Imatge de: X @GironaFC
Hi ha silencis que semblen sonar més fort que qualsevol soroll. Avui, la gespa de Montilivi exhala una tristesa profunda, una melancolia que es cola per les grades buides d’un estadi que, no fa pas tant, va ser l’epicentre d’un somni que ni els més optimistes haurien pogut imaginar mai. El descens del Girona FC a la Segona Divisió s’ha consumat definitivament i, amb ell, es tanca de cop el llibre dels millors anys de la història del club. És un final amarg, desolador, però sobretot, si ens aturem a analitzar-ho amb fredor, és la crònica d’un declivi anunciat.
Un descens que no es pot explicar des de l’atzar, ni tampoc des de la mala sort continuada, sinó que s’erigeix com la culminació d’una sèrie d’errors greus de planificació i gestió que van començar a gestar-se exactament en el moment en què el club va assolir la seva fita més gloriosa. La grandesa té un preu, i la incompetència als despatxos l’ha acabat pagant sobre la gespa.
Les cendres abans de la revolució
Per entendre de debò la magnitud de la caiguda, primer cal dimensionar l’alçada majestuosa del vol. Ens hem de remuntar a l’estiu del 2021. El club vivia immers en una depressió col·lectiva asfixiant. Els fantasmes dels play-offs eren cicatrius massa profundes: el gol del Lugo al minut 89, l’eliminatòria contra el Saragossa van ser per fi oblidats gràcies a Pablo Machín i un ascens que va durar només dos anys; la tornada a Segona va ser igual o més cruel.
L’ascens va quedar esvaït dramàticament contra l’Elx al minut 96, i amb la cruel remuntada del Rayo Vallecano a Montilivi. Ser del Girona semblava, en aquells dies, una condemna al patiment. En aquell context de cendres anímiques, un noi de Vallecas aterrava a l’avinguda de Montilivi. Míchel Sánchez assumia les regnes d’un equip bloquejat mentalment.
El dia que el Girona va decidir creure en Míchel
Els inicis no van ser gens fàcils. L’equip no trobava la fórmula, el joc era espès i els resultats eren una llosa insuportable. El 16 d’octubre del 2021 quedarà gravat per sempre com el veritable punt d’inflexió fundacional d’aquesta era daurada. El Girona queia derrotat per 1-3 a casa contra l’Osca. L’equip estava en places de descens a la Primera RFEF, i l’ambient era completament irrespirable.
En la immensa majoria dels clubs de futbol, i potser en qualsevol altra època del mateix club, Míchel hauria estat destituït de manera fulminant aquella mateixa tarda, empès per la urgència i la por. Però la direcció esportiva encapçalada per Quique Cárcel i el club, en una decisió de valentia, convicció i visió que caldrà aplaudir eternament, van decidir mantenir la confiança en l’entrenador. Aquella paciència, aquella capacitat per veure la llum enmig de les tenebres quan els resultats dictaven sentència, va ser la decisió més transcendental de la història contemporània del club. Allà, en el fang més absolut, es va plantar la llavor del millor Girona.
Tenerife: l’alliberament de tots els fantasmes
La recompensa a aquella resiliència inusual en el futbol modern va arribar uns mesos després, el 19 de juny del 2022, sota el cel tancat de les Illes Canàries. L’estadi Heliodoro Rodríguez López de Tenerife va ser l’escenari d’una catarsi col·lectiva que va netejar, de cop i volta, tots els traumes del passat. El triomf contundent per 1-3, amb gols que eren crits d’alliberament, va certificar l’ascens a la Primera Divisió.
Les llàgrimes del gran capità Cristhian Stuani damunt la gespa, abraçat als seus companys, eren les llàgrimes de tota una província que, per fi, deixava de ser la víctima de les crueltats d’aquest esport per començar a ser l’escriptora del seu propi destí. Va ser molt més que un ascens esportiu; va ser una reparació històrica i emocional per a milers d’aficionats que mai havien deixat de creure.
Un equip sense sostre
La tornada a la màxima categoria, durant la temporada 2022-23, va ser una autèntica declaració d’intencions. El Girona de Míchel no havia pujat per especular, ni per demanar perdó per ser-hi a Primera en lloc d’altres equips “històrics”. L’equip va començar a enlluernar la Lliga amb una segona volta primorosa, plena d’alegria i atreviment tàctic. Encara se’ns posa la pell de gallina i se’ns accelera el pols recordant aquella màgica tarda del 25 d’abril en què l’equip va atropellar el vigent campió d’Europa, el Reial Madrid, amb un històric 4-2 rubricat per un inoblidable pòquer de gols d’un Taty Castellanos absolutament desbocat.
O la lliçó de personalitat impecable i maduresa demostrada al Camp Nou setmanes abans, arrencant un empat a zero (0-0), dominant fases del joc, i que hauria pogut ser una victòria si el mateix davanter argentí hagués estat capaç de marcar el gol de la victòria. Ens vam quedar a un sol partit de classificar-nos per a competicions europees en l’última jornada, cedint l’honor a l’Osasuna en un duel final. Però el missatge enviat al món era clar i contundent: aquest equip havia arribat per quedar-se i amenaçava de no tenir sostre.
La temporada perfecta
I aleshores va arribar l’obra mestra incontestable: la històrica temporada 2023-24. La campanya que tots explicarem amb orgull als nostres nets. La temporada perfecta. La millor, de llarg, de la història de l’entitat. Aquell Girona no només guanyava i sumava punts de manera voraç; aquell Girona enamorava profundament per la seva proposta. Va ser l’any en què els nois de Míchel van mirar als ulls dels gegants del futbol i els van fer abaixar el cap.
Les exhibicions futbolístiques davant del FC Barcelona quedaran emmarcades en or a les parets del club: un majestuós 2-4 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys que va sacsejar els fonaments del futbol català, evidenciant un canvi d’hegemonia sorprenent, i un altre 4-2 demolidor a la segona volta a Montilivi que va certificar el sorpasso anímic i classificatori. També vibrarem per sempre amb partits antològics com la victòria èpica contra l’Atlètic de Madrid (4-3), resolta en el temps de descompte amb aquell gol d’Iván Martín, fent esclatar Montilivi com un volcà.
L’equip va arribar a liderar la Lliga en solitari durant diverses jornades, va desplegar un joc posicional atrevit —amb l’anarquia controlada de centrals que construïen el joc, laterals per dins, futbol ràpid, vertical i infinitament vistós— que va atreure les mirades d’analistes de tot el continent. Els 81 punts finals i la tercera plaça en el campionat van servir per assaltar la glòria: la classificació matemàtica per a la Champions League.
La il·lusió es va desbordar sense filtres als carrers de Girona. Les places s’omplien de nens que havien canviat amb naturalitat les samarretes de Lewandowski, Griezmann o Bellingham per les de Dovbyk, Savinho o Aleix Garcia. El Girona s’havia convertit en l’equip de moda d’Europa, l’orgull indiscutible del futbol català i el far d’esperança de tots els clubs modestos del planeta que aspiraven a rebel·lar-se contra la tirania dels rics.
La Champions i el gran punt d’inflexió
Sentir els acords celestials de l’himne de la Lliga de Campions ressonant a l’estadi de Montilivi la temporada següent va ser el clímax emocional, l’apogeu absolut. Viatjar per Europa defensant el nom de la ciutat era l’homenatge perfecte a tantes generacions de socis que havien picat pedra. Però, malauradament, com si es tractés d’una tragèdia grega, tocar el cel va ser el preludi del càstig. El futbol de superelit és implacable i l’alta competició no perdona l’autocomplaença ni el sentimentalisme.
L’èxit desmesurat exigia, de manera imperativa, una gestió institucional a l’alçada; una maduresa per consolidar el projecte en el nou escenari. I és precisament aquí on situem el gran punt d’inflexió. La direcció esportiva i la cúpula directiva del club no van saber gestionar adequadament aquesta nova i exigent dimensió. Cegats pels focus de la Champions, es van començar a prendre decisions equivocades en la confecció de la plantilla, debilitant un projecte que justament semblava destinat a consolidar-se a l’elit.
El començament de la fi
L’estiu va ser el començament de la fi. Les sortides de les peces angulars, dels referents de la pissarra de Míchel, es van intentar cobrir amb pressa, falta de criteri clar o apostes de mercat excessivament especulatives. Les incorporacions mai van entendre la identitat ni el sacrifici innegociable de l’equip. Es va perdre pressió, es va perdre circulació de pilota i, el que és pitjor, es va perdre l’ànima competitiva que havia fet invencible l’escut. Els mercats d’estiu van esdevenir anades i vingudes de cromos que desvirtuaven progressivament aquell ADN forjat a Vallecas i cuit a foc lent a Montilivi. La pèrdua d’identitat competitiva va ser sagnant, i la plantilla va perdre jerarquia.
Stuani, l’últim salvador
Aquesta pèrdua dràstica de potencial futbolístic es va fer evident durant l’agonia de la temporada 2024-25. L’esforç físic i mental de competir al màxim nivell continental entre setmana amb una plantilla descompensada i curta va passar una factura caríssima. La segona volta del campionat de Lliga va ser desastrosa, i els fantasmes del descens van agafar forma fins a amenaçar seriosament la categoria.
El miracle d’aquell any per evitar la tragèdia va tenir, com gairebé sempre en la història recent del club, noms i cognoms: Cristhian Stuani. El mite, ja amb l’edat al seu torn, però amb l’instint letal intacte, va assumir un cop més el paper salvador que el destí li tenia reservat, sent determinant amb els seus gols en l’esprint final per rascar els punts matemàtics que asseguraven un any més la permanència. Una injecció de morfina per a un pacient que ja patia una malaltia greu no diagnosticada adequadament als despatxos.
Un descens que no és cap accident
L’avís brutal d’aquella temporada hauria d’haver provocat un canvi radical de rumb als estaments directius del club. Però el darrer estiu va ser l’estocada final. Les apostes esportives van continuar sent errònies, de pegat, prioritzant balanços abans que equilibri competitiu. El descens final, aquest abisme al qual avui ens aboquem amb desolació, no és un accident aïllat; és la resolució científica d’haver desmantellat, per ineficàcia o visió a curt termini, un projecte extraordinari. Mantenir aquell nivell era molt difícil, però l’escenari era ideal per aconseguir el que era l’objectiu primer i primordial: afermar el Girona a Primera Divisió.
