Imatge: X Girona FC
El retorn d’Azzedine Ounahi marca un punt d’inflexió en el tram decisiu de la temporada del Girona FC. Després de mesos condicionats per les lesions i la disputa de la Copa d’Àfrica, el migcampista marroquí ha recuperat el to físic i competitiu, i ha tornat a exhibir aquell futbol vertical i imprevisible que el converteix, probablement, en el jugador més diferencial de la plantilla.
Míchel Sánchez sap que, amb el calendari entrant en la seva fase definitiva, necessitarà la millor versió d’Ounahi per assolir els objectius del curs. La seva polivalència a tres quarts de camp obre un ventall tàctic que permet adaptar l’onze segons el rival i el context de partit, un factor clau en una lliga cada vegada més igualada.
Un recurs tàctic de primer nivell
En els darrers partits, Ounahi ha alternat posicions amb naturalitat. Davant l’Alavès va actuar a la mitjapunta, compartint espais amb Bryan Gil i Tsygankov, i va ser determinant en l’acció del segon gol amb una assistència que va evidenciar la seva capacitat per filtrar l’última passada.
Contra el Celta, en canvi, va partir des de l’extrem esquerre en substitució de Bryan Gil i va ser el futbolista més desequilibrant del segon temps, generant les ocasions més clares amb conduccions interiors, canvis de ritme i jugades de fútbol sala. Aquest doble registre reforça el seu valor estructural dins l’equip. No és només una peça de talent, sinó un element que altera l’arquitectura ofensiva del Girona.
On ha de jugar?
Per primer cop aquesta temporada, Míchel encadena setmanes amb la majoria d’efectius disponibles. Només Portu i Van de Beek no entren en els plans immediats a causa de les seves lesions i no s’espera que tornin a tenir minuts aquest curs. Aquest escenari permet al tècnic dissenyar alineacions específiques segons el pla de partit.
Ounahi pot actuar per davant d’Iván Martín, Witsel i Fran Beltrán, ocupant la zona del ‘10’. En aquesta demarcació, Thomas Lemar ha tingut continuïtat des de principis d’any, creixent en protagonisme i influència. Situar Ounahi en aquesta zona obliga a repensar l’equilibri ofensiu, ja que costa imaginar Lemar partint des de la banda, fet que podria limitar la coincidència d’ambdós en el mateix onze si no hi ha un ajust estructural.
La banda esquerra emergeix, doncs, com una alternativa natural. Amb Ounahi obert però amb llibertat interior, Lemar podria mantenir-se per dins. En aquest escenari, Bryan Gil es veuria abocat a la rotació o a disputar la banda dreta amb Tsygankov. El debat no és només de noms, sinó de perfils: amplitud o desequilibri interior.
Canvi de dibuix?
El sistema que històricament millor ha funcionat al Girona ha estat el 5-3-2, tant en l’etapa de Pablo Machín com en determinats trams amb Míchel. Amb la plantilla actual, recuperar aquest esquema no és descartable.
Una línia de tres centrals formada per Blind, Vitor Reis i David López —amb Francés com a alternativa— podria donar solidesa. Als carrils, Àlex Moreno i Arnau (o Rincón) aportarien profunditat. Al mig del camp, Witsel i Beltrán assegurarien equilibri, amb Iván Martín com a connector i Ounahi o Lemar com a peça avançada amb llibertat.
El sistema amb doble punta obre múltiples combinacions: Vanat podria estar acompanyat d’Echeverri, Tsygankov, Bryan Gil, Abel Ruiz o fins i tot del mateix Ounahi en un rol més lliure. Aquest dibuix potenciaria la seva arribada des de segona línia i reduiria l’exigència defensiva en banda.
Talent sense perdre l’equilibri
La clau, però, no és només encaixar Ounahi, sinó fer-ho sense comprometre l’estabilitat col·lectiva. El seu joc és arriscat per naturalesa: busca l’u contra u, la conducció vertical i la passada filtrada. Aquest perfil genera avantatges, però també pèrdues en zones sensibles que poden exposar l’equip a transicions perilloses.
El repte de Míchel és trobar la fórmula perquè el talent del marroquí multipliqui el potencial ofensiu sense erosionar la fiabilitat defensiva. Si ho aconsegueix, el Girona guanyarà molt més que un jugador recuperat: sumarà un factor diferencial capaç de decidir partits en el moment més determinant del curs.
El retorn d’Ounahi no és només una bona notícia mèdica. És una variable tàctica que pot redefinir el sostre competitiu de l’equip en aquest tram final de temporada en busca de tancar la permanència quan abans millor.
