Jordi Tosas: “Tornar a una muntanya on has perdut a algú és molt difícil”
L’alpinista de Blanes defineix d'on surt la seva passió i defensa la muntanya com un dels últims espais romàntics del segle XXI

Imatge: Cedida per Jordi Tosas

Jordi Tosas (1968, Blanes) va néixer al punt d’inici de la Costa Brava, però la seva vida sempre ha estat a les muntanyes. De petit va créixer envoltat del mar i amb «l’ombra del Montseny al darrere», com li agrada recordar, fins que un dia un documental li va despertar una curiositat que ja no l’ha abandonat mai més. Des de llavors conviu tot l’any envoltat de cims, parets i glaceres.

Alpinista, escalador —amb corda o sense—, esquiador, snowboarder i guia d’alta muntanya, ha recorregut gairebé tot el planeta buscant nous reptes. Prefereix no penjar-se medalles pels cims assolits ni entendre la seva vocació com una eina merament competitiva, però és inevitable reconèixer-lo com un dels grans referents de l’alpinisme català i, per què no, també del món.

En aquesta entrevista a Girona Media repassa els motius que el van empènyer cap a una vida nòmada i plena de riscos, però també d’il·lusió i força de voluntat constant. 

Actualment, com és el teu dia a dia? Quins projectes tens al cap?

Ara estic treballant. A l’hivern soc al Pirineu i, durant tota la primavera, estic entre Noruega i Groenlàndia. Faig de guia en un veler: ens desplacem una part del dia navegant, d’aquí cap allà, i després anem a esquiar amb els clients, que acostumen a ser grups reduïts d’entre sis i set persones cada setmana. 

Has nascut a Blanes, a l’inici de la Costa Brava. Sorprèn molt que, tenint la platja al costat i podent dedicar-te a esports de mar, acabis dedicant la teva vida a la muntanya. Com és això?

Jo sempre dic el mateix: les mans les tinc trillades per la roca, destrossades d’apretar pedres, però dintre de les venes hi tinc el mar. El Mediterrani segueix amb mi, fixa’t que ara mateix estic en un vaixell. És a dir, que sempre que puc ajunto muntanya i mar. Ara ja fa més de 30 anys que visc rodejat dels Pirineus i la muntanya ha predominat molt més, però ara cada cop em crida més el mar…

Des de petit veia el Montseny al darrere i hi ha una curiositat innata del nen que es pregunta què hi ha darrere d’allà. Quan tenia 9 anys, vaig veure una pel·lícula al col·le sobre la primera expedició catalana a l’Ama Dablam (Himàlaia) i vaig quedar fascinat. En aquell moment, alguna cosa a dins meu va fer una connexió estranya, i llavors vaig tornar a casa i vaig dir-li al meu pare que volia anar al Montseny.

El cap de setmana següent vam pujar caminant des d’Arbúcies. Ell no havia fet mai muntanya… ni hi va tornar mai més, pobre. Aquella va ser la primera vegada que vaig pujar una muntanya i, des d’aleshores, ja no he parat mai més.

També ens trobem en un moment en què sembla que Catalunya viu una molt bona etapa de talent en els esports de muntanya. Tu, de petit, tenies referents catalans?

Sí, sí, i tant. Quan jo era petit, la meva espurna —la que ho va encendre tot— va ser la figura d’en Jordi Pons, un gran referent català. Després també hi havia l’Enric Lucas, el Nil Bohigas, l’Òscar Cadiach… tota aquella generació. Va ser en aquella època, el 1986, en què per primera vegada gent catalana va pujar a l’Everest.

Al llarg de la meva vida sempre he tingut molt contacte amb referents catalans que han estat mestres per mi, com per exemple el Jordi Corominas, amb qui fa molts anys que escalem junts. També hi havia molta gent de Girona —el Pep Permanyer, el Ramon Estiu, el Carles Figueres, i el Joan Cardona—, era una barreja. Girona ha tingut i té grans alpinistes, sense cap mena de dubte.

Des que vas dir que amb 9 anys vas anar al Montseny amb aquest ímpetu, després de tants anys, què és el que encara et motiva a seguir vinculat? No arriba un punt que dius: ja ho he viscut tot?

Home, després de tants anys passant fred, passant gana, avorrint-me, anant molt moll… hi ha una il·lusió. Et despertes cada dia i penses “aquesta tarda hi haurà una petita finestra que no plou i aniré a fer una baixada amb esquí”. És un diàleg amb la natura i amb tu mateix. Jo crec que el que em mou encara és aquesta part més interior de tenir un contacte diari amb això que m’agrada tant. Sense buscar ja l’exploit, com diuen els francesos. Busques una pau interior, no busques res més.

Precisament, per dedicar-te a la muntanya, has hagut de sacrificar moltes coses. Què és el que més t’ha costat?

La família, sense cap mena de dubte. El nòmada perd el lligam, convertir-te en nòmada de veritat –com és el meu any– vol dir tenir la teva llar en un lloc, però estar constantment movent-te pel món. El més dur és perdre’t el creixement i la infància dels teus fills, i saber que quan hi ha un problema greu a casa no pots ser allà i haver-lo de solucionar a la distància… Tot s’ha globalitzat i sembla que estigui molt junt, però quan les coses van malament, la distància es converteix en un forat molt gran.

Et queden somnis per complir?

Sí. Sinó, no m’aixecaria somrient cada matí. És com Ítaca: no hi arribes mai. El dia que sàpiga per què vaig a la muntanya, deixaré d’anar-hi.

I de les moltíssimes expedicions que has fet, canviaries alguna cosa?

Sí. Canviaria totes aquelles en què un amic s’ha quedat a la muntanya. Quan no tornem tots, traïm el primer principi de l’alpinisme que és que ningú es quedi allà. Tots sabem que això no sempre és possible. De la resta, aprens de les coses dolentes i gaudeixes de les bones. 

En sortides així hi ha molt risc. Com gestiones la por?

És molt difícil. La por no és res més que un amic que ve al teu costat i t’avisa dels problemes que pots tenir. Estem vius gràcies al fet que som porucs, però no hem de veure la por com una cosa que ens limita, sinó com una cosa que ens ensenya i ens protegeix. Quan prens decisions d’una forma molt ràpida i t’apareix la por, senzillament et diu: “torna a revisar la decisió perquè potser no és correcte”. La por és una aliada que t’avisa dels problemes. No t’ha de limitar, t’ha de protegir. 

Tornar a una muntanya on has perdut a algú és molt difícil. Jo només ho he fet al K2, on vaig perdre dos amics i crec que no hi tornaré mai més. És el més difícil que pots arribar a fer, no? Passar per davant d’aquelles pedres que estan marcant la tomba d’una persona que estimes encara.

Has criticat sovint la comercialització de l’Himàlaia. Com ho veus?

Vull precisar que són crítiques constructives, fetes per reflexionar-hi, i que les plantejo des de dos punts. El primer és que destrueix la imatge de l’alpinisme.

L’alpinisme pot ser un dels últims punts romàntics del segle XXI. Quan es redueix —en la concepció del gran públic— a pujar vuitmils amb oxigen, helicòpters, cordes fixes i tota l’ajuda possible, s’està desvirtuant el que realment és l’alpinisme. L’ONU va declarar l’alpinisme patrimoni immaterial de la humanitat. Pujar a l’Everest amb cordes fixes i oxigen no és art. És consumisme pur i capitalisme neoliberal.

La segona crítica és econòmica. Al Nepal, aquest model ha fet que només sobrevisquin les grans agències que treballen amb clients molt rics. La petita economia local, la de la gent més humil, està desapareixent…

I per acabar: top 5 de llocs imprescindibles per un alpinista?

1. El Pirineu, sense cap mena de dubte. Tot i ser una serralada baixa, manté el rigor de l’alpinisme real
2. La Patagònia, per la seva bellesa
3. Pakistan, perquè encara hi ha moltíssim per explorar. És un dels últims grans territoris salvatges
4. Racons remots de Sud-amèrica, on encara no hi ha carreteres ni accés fàcil
5. L’Himàlaia, no només per les muntanyes sinó per la seva gent i les cultures