Hancko.
Quin model té el Girona?
Després d’un any en què s’han hagut de fer molts fitxatges a causa d’una operació sortida ferotge, hauria de ser molt senzill identificar com funciona el model gironí. Hem vist com arran d’assolir un èxit com era l’entrada a Europa, el club va decidir invertir en talent mitjanament jove, però amb capacitat d’oferir rendiment immediat. L’aposta semblava coherent, però, un any després la majoria d’apostes s’han revalorat a la baixa. Per tant, en aquest cas quin és el problema: el model usat, les apostes fetes o ambdós? És difícil saber-ho, però veient que el club hi ha invertit bastant, sembla que aquest dubte s’arrossegarà diverses temporades.
Els estius anteriors als de l’any passat semblaven molt coherents amb les necessitats del Girona. Es fitxava talent jove, com Miguel, per fer créixer l’entitat. Tot i que sense perdre de vista fitxatges de veterans amb rendiment immediat com van ser Blind i David López. El full de ruta era clar: jugadors que es podien revalorar en un entorn de professionals amb experiència. El que seria senzill és tornar a aquest model, tot i que ara s’ha de decidir si és per potenciar les apostes fetes o per fer-ne de noves.
Cap a on va l’equip?
És difícil de preveure, sobretot si no hi ha massa moviment. Si la quantitat de reforços no és gaire elevada serà una constatació que la direcció esportiva confia en les apostes realitzades i que només creu que s’han de complementar bé. El model del Girona es troba en un moment gris, abstracte i no ens dona gaires pistes d’en quin marc de fitxatges s’estableix. Sembla que les cessions com a mètode de creixement curtterminista torna i que la regressió implica també apostar per jugadors que no necessàriament facin créixer l’entitat.
