Imatge de: X @GironaFC
La segona volta del Girona és ja la segona pitjor de la categoria, només el Valladolid ha perdut més partits que els de Míchel. El que havia de ser una temporada amb aspiracions europees, s’ha convertit en un ‘déjà-vu‘ del que va ser la temporada 2018-19.
Un nou objectiu fixat per obligació
Les circumstàncies han portat el Girona a estar en una situació molt diferent que durant el darrer any. De l’alegria màxima i l’ambició innocent d’anar a Champions, a una crua realitat amb aroma de patiment. La raó és que un joc pla i mediocre, barrejat amb una dinàmica pitjor, han convertit al que queda de temporada en un passatge del terror. Míchel, que fou un gestor excel·lent de la victòria s’ha vist superat per un moment molt dolent. Les apostes fallides de la direcció esportiva i un pla de joc innegociable del tècnic madrileny estan generant una descoordinació entre el que haurien de ser, i són, els partits del Girona.
Imatge de: X @GironaFC
Què falta per acabar?
A casa, Betis, Mallorca, Villarreal i Atlético. Fora, Leganés, Valladolid i la Real Sociedad. És evident que tocarà guanyar fora de casa contra algun rival directe o d’altra manera la salvació serà molt difícil. A casa venen equips com el Betis, Mallorca i Villareal, en plena disputa de posicions europees. Tanmateix, a fora tocarà anar a Leganés, on segurament es disputarà el partit més important de la temporada gironina. Els de Borja Jiménez necessiten punts urgentment i cap rival a part del cuer, es deixa més punts que el Girona darrerament.
Imatge de: X @GironaFC
Què ha de canviar?
És molt fàcil apel·lar a les ganes, ambició i intensitat per tal d’exigir guanyar partits. La realitat és que en falten de totes tres, però no només és aquest el problema que té Míchel. El joc de l’equip ha patit una involució mai vista en tota l’era del tècnic madrileny a la banqueta del Girona. Era evident que la solvència de l’equip no podia obtenir un creixement lineal envers què va ser la temporada passada, però el decreixement exponencial no s’explica de cap de les maneres i sobretot, no és justificable.
El canvi passa per ser més equip. Ser conscients que si no es fa tots junts l’objectiu serà inassumible. Tot i això, posicionalment fa falta ajuntar les línies i deixar de regalar gols. Serà un camí llarg, d’angoixa i patiment, però si el Girona és capaç de posar-se el ‘vestit’ de fer feina segur que assoleix l’objectiu. Ara mateix aquesta és la realitat gironina i és moment d’apel·lar al que s’anomena Orgull Gironí. Fa falta intentar recordar el llarg camí que va ser assolir l’ascens i no deixar que una mala segona volta esvaeixi anys de feina ben feta.
Imatge de: X @GironaFC
L’entorn
És evident que s’ha de ser crític amb la gestió esportiva del club, i fins i tot ser-ho amb l’entrenador. Així i tot, si la ciutat no és capaç d’entendre que la salvació ha d’estar per sobre que la crítica a noms propis, difícilment, Montilivi serà una amenaça per als rivals. Aquells que hem estat a Montilivi els dies de l’Alavés i el Valencia hem sigut testimonis que l’afició està encara més neguitosa que l’equip. Fa falta transmetre energia a la plantilla, intentar que guanyin una mica de confiança que fa moltes jornades han perdut.
No fa falta fer una anàlisi gaire profunda per descobrir que l’afició no és la culpable de la situació del club. Així i tot, ha de ser la massa social gironina qui ajudi l’equip a treure les castanyes del foc. El Girona és a prop de tornar a l’infern anomenat segona que va castigar tantíssim el club amb els ascensos fallits, i des de fora en comptes d’ajudar a un equip absolutament neguitós, s’està transmetent un nerviosisme improcedent.
Ara és el moment del canvi de xip, ara que l’objectiu principal ha caigut pel seu propi pes. L’autocrítica ha de fer-se a final de temporada i intentar anar a mort amb la feina feta fins ara. La permanència ha d’estar absolutament lligada amb una comunió del club i la ciutat, tot i que el club això ho fa gairebé impossible.
