Imatge de: X @GironaFC
Fran Beltrán es troba en una categoria cada cop més habitual en el futbol modern: l’etern 6,5. No desentona en absolut i no se li poden retreure actituds negatives, però tampoc se li pot donar un mèrit excepcional el temps que està al camp. El seu estil de joc ofereix ordre i seguretat, però queda lluny de donar una jerarquia necessària. El rendiment es dilueix entre els noms de l’equip, on mai és el blanc on s’apunta quan la cosa no va bé, però tampoc quan tot rutlla.
El compliment com a rutina
Si analitzem el seu joc a través d’una mirada purament estadística i tàctica és complicat trobar-li errades. És un jugador que manté la posició, fa bones passades i és generós a l’hora de fer ajudes defensives. En definitiva, és un futbolista que no resta, ni de bon tros.
El problema és quan es necessita una mica més d’atreviment des de la sala de màquines perquè les jugades ofensives flueixin amb rapidesa. Aquest any les bandes de l’equip necessiten verticalitat i un joc elèctric. Una cosa que, fins ara, Fran Beltrán no pot oferir al costat d’Izan González. És una feina precisa i correcta, però no diferencial.
Sense veu cantant
El mig del camp és històricament el cervell d’un equip, però també és important saber transmetre el missatge sobre el camp. La sensació és que, actualment, no hi ha un líder clar a la medul·lar.
És comparable amb una orquestra: el músic sap tocar la seva part, però el director sap quan s’ha d’accelerar i quan no. Doncs bé, Fran Beltrán és el millor músic, però en les últimes setmanes no ha demostrat tenir fusta de director.
En moments decisius, sobretot al final dels partits, és gairebé obligatori tenir algú que canviï dinàmiques al mig del camp, però fa la sensació que aquesta responsabilitat ha estat migrada a les bandes i la punta de l’atac. Això et pot treure les castanyes del foc un parell de setmanes, però és important recuperar el timó del partit des del mig del camp.
El futbol d’elit no perdona les mitges tintes. Fran Beltrán és un professional fiable i un perfil que qualsevol entrenador agraeix per la seva disciplina, però per consolidar un projecte ambiciós calen futbolistes que determinin marcadors i canviïn inèrcies. Mentre el migcampista madrileny no trenqui aquesta barrera invisible entre el compliment i el lideratge, continuarà sent el que és avui: una peça correcta que garanteix el mínim, però incapaç d’obrir la porta a l’excel·lència.
