Imatge de: Anna Vila-Clara (Bisbal Bàsquet)
Després de tocar el cel amb l’Uni Girona, una aventura al Nadezhda rus i el retorn a Espanya de la mà de l’Hozono Global Jairis, Eric Surís (Girona, 1982) va agafar les regnes del Bisbal Bàsquet el passat estiu. El club gironí —que el passat estiu va assolir la permanència a Segona FEB als despatxos— ha completat una gran temporada a la tercera categoria estatal amb la salvació assegurada quan encara falten dues jornades per disputar. Quan Surís va arribar a La Bisbal, el club es va proposar assolir quatre pilars: professionalitzar el primer equip, tenir el millor talent gironí, implicació i compromís amb el projecte de club i experiència per guiar el creixement de l’entitat. De moment, les coses van per bon camí.
Vas arribar a la Bisbal el passat estiu. Com han estat els primers mesos?
Em sento com a casa perquè és un club molt acollidor i molt familiar. És un grup amb una Junta Directiva que treballa molt pel club i està molt pel dia a dia, que l’equip estigui a gust. L’afició també és molt propera, sempre omple el pavelló i això fa molt caliu i facilita més les coses.
També has de destacar per la capacitat d’adaptació
Vens d’entrenar equips femenins. Canvia molt entrenar un equip femení que un masculí?
Al final és bàsquet. T’has d’adaptar el que tens, a les característiques, sobretot físiques. A partir d’aquí la resta és bàsquet, i al final un entrenador no només ha de destacar per coneixement, sinó per capacitat d’adaptació i de saber ajustar-se al que té, les característiques de l’equip, de la lliga i de tot plegat.
Evidentment, els paràmetres físics són diferents. Canvia el que pot fer de mitjana un noi i una noia, però en definitiva adaptant-te a aquests contextos físics hi ha moltes similituds, més enllà del que et provoca el físic. També hi ha diferència d’envergadura, d’angles de joc, de passada, de bloqueig…, coses que has d’adaptar una mica, però que en definitiva gira una mica en les diferències físiques que hi ha.
Salvació assegurada, estàs satisfet de com ha anat la temporada?
Molt satisfet de com s’està treballant, hem passat per dificultats, èpoques que hem tingut pocs jugadors per treballar, jugadors que estaven poc focalitzats amb el que havia de ser, amb el projecte, amb la feina del dia a dia… Això ens va portar també a fer canvis en la plantilla, alguns que ens han anat millor i que ens han reforçat sobretot físicament a l’equip.
Com es gestiona tot aquest procés de, en mig de la temporada, haver de fer canvis?
És difícil, sobretot perquè en el moment en què hi ha aquests canvis et trobes setmanes amb pocs efectius, setmanes que segurament has d’esprémer més els pocs jugadors que tens pel que fa a càrregues, vigilar tot això. Al final és un peix que es mossega la cua perquè et falta aquell punt de qualitat de treball, de nombre de jugadors per poder treballar amb més garanties un cinc per cinc real. A part d’això, tàcticament basar-te molt en les estructures principals i a partir d’aquí sempre intentar tornar a anar creixent de mica en mica, basant-te en les estructures principals i després anar introduint les coses que creus que, siguin ja utilitzades o noves, et poden servir més per treure rendiment dels nou jugadors.
És important tenir jugadors arrelats a la terra
Quan el club et va fitxar va dir que hi havia una aposta basada en quatre pilars. S’han assolit?
Sens dubte que és un camí, això no és una arribada a una línia i que ja s’assoleixin. És un camí que té el club i que de mica en mica s’han d’anar assolint des de totes les àrees, entrenador, staff, àrea mèdica, fisioteràpia, preparació física, àrea logística… Al final és tot un conjunt de coses que han d’anar avançant de mica en mica i que no és una cosa que es faci de la nit al dia i que un cop feta ja no s’hagi de mantenir. Al final és un procés que s’ha d’anar posant, granet a granet. Per anar construint i anar fent créixer el club de mica en mica.
Vas signar per una temporada. Està content Eric Surís a La Bisbal?
Estic molt a gust i molt content al club. No descarto per res la possibilitat de continuar, però ara mateix estem focalitzats a acabar la temporada. Sí que et puc dir que els primers amb qui parlaré segur serà el club, amb en Joan Ferrer, com a director esportiu, de cara a quines intencions tenim tots plegats de cara a la temporada vinent.
I en tot aquest procés de creixement, tant del que hi ha hagut anys enrere com el que haurà de venir pròximament, hi ha dos jugadors claus: Xavi Torrent i l’Isaac Valera. Com d’important és que jugadors confiïn tant en un projecte i es quedin passi el que passi?
És molt important aquesta implicació, que siguin jugadors que es consolidin en un club, que et marquin una identitat, un sentit de pertinència, una identificació amb el club, amb els colors… També que l’afició pugui estar molt orgullosa de jugadors com ells, que són els capitans, i que sempre hi són. Després hi ha jugadors nous, però que s’han implicat molt de seguida com el Bernat Álvarez o el Pau Sala. Tots quatre formen un grupet de gironins que estan molt implicats. No podem oblidar tampoc que en Bernat, com va dir Joan Ferrer, es va comprometre amb el club més enllà de quina fos la categoria.
És la clau d’un projecte que hi hagi aquest arrelament cap al club, cap a la terra?
Sens dubte. Això és clau, és molt important, i des del meu punt de vista és un camí important a intentar seguir per part del club. Tot i que evidentment aquí sempre hi ha dificultats de mercat, de timings, pressupostàries… No pots tenir tothom qui vols, però sens dubte que és molt important intentar aconseguir que hi hagi un bon nucli de jugadors que arrelin a la terra i amb el sentiment de pertinença al club.
Els primers amb qui parlaré serà La Bisbal
Després de diverses temporades entrenant a l’elit del femení, ara has agafat una aventura masculina menys mediàtica. Per què aquesta decisió?
No és un objectiu ni molt menys. A mi m’és igual el fet de poder tenir més o menys focus, és secundari, forma part de la feina i no tinc cap problema. Em venia de gust poder estar a casa, amb aquesta oportunitat que em va brindar la Bisbal, que és la que em va encaixar millor personalment. A partir d’aquí també era un repte per a mi pel fet de tornar al masculí. Sense oblidar que he estat a l’elit i en competició europea en femení, però en masculí havia estat fins a Lliga EBA, per tant, significava un repte, un passet ser més en la branca masculina, estar a Segona FEB en aquest cas, i amb molta motivació per aconseguir l’objectiu que es marcava, que era la permanència.
I canvia molt la pressió o exigència que hi ha, sobretot, per part dels mitjans?
Canvia el global, més que per part dels mitjans. Tot és el context, depèn del lloc on estàs, de la ciutat on estàs, de quins objectius i quin entorn té cada club. Penso que aquí a Girona, en general, els entrenadors de bàsquet no estem sotmesos a grans pressions en comparativa amb altres indrets. Així que realment no hi veig gaire diferència. És cert que el seguiment que es té de la Segona FEB, del dia a dia de premsa i de notícies, no és el mateix que generes a l’elit. I ja no parlo, evidentment, dels cinc anys a Girona en competició europea, sigui EuroCup o Eurolliga. Al final cada tres dies estàs en un partit amb les seves prèvies i els post partits. Però, per a mi això no és un factor ni molt menys decisiu, ni important perquè forma part de la meva feina.
A banda de l’Uni i el Bisbal, també has estat al Salt, has estat al GEiEG, com valores la salut que hi ha al bàsquet gironí?
L’Uni ve d’haver d’estar a l’Eurolliga i d’arribar a la Final Six, és un gran mèrit. Amb el repte de tornar a jugar alguna final que fa molts anys que no s’hi arriba, però segur que aquest any pinta que va bé la cosa. I l’altre que em menciones és el GEiEG, que en aquests moments va segon del grup A de Lliga Femenina 2, matemàticament classificats per la fase d’ascens a Challenge. Crec que setena temporada consecutiva en permanència assolida. Molt content perquè els dos clubs els vagin bé les coses.
Tornar al masculí era un repte personal
Precisament l’última lliga que va guanyar l’Uni va ser amb tu a la banqueta. Què et quedes d’aquella experiència que vas viure a Girona?
Aquella lliga és inoblidable. És un gran mèrit, una gran fita la que vam aconseguir davant d’un Perfumeries Avenida que aleshores era un transatlàntic amb jugadores top europees i dues o tres jugadores all-star de l’NBA, com Loyd o Hayes. També tenia jugadores en el seu prime, com Sílvia Domínguez, Érika de Souza, Robinson o Milovanović. Aquella lliga va ser una gran fita i molt orgullós i molt content d’haver-la aconseguit el 2019.
Entens ja la decisió que es va prendre per part del club [acomiadar-te] després de classificar-te a l’Eurolliga i els èxits que havies tingut?
No. Durant els anys ho digereixes i ho assumeixes, i ja està. La gent em deia i encara em va dient que costava d’entendre, però més enllà d’això penso que els entrenadors no ens podem encallar amb aquestes coses. Al final són decisions dels clubs, forma part de la nostra feina aquests processos d’enamorament i desenamorament, i en aquest sentit l’etapa va ser la que va ser. Quatre anys i mig que penso que van ser una molt bona etapa de creixement pel club. I que es pot recordar, a més, amb aquests dos títols, el de la lliga i el de la posterior Supercopa. No només ens hem de quedar amb els títols, però sí que els títols, al final, segellen una gran època de creixement pel club.
Algun repte de futur personal per Eric Surís?
Viure el trajecte i gaudir de la meva feina. Soc un privilegiat de poder treballar en el que més m’agrada, que és el bàsquet. Penso que viure aquest present és el més important. Marcar-se reptes o coses ambicioses i inexistents penso que et distreu del focus, que és el de gaudir del dia a dia, i al final això és el que més t’omple.
