Imatge de: X @GironaFC
El descens del Girona no es pot explicar amb una sola causa. Hi ha errors esportius, males decisions de mercat, lesions i una plantilla clarament desequilibrada. Però si hi ha un element que resumeix perfectament la temporada és la negativa de Míchel Sánchez a adaptar el seu model de joc a la realitat de l’equip. I aquí és on apareix el gran debat: fins a quin punt morir amb una idea és fidelitat al teu estil… o simplement tossuderia?
Un estil que va enamorar, però que necessitava adaptar-se
El futbol de Míchel ha enamorat moltíssima gent, i amb raó. El tècnic madrileny va agafar el Girona a Segona Divisió i el va convertir, en pocs anys, en un dels equips més atractius i reconeixibles d’Europa. Un conjunt valent, protagonista amb pilota, capaç de pressionar molt amunt i d’atacar constantment sense especular.
La seva idea sempre ha estat molt definida: sortida neta des del darrere, control a través de la possessió, laterals amb protagonisme interior, pressió agressiva després de pèrdua i un ritme ofensiu molt alt. Un estil reconeixible que va portar el Girona fins a la Champions League i que va fer que Europa parlés de l’equip de Montilivi.
Però el problema és que el context va canviar radicalment. Primer l’estiu passat, i després encara més aquesta temporada. El Girona va perdre futbolistes diferencials com Yan Couto, Aleix García, Dovbyk, Miguel, Krejčí o Sávio, peces fonamentals tant pel nivell individual com per l’encaix perfecte dins el sistema de Míchel. I, tot i aquests senyals evidents, el tècnic no va modificar ni un detall del seu plantejament, i gran part de la responsabilitat del descens és en part seva, perquè els grans entrenadors no només tenen una idea de joc, també saben interpretar contextos i adaptar-se al material que tenen.
El Girona seguia jugant com un gran…
Durant tota la temporada s’ha vist un equip molt exposat. El Girona continuava assumint riscos enormes en sortida de pilota, defensant amb molts metres a l’esquena i atacant amb una agressivitat que aquesta plantilla ja no podia sostenir físicament ni competitivament.
Molts partits seguien exactament el mateix patró: el Girona tenia la pilota, transmetia bones sensacions durant fases del joc…, però concedia ocasions claríssimes cada vegada que el rival superava la primera línia de pressió. I el problema encara es feia més evident en les transicions defensives, amb uns centrals que precisament no destacaven per la seva velocitat ni capacitat per corregir espais tan grans.
Quan un equip entra en una dinàmica negativa, el primer que necessita és estabilitat competitiva. Saber adaptar-se. Saber competir d’una altra manera. Saber, fins i tot, jugar lleig quan toca. Però aquest Girona mai va voler sortir del seu guió, encara que la realitat li estigués demostrant setmana rere setmana que l’equip ja no tenia eines per sostenir aquell model.
La temporada passada va ser un avís, el pròleg del que vindria: aquest any no es tractava de jugar bé, es tractava de competir. Però Míchel ha fet cas omís dels senyals i ha continuat intentant jugar com un equip de Champions League quan, des de fa molts mesos, tenia problemes evidents de plantilla, físic i confiança.
Problemes a la direcció esportiva
I si es mira més enllà del rendiment esportiu, la pregunta que apareix de forma inevitable és què s’ha fet amb tot el marge de creixement econòmic que ha tingut el club en els últims anys. Perquè el problema no és la falta d’inversió. El problema és la sensació que molts dels recursos disponibles no s’han utilitzat amb sentit, sinó «perquè es tenien».
La direcció esportiva gironina continua vivint, en part, del passat i dels encerts dels últims anys, però el futbol actual canvia constantment i adaptar-se és imprescindible per continuar competint. I aquesta capacitat d’adaptació sembla haver desaparegut completament dins els despatxos del club.
És evident que la feina de Quique Cárcel i del seu equip durant els últims anys mereix reconeixement. Sense la seva tasca seria impossible entendre els ascensos, la consolidació a Primera Divisió o la classificació a la Champions. Però precisament perquè en el passat es van destacar els encerts, ara també toca parlar dels errors.
Preocupa més el com que el què
La realitat és que el Girona ha anat perdent coherència en la construcció de la plantilla. Han arribat futbolistes que no encaixen ni amb el model de joc de Míchel ni amb les necessitats reals de l’equip, mentre posicions clau han quedat mal cobertes. A més, la plantilla s’ha anat fent cada vegada més vulnerable físicament, amb molts jugadors caient lesionats en el tram decisiu de la temporada.
I tot això encara sorprèn més quan es mira el context econòmic del club. El Girona ha disposat dels límits salarials més alts de la seva història recent i, a més, les últimes temporades s’han tancat amb balanços molt positius entre vendes i compres. El club ha ingressat moltíssims diners en traspassos, però esportivament aquesta superioritat econòmica no s’ha traduït en una plantilla més equilibrada ni més competitiva.
La sensació és que s’ha invertit molt… però no necessàriament bé. Baixar a Segona Divisió pot passar. El futbol castiga molt ràpid i molts equips han caigut després de tocar sostre. El veritable problema seria no entendre què ha provocat aquest descens. Perquè si el club continua pensant que tot ha estat mala sort o simples detalls puntuals, el risc de repetir errors és enorme. El Girona necessitava adaptar-se. I ni la banqueta ni els despatxos ho van saber fer a temps.
