Un viatge de Primera
La intrahistòria de més de 20 hores de bus que Christian Stuani ha fet valer la pena

Imatge de: X @GironaFC

És probable que si arribes a casa i dius que faràs un desplaçament a Valladolid un dimarts laborable a les 19h, amb tot el que això suposa, unes 20 hores de bus, et prenguin per boig. Però entre la seixantena d’aficionats gironins al bus hi havia un sentiment compartit, era el dia per ser-hi, per fer costat a l’equip i per celebrar la salvació (a hores d’ara potser ja matemàtica).

Potser no serem l’afició amb més renom o més voluminosa, però el que hem viscut avui costarà que es repeteixi, i en gran part és gràcies a la gent que s’ha jugat la salut física i mental en un viatge cap a la salvació.

View this post on Instagram

A post shared by Girona Media (@gironamedia)

Tot comença per matinar

Matinar molt (a les 7 del matí marxa el bus). Aquella sensació que gairebé no has dormit i ja estàs enfront d’un Montilivi desèrtic esperant l’arribada del conductor. Fa fred, però tot això sembla quedar en segon pla.

Com ja passava amb l’institut, els més engrescats sempre ocupen les darreres files. En aquest cas, socis del Jovent Gironí, que de bon matí escalfen motors i porten la batuta dels càntics. Suport incondicional el seu durant tot el viatge.

Tens unes 9 hores al davant, però ja se sap que mai es compleixen al peu de la lletra. Aturades reglamentàries i parades a àrees de servei per ingerir alguna cosa i recarregar piles. Recompte de persones. Som 60, seguim, hi som tots. Ja queda menys.

Cap al migdia (14:57 hora exacte) el conductor decideix posar l’himne per la megafonia del bus. Un gest que és rebut amb màxima eufòria pels blanc-i-vermells, que coregen les estrofes a ple pulmó. Després, el xofer continua amb el particular repertori musical. Per gustos colors, queda en anècdota.

Darrera aturada i ja només queden tres quarts d’hora. Els nervis van creixent, però la convicció també. Ja no dorm ningú al bus, hi ha massa en joc.

Ja som a Valladolid!

Els gironins arriben al José Zorrilla cap a les 17:12, poc menys de dues hores abans del xiulet inicial. Temps per donar una volta per l’estadi, comprar marxandatge i records o anar a prendre alguna cosa. Mentrestant surt l’onze dels de Míchel i es comenta la jugada. Hi ha opinions de tota mena al respecte.

Quan resten 45’ per l’inici del matx, els aficionats es dirigeixen cap a la boca visitant. Control d’accés i cap a dins. Graderia a peu de camp, com la de Montilivi, que sempre és un autèntic privilegi com a aficionat. Tensió a flor de pell quan salten els jugadors al damunt de la gespa, això comença.

Tot i la inferioritat numèrica, els gironins es fan notar i es fan visibles a Pucela. I no deixaran de cantar i deixar-se la veu durant els 90 minuts. El partit arriba a la mitja part, moment per descansar, agafar un entrepà, i fer-se les tradicionals fotografies per a l’hemeroteca (fins i tot amb el ‘Zorrillo’, la mascota dels pucelanos). De moment, el Girona no troba maneres de fer mal al conjunt d’Álvaro Rubio, però encara queda tot el segon temps. Hi ha (cert) optimisme.

L’animació no para

Roda de nou la pilota al Zorrilla. Encomanats pel Jovent Gironí, els aficionats desplaçats continuen animant. Al camp, però, el Girona continua espès i sense generar massa perill per Karl Hein. A l’altra àrea, emergeix la figura clau de Gazzaniga, que fa respirar als gironins.

Minut 57 i empat a 0 al marcador. L’àrbitre xiula un penal a favor dels locals per unes suposades mans d’Alejandro Francés. A tothom de la grada visitant se li encongeix el cor, com si en una dècima de segon tot hagués passat per davant. Per sort dels visitants, el VAR va cridar al col·legiat per rectificar l’acció. Alleujament entre els gironins, que ja veien els fantasmes del passat, un cop més. Sense cap mena de dubte, una de les accions més ‘destacades’ del matx i una sensació molt difícil de reproduir en paraules.

S’acosta el final i el resultat no es mou. Però hi ha Cristhian Stuani al camp, i això és un bon símptoma, tot i que aquest cop sembla que va al límit físicament. Evidentment, càntics a favor del davanter uruguaià des del sector visitant, com també per Portu en ser substituït.

Stuani es vesteix d’heroi

Ni el millor guionista s’hauria atrevit a escriure el desenllaç final. En una segona jugada, David López trobava a Stuani que feia allò que és tan seu, enviar la pilota al fons de la xarxa per desfermar l’èxtasi entre l’afició. Celebració a l’altura del moment i de la transcendència d’aquest gol. Tothom s’abraça amb el del costat, amb qui sigui. Tothom crida, tothom salta, tothom s’emociona.

Tothom als peus del millor jugador de la història del Girona i de l’ídol dels gironins. Una estàtua? Massa descafeïnat pel que es mereix.

Som el Girona i això implica patiment fins al final. Minuts agònics que acaben amb el xiulet final. Alegria desenfrenada. Portu i Stuani són els primers a venir a celebrar amb els aficionats, a primera línia de camp. Imatge per al record i per a la prosperitat. A la gespa, els jugadors també s’han tret un gran pes de sobre i en són conscients; Girona (cal dir virtualment) serà equip de Primera una temporada més. Enmig de càntics, s’apropen també el president Delfí Geli i Pere Guardiola a donar les gràcies als desplaçats.

Hora de tornar a Girona

Tant de bo immortalitzar aquest moment. Però no, aquí no s’acaba tot. Queden prop de 9 hores en bus, de matinada. Tot i l’avís per part d’un sector que a la tornada ningú dormiria, tothom cau baldat a la poca estona. El dia ha sigut molt llarg, però sobretot molt intens i el cansament pesa. Alguns descansaran més que d’altres, però tothom amb un somriure d’orella a orella.

7:20 del matí. 24 hores després s’acaba l’aventura pels 60 gironins desplaçats. Hi ha gent que encadenarà directament amb la universitat o la feina, i d’altres que aniran a recuperar hores de son. Ara bé, ha valgut la pena i això no els hi treu ningú. Així que no, que no et prenguin per boig el següent cop.