Imatge: Nacho Casares (fotògraf del COE)
Amb només vint anys, Nora Cornell (2005, Girona) ja s’ha convertit en una de les promeses de l’snowboard estatal. Especialista en slopestyle i big air, la rider gironina competeix habitualment al circuit internacional i aquest 2026 ha participat en els Jocs Olímpics de Milà-Cortina, convertint-se en la primera esportista de la delegació espanyola a participar en aquestes disciplines i també en l’atleta més jove de tota la Federació.
La seva vida transcorre entre aeroports, estacions d’esquí i competicions arreu del món. Hem parlat amb ella mentre acaba la temporada als Estats Units sobre els sacrificis de l’elit, les lesions, la manca d’instal·lacions per entrenar a Catalunya i els objectius que es marca de cara al futur.
Com ha estat aquest final de temporada?
Després dels Jocs encara teníem un parell de Copes del Món i vam continuar la temporada amb normalitat. Després de l’última Copa volia continuar entrenant i just hi havia una Copa d’Europa a Suïssa, tot i que jo habitualment no competeixo a escala europea, vaig veure l’oportunitat de continuar fent snowboard i a més a més guanyar algun títol, i va anar molt bé; vaig ser la tercera de la Copa d’Europa.
I ara mateix, què estàs fent als Estats Units?
Encara tenia ganes de continuar fent snowboard. Aquesta temporada ha estat molt dura, molt enfocada als entrenaments, a competir i a la ronda olímpica. Amb les noies del circuit, les meves amigues, vam agafar un hotel a Califòrnia i hem estat fent snowboard pel nostre compte, sense entrenadors, simplement gaudint. Al final, a vegades s’aprèn més i tot quan vas pel teu compte. Aquest ha sigut el final de temporada, intentant gaudir del snowboard i oblidar-me de la pressió.
Com arriba una noia de Girona al snowboard d’elit?
Sempre he estat una nena molt moguda. De petita vaig practicar molts esports i quan vam anar a viure als Estats Units vaig descobrir l’skate. Quan vam tornar a Catalunya, un cap de setmana vaig tenir l’oportunitat de provar el snowboard. Al final era com l’skate, però amb els peus agafats, i ràpidament ho vaig fer bé, sobretot perquè ja tenia una base.
I així va ser com vaig començar a pujar cada cap de setmana a la Molina. Amb onze anys vaig entrar en un club i aquell mateix any ja competia en l’àmbit català, a les Nocillades, que es deien en aquell moment. Tot va anar molt de pressa. L’any següent ja estava en un club de freestyle i competia en Copes d’Espanya.
Quan comença aquesta vida lluny de casa?
Amb tretze anys. Vaig entrar a l’equip català i me’n vaig anar a viure a Puigcerdà durant el segon trimestre del curs. Estudiàvem al matí i entrenàvem tota la resta del dia. Vivíem en un hotel amb els companys de l’equip. Amb aquella edat era bastant surrealista, però també molt divertit. El gran canvi arriba als setze anys, quan entro a l’equip espanyol. Llavors pràcticament desaparec de casa. Comences a passar-te la vida entre Àustria, Suïssa, Itàlia o on sigui que hi hagi neu i competicions. Àustria comença a ser el meu camp base, agafo un apartament allà i és on visc la major part del temps.
A la que faig el salt a Copa del Món, l’any passat, deixo de tenir una casa. Una setmana potser estàs als Estats Units, la següent a la Xina i el cap de setmana següent al Canadà. A l’estiu pots estar a Girona, però quasi ni això.
Falten instal·lacions per entrenar snowboard d’elit a Catalunya i a Espanya?
No hi ha cap lloc ni a Catalunya ni a Espanya on un atleta de snowboard freestyle pugui entrenar en condicions tot l’any. Els esportistes d’altres països poden entrenar a deu minuts de casa seva. Jo, si vull mantenir el nivell, he de passar Nadal fora entrenant. El problema és que som una minoria molt petita i les estacions aquí estan molt enfocades al turisme i no tant a crear un planter esportiu. És una mica el peix que es mossega la cua: com quehi ha poca gent practicant snowboard, no s’hi inverteix. Però si no s’hi inverteix, mai creixerà. Al final crec que és un tema de cultura. A Espanya hi ha molts esquiadors, no en sobren. S’hauria d’intentar inculcar que l’snowboard també és un esport que es pot practicar aquí i dona resultats.
Per mantenir el nivell m’haig de passar el Nadal fora
Compaginar estudis i esport d’elit també ha estat complicat?
Sí. Després de l’ESO vaig començar a estudiar online perquè era impossible seguir un batxillerat presencial. Hi havia mesos que anava a classe dos dies. Ara estudio el grau en Dret, online també. Tot és qüestió d’organització: aprofites els avions, els trajectes en cotxe o els dies de mal temps, quan no pots entrenar, per estudiar. Has de tenir clar quan tens les entregues i exàmens; quan tinc una entrega el dia d’una competició, la intento entregar un mes abans, així aquell dia no he d’estar pensant a fer feina de la universitat. Arribes cansadíssima d’entrenar i igualment t’has de posar davant l’ordinador.
Els esportistes d’altres països ho tenen més fàcil perquè tenen centres especialitzats que combinen estudis i entrenament. Aquí has de fer un sobreesforç constant. Però acabes trobant les hores.
Aquí has de fer un sobreesforç constant
Es pot viure del snowboard?
Depèn molt del nivell. Si estàs entre els millors del món, sí. Pots viure de competir, dels patrocinis i de les marques. Però no és com el futbol, una persona que guanya Copes del Món pot viure d’això durant l’època que està competint i entrenant, no tota la seva vida. En el meu cas puc viure del snowboard mentre competeixo, comptant que visc a casa els meus pares i que no m’he de pagar un pis, però em puc permetre anar-me’n un mes als Estats Units, amb el que he anat generant o estalviant.
També perquè la federació em cobreix gran part de les despeses. Una temporada pot costar entre 80.000 i 90.000 euros. Sense ajuda és impossible. Les xarxes socials també són molt importants. Hi ha marques que es fixen gairebé tant en els seguidors com en els resultats. Per això també intento estar activa a Instagram o TikTok.
També entens les xarxes com una manera de donar visibilitat al snowboard?
Sí, totalment. Després dels Jocs Olímpics molta gent em va començar a seguir i rebia missatges de persones que no coneixien aquest esport. Em va fer il·lusió veure que podia ajudar a fer créixer el snowboard aquí. La meva motivació no és ser influencer. Ho faig perquè pot ajudar-me econòmicament i perquè pot servir per fomentar l’esport, perquè les noies que venen darrere tinguin més referents i més oportunitats.
Vas debutar en big air i slopestyle i, a més, sent l’esportista més jove de la delegació espanyola. Com vas viure els Jocs Olímpics?
Amb molt orgull. Sabia que seria la primera snowboarder espanyola a debutar en aquestes disciplines, però més que pressió ho vaig viure com un premi a tota la feina feta. Ara bé, la pressió hi era. Als Jocs hi ha càmeres i periodistes a tot arreu. Acabaves la ronda i ja tenies micròfons davant. Això a les Copes del Món no passa.
La classificació va arribar gairebé a última hora…
Em vaig classificar molt justa. Els resultats per classificar-te comencen a puntuar dos anys abans, tens aquest marge per fer els millors resultats en les dues disciplines. Només feia un any que competia regularment a Copa del Món i ningú esperava que em classifiqués. Fins deu dies abans no sabia segur si hi aniria. Va ser bastant estressant.
Vas acabar satisfeta amb el teu rendiment?
Al big air, sí. Al final no és la disciplina que més m’agrada. Vaig caure els trucs a peu dret, que era l’important. Hi havia un nivell molt alt i sabia que no podia optar a més, vaig competir bé dins el nivell. Al slopestyle va ser més frustrant perquè el vent ens va obligar a canviar tota la ronda prevista. Vam tenir molt mala sort amb les condicions. Feia un any que entrenava una línia concreta i de cop no la vaig poder fer. En un dia tot s’ensorra i has de tornar-ho a construir tot. Però dins les circumstàncies crec que vaig saber adaptar-me.
D’altra banda, passes de portar una ronda amb la qual saps que tens opcions, a estar sobrevisquen per caure de peu. És bastant frustrant. Però el resum, diria que estic bastant contenta de la meva feina feta allà, perquè em vaig haver d’adaptar ràpidament, en un dia, jo i totes, òbviament, tanmateix em vaig poder adaptar i vaig poder tirar alguna cosa endavant almenys.
Imatge: Nacho Casares (fotògraf del COE)
Les lesions són una part inevitable d’aquest esport?
Moltíssim. És un esport d’alt risc. Anem molt al gimnàs per intentar lesionar-nos el menys possible quan tenim caigudes. He tingut lesions als genolls, fractures als braços, als dits, a l’escafoide… I l’any passat vaig patir un pneumotòrax. El més difícil moltes vegades no és recuperar físicament, sinó mentalment. Quan et fas mal agafes por, sobretot si la lesió ha vingut per alguna cosa que no controles, com el vent. Per això treballem molt amb psicòlegs esportius. Has d’aprendre a gestionar la por perquè, si no, acabes competint amb dubtes i et pot portar a fer-te més mal.
L’any passat vaig patir un pneumotòrax
Com imagines els pròxims anys?
L’any que ve hi ha mundials i ja hi estem focalitzats. I, evidentment, els Jocs Olímpics del 2030. Ara mateix ja estem treballant la ronda que voldria portar-hi. Els pròxims dos anys són per construir-la i arribar preparada quan comencin a puntuar les classificacions olímpiques. L’objectiu és millorar la meva ronda de cara a aquests quatre anys per poder ser competent en una final als Jocs Olímpics. I, tant de bo, lluitar per un top 5 o un top 3.
