Imatge de: X @GironaFC
La temporada 2023-2024 el Girona es va convertir en l’equip revelació d’Europa. En tan sols la seva quarta participació a Primera Divisió, va aconseguir classificar-se per a la Champions. L’equip desplegava un futbol elèctric, amb jugadors que van impressionar a tot el món. Però avui, dues temporades després, el conjunt gironí està en descens i, si res no canvia, la realitat pot tornar a ser la Segona Divisió.
Després del triomf davant el Barça a Montjuïc, l’entrenador Michel Sànchez va deixar una frase per al record: “Avui entrem en una nova dimensió”. La realitat, però, és que aquell viatge ha estat d’anada i tornada. El club ara està lluny d’aquell nivell i cal preguntar-se què ha passat.
La resposta té matisos. Quan un club petit arriba massa amunt, acostuma a patir per mantenir l’estructura, ho hem vist en el passat. El Girona va perdre peces clau i no ha sabut substituir-les. Els ingressos no es van traduir en inversions encertades i el projecte es va debilitar. Al centre de les crítiques hi ha el director esportiu, Quique Cárcel: amb un pressupost rècord no va saber confeccionar una plantilla capaç de competir en tres competicions. La temporada 2024-2025 va ser decebedora: eliminats de la Champions a la primera fase, fora de la Copa en mans d’un equip de quarta divisió i a un punt de perdre la categoria.
Una gestió nefasta
Els errors han continuat aquest estiu. Fitxatges cars i tardans, moviments a cop de comissions i operacions vinculades a representants de l’agència de Pere Guardiola —un dels propietaris del club— han alimentat la sospita que més que una estratègia esportiva hi ha hagut una gestió d’interessos.
El càrrec de Michel, en canvi, sembla resistir. L’afició, malgrat mostrar malestar amb Cárcel i la direcció, continua al costat del tècnic madrileny. Tot i això, la seva figura es veu desgastada: es mostra més crític i sense idees. Ni el millor entrenador pot fer miracles sense una plantilla compromesa, fet que ha assenyalat últimament.
En només dos anys el Girona ha viscut l’ascens i la caiguda més bèstia que pot imaginar un club modest. L’èxit va despertar una ambició potser exagerada i, quan la bombolla s’ha desinflat, la caiguda ha estat més dura. La realitat mai va ser la d’un equip Champions. Potser calia aquest cop per tornar a tocar de peus a terra i, en lloc de mirar a l’espai, començar a posar ordre al mateix jardí.
