Imatge de: X @GironaFC
Azzedine Ounahi va tornar a jugar amb el Girona FC, i, a més, no va ser una reaparició qualsevol. El migcampista marroquí, que va tornar als terrenys de joc davant l’Alavés, no disputava minuts des del 12 de desembre contra la Real Sociedad. Han passat setmanes d’especulacions, de precaució física i de partits on se’l trobava a faltar. Només va necessitar cinc minuts per regalar una assistència a Tsygankov i avançar l’equip. Una acció que resumeix perfectament què és Ounahi: talent, visió i capacitat per marcar diferències amb un sol gest tècnic.
La societat Ounahi – Fran Beltrán
Ara bé, el més interessant no és únicament el seu retorn, sinó el que s’ha començat a gestar al seu voltant. Ha nascut una nova societat al mig del camp: Ounahi i Fran Beltrán. Una parella que, a més, pot redefinir l’equilibri de l’equip i elevar el sostre competitiu del Girona en aquest tram decisiu de temporada.
A l’inici de curs era evident que hi havia una necessitat clara a la medul·lar. L’equip va patir molt durant les primeres setmanes per dominar els partits des de dins. Faltava pausa en alguns moments i contundència en d’altres, costava imposar ritme propi. L’arribada d’Ounahi va suposar un primer pas per corregir aquesta mancança. Tot i que no és un especialista en la base de la jugada, el marroquí ajudava en la sortida de pilota gràcies a la seva mobilitat i capacitat per girar-se sota pressió. Donava aire a l’equip i connectava línies amb naturalitat.
Posteriorment, Witsel va començar a agafar ritme competitiu i va aportar experiència i lectura tàctica, però encara faltava una peça que acabés d’encaixar-ho tot. Aquesta peça ha estat Fran Beltrán. Amb la seva arribada no només s’ha sumat talent, sinó que s’han multiplicat les possibilitats tàctiques per a Míchel. Beltrán ofereix equilibri, intensitat en la pressió, recuperació de pilota i criteri amb la passada. És un perfil que permet sostenir l’equip quan els altres volen més llibertat.
I aquí és, doncs, on la societat amb Ounahi pren tot el sentit. Ara, el marroquí ja no està obligat a baixar constantment a iniciar la jugada. Aquesta responsabilitat es reparteix, i això l’allibera ofensivament. Pot aparèixer entre línies, conduir cap endavant, filtrar passades o trepitjar àrea amb més continuïtat. El mateix passa amb Iván Martín, que també es veu beneficiat per aquest nou equilibri. El resultat és un equip amb més amenaça en els últims metres i, sobretot, amb més capacitat per mantenir aquest nivell durant més minuts.
El talent creatiu
Un dels grans problemes del Girona aquesta temporada han estat els finals de partit. La manca de frescor i la pèrdua de control en els trams decisius han costat punts. Amb aquest nou repartiment d’esforços, els jugadors creatius arriben més descansats als últims minuts, i això pot ser determinant. En una competició tan igualada, on els detalls decideixen classificacions, el talent marca la diferència. I ara mateix al Girona li surt el talent per les orelles.
La creativitat d’Ounahi és un factor diferencial. Té aquella capacitat per inventar una jugada on no sembla haver-hi res, per trencar línies amb una conducció o una passada. Però aquest talent necessita una estructura que el sostingui, i aquí és on entra Fran Beltrán. Potser mediàticament queda en un segon pla, perquè no és tan vistós ni acumula assistències espectaculars, però la seva importància és capital. És la peça que faltava per aportar intensitat sense renunciar al criteri futbolístic. És, doncs, qui equilibra, qui compensa, qui permet que els altres brillin.
El retorn d’Ounahi no és només una bona notícia per si mateix, sinó que és el punt de partida d’una nova versió del mig del camp del Girona. Una versió més completa, més equilibrada i amb més recursos per afrontar els reptes que venen. Si aquesta societat continua creixent, el sostre de l’equip pot estar molt més amunt del que semblava fa només unes setmanes.
