Imatge de: Àfrica Benavente
Pedro Carpintero (1949) encara parla avui de Julián Azañón, amb respecte i admiració d’aprenent, de la mateixa manera que quan era adolescent. Han passat més de seixanta anys des que el va conèixer al carrer de l’Albereda, però continua referint-se a ell com el “professor de la meva vida”. Carpintero tenia setze anys, era un noi “revoltós i baralladís” –tal com ell mateix es descriu– i acabava de descobrir un esport que no deixaria mai més. “Només ho vaig deixar durant els quinze dies del viatge de noces”, explica divertit als seus 77 anys.
Cada tarda entra a les instal·lacions del GEiEG abans que s’ompli amb el bullici de la mainada. Saluda, fa un cafè, agafa claus i puja cap al gimnàs abans que arribin els primers alumnes. Encara hi passa tota la tarda, entrenant a judokes de totes les edats i nivells. Hi va arribar a finals del 1967, quan la secció de judo tot just començava i els tatamis encara es muntaven i desmuntaven en una sala de teatre. Més de mig segle després i d’haver passat per fins a sis gimnasos, entrenant en barraques fredes de la Devesa o a l’aire lliure, Carpintero continua lligat al grup gironí. També s’enorgulleix de les instal·lacions actuals, que defineix com un autèntic luxe.
Quan el tatami era de palla
“El tatami en aquell moment era de palla premsada, era com caure al formigó. Havíem de pujar-lo sis esglaons i posar-lo darrere d’un escenari”. És testimoni i motor de l’evolució del club i la secció, però també ha vist com ha anat evolucionant el seu esport. Observa el passat i els temps del “tren borreguer”, quan competir i desplaçar-se exigia uns sacrificis que ara semblen molt llunyans. Amb això, ara veu unes “oportunitats de por” per als joves, que tenen moltes més facilitats per créixer a través de l’esport. I, tot i que els temps realment han canviat molt, en Pedro utilitza el tatami com una escola de vida. “Potser no aprenen tot el que haurien d’aprendre de judo, però educació i comportament aquí sí que n’aprenen”, remarca.
Pedro Carpintero amb diversos quadres penjats al GEiEG dels campionats en què ha participat | Àfrica Benavente
Una escola de vida
Per a ell el judo és això, canalitzar l’energia en l’esport i en la disciplina. En certa manera, també convertir-te “en millor persona” a través dels valors que t’encomana. Gestos com saludar o demanar permís són petites accions que els alumnes quan passen pel seu gimnàs adquireixen ja per sempre. I no com a imposició, sinó com una educació lògica que després els acompanya més enllà de les quatre parets de Sant Narcís.
El seu judo es basa en un codi de valors on destaquen l’honor, la modèstia i l’amistat. Ensenya que el cinturó superior mai ha d’usar la força per avassallar ni vanagloriar-se, sinó per ensenyar al qui sap menys. Per a en Pedro la lliçó és clara i ell és el primer que quan visita un altre gimnàs on el mestre té un grau inferior es posa el cinturó negre. “No haig de ser més que ningú, i això és el respecte”, afegeix.
Els valors del judo i del GEiEG | Àfrica Benavente
Un principi que pren encara més sentit si es té en compte que en Pedro és cinturó setè dan, una distinció que es reflecteix en el seu cinturó blanc-i-vermell. Després d’haver estat campió de Catalunya, Espanya, Europa i el Món en la categoria de veterans, té la mirada posada en assolir el vuitè dan. Encara, però, li queden set anys. Perquè tot i haver tocat el cim esportiu el 2019, manté la curiositat d’un principiant. “En el judo, com en la informàtica, cada dia aprens coses noves”, confessa.
Alguna vegada va semblar que havia de deixar la competició, però sempre el tornaven a veure als tatamis. Carpintero assegura, però, que el Mundial del desembre va ser l’últim. Ho admet amb certa resignació, conscient que li queda una espineta clavada: les Olimpíades de veterans al Japó, ajornades per la pandèmia, just un any després que ho guanyés tot. Se celebraran l’any vinent i, tot i tenir plaça, sembla que ja ha pres la decisió. “Em mossegaré les mans, m’hauria agradat acabar allà”, admet.
El respecte abans que el cinturó
Amb els anys, Carpintero s’ha acabat convertint en aquella mateixa figura que ell admirava quan era adolescent. Més enllà de les medalles i els cinturons, la seva tasca educadora traspassa generacions, ja sigui amb alumnes de la Universitat de Girona o els més petits del GEiEG. A més, assegura que “per les meves mans ha passat quasi tot Girona” i encara avui exalumnes el paren pel carrer per saludar-lo o recordar-li algun entrenament.
De la mateixa manera que ell recorda com el seu entrenador baixava dues vegades a la setmana en Vespa des de Barcelona per impartir, Carpintero mostra aquestes ganes de transmetre aquest amor i afecte per l’esport. Un gest simbòlic, un sacrifici que li va ensenyar que el mestratge neix de l’entrega i l’amabilitat. I és el que intenta bolcar en els seus alumnes, una generositat que va rebre i que ara transmet ell, ja sigui obrint les portes de casa seva per qui ho necessiti o pagant-los un hotel. Entenent que la millor manera de fer créixer l’esport és transmetre’l amb el mateix cor amb què ell el va rebre. Les lleixes del seu despatx, plenes de trofeus de la secció, ho exemplifiquen: ni una sola mota de pols, com si cada peça fos una extensió del respecte i cura que professa pel judo.
Pedro Carpintero posa amb alguns dels seus trofeus | Àfrica Benavente
Carpintero explica que al Kodokan de Tòquio, quan entra un desè dan amb cinturó vermell, “no se sent ni a una formiga”. Ningú parla i ningú es mou. “No és por, és respecte”, diu. El mateix respecte amb què, més de mig segle després, encara continua parlant del seu primer mestre, Julián Azañón.
