Imatge de: X @GironaFC
El Girona va aconseguir anul·lar el Villareal per a assolir una merescuda victòria, però fins a on ens hem de remuntar per a entendre per què defensa millor l’equip? La dinàmica envers l’enfrontament de la primera volta és totalment diferent, però no ha estat de casualitat el canvi. Míchel no ha renunciat a l’estil, però si ha posat matisos a un equip que no tenia la capacitat d’assumir el ritme competitiu mínim exigit. Els jugadors han esdevingut un grup i això ha donat espai a l’entrenador per poder treballar.
Osasuna i una modificació que ho canvia tot
Un dels mals de cap de Míchel a l’inici de temporada fou el comportament sense la pilota de l’equip, sobretot en fases de pressió. Tot i que un factor molt important era l’activació i la intensitat també ha modificat l’ocupació d’espais. Abans del partit contra CA Osasuna a Montilivi, el mitjapunta s’ajuntava amb Vanat i ambdós pressionaven d’una manera molt similar. Aquell dia Lisci va posar un jugador més dins, quatre en total, i Míchel va haver de modificar com defensava. Ara el 10 aguanta molt més i si el 9 té energia, és ell qui orienta sol als dos centrals rivals. Continua essent un 4-4-2 clar, però el comportament i els rols estan molt diferenciats entre els dos jugadors més avançats de l’equip.
Això ha protegit l’equip, dificultant la tasca dels migcampistes rivals i, per tant, la progressió continuada del contrari. Míchel ha trobat en l’endarreriment circumstancial del 10 la forma de no tenir una inferioritat numèrica al carril central com per permetre al rival girar i atacar l’espai darrere l’eix de la defensa.
Tsygankov i l’idil·li amb la repetició d’esforços
L’extrem ucraïnès que va arribar a lluir una estona el braçalet de capità contra els gorguets està essent una peça clau sense pilota. En un futbol amb sistemes híbrids i laterals llargs, Míchel ha trobat en Tsygankov el seu peó perfecte per a modificar el seu esquema defensiu. Contra rivals com el Villareal o el Barça amb un carriler molt llarg i un extrem interioritzat, Míchel ha trobat la solució per a defensar-ho. Tsygankov segueix la marca i queda com un lateral dret, això allibera a Arnau que un dia com ahir, va fer la vida impossible a Moleiro.
Tsygankov, entès per la majoria com a un esquerrà fi en espais reduïts i hàbil en el 1×1, està lluny de ser el jugador preconcebut pel públic. De fet, la virtut més gran del jugador del Girona és la capacitat que té de repetir esforços, ser un corcó constant posicionalment i la seva arribada a l’àrea com a assassí silenciós. L’equip ha trobat en Tsygankov un aliat que està molt compromès amb la seva tasca defensiva i que estigui fi o no en els metres finals és imprescindible pel sistema ofensiu i defensiu.
Míchel i la família
En el pitjor moment del periple del Girona de Míchel a primera divisió, el madrileny ha trobat en els seus una família disposada a competir per a tot. L’equip ha passat de cometre errors no forçats que costaven punts jornada rere jornada a controlar certs detalls que decanten la balança cap a Girona. Però com es controlen els detalls? A través d’una activació defensiva constant, vigilància de marques sense errors claus i una responsabilitat posicional individual determinant. Jugadors com Àlex Moreno, Fran Beltrán, Witsel o Vitor Reis han aparegut en el paradigma gironí per a ser claus en el que s’anomena el terra competitiu. Juntament amb Arnau i Tsygankov són jugadors que ajuden l’equip a tenir una columna vertebral ferma. Aquest grup ha propiciat que jugadors com Onuahi puguin crear en un entorn controlat.
Qualsevol espectador pot apreciar com el Girona ha canviat la manera com defensa. Les línies estan juntes, l’activació és alta i els duels es lluiten com fa falta. Evidentment, cap canvi futbolísticament s’entendria si la plantilla no hagués fet un tomb mental, però un cop més sembla que Míchel ho ha tornat a aconseguir.
