Imatge: Idoia Subirós (rebuda del Girona)
Hi ha poques coses més tristes en el futbol que viure un descens. Veure com el teu equip cau, impotent, és un cop difícil d’explicar a qui, per sort, no ho ha hagut de patir mai. No és el primer que ens toca viure i, malauradament, probablement tampoc serà l’últim. Però això no el fa menys dolorós, i venen dies durs. Dies de ràbia, d’impotència, d’insomni i de silencis massa llargs. La sensació és estranya.
Una barreja de tristesa, desolació, frustració i dolor que costa fins i tot endreçar. Ara bé, més enllà del resultat esportiu, el que fa realment mal és tenir la convicció que aquest descens no és fruit d’un accident puntual, d’una mala temporada, sinó de la conseqüència de, com a mínim, dos anys de decisions equivocades, de negligència estructural i d’un projecte que, a poc a poc, s’ha anat desconnectant de la seva gent. I, com gairebé passa sempre, els que acaben pagant els plats trencats són els aficionats.
Sovint s’etiqueta l’afició gironina de freda o poc passional. Però dissabte, una vegada més, es va demostrar que quan el club necessita la seva gent, la seva gent hi és. Montilivi va deixar postals precioses, d’aquelles que emocionen i que recorden per què el futbol és molt més que un negoci. Llàstima que tot això no es veiés reflectit després a la gespa. Al final, l’afició sempre acaba ocupant el mateix lloc, un últim esglaó d’una piràmide on les decisions es prenen molt lluny de Girona.
Fer autocrítica, i ràpid
Fa temps que molts dels qui ocupen la part alta d’aquesta estructura han desaparegut de Montilivi. Bomba de fum, com si el fet de no disputar la Champions hagués convertit el Girona en una prioritat secundària. Dissabte, mentre alguns jugadors sí que van sortir a donar la cara davant dels aficionats, els dirigents van optar pel silenci, més enllà d’un discurs buit de contingut del president Delfí Geli ja gairebé a mitjanit. Cap explicació, cap responsabilitat, i ni tan sols la valentia mínima de mirar als ulls una afició enfonsada anímicament pel cop. Més d’un centenar d’aficionats van esperar a l’esplanada de Montilivi fins ben entrada la nit, però res. Silenci sepulcral i forces de seguretat ampliant el cordó policial. Un silenci que contrastava amb la normalitat aparent de la zona VIP de Montilivi, encara activa mentre a fora la gent plorava un descens.
Quan tocava reconèixer els mèrits de l’actual consell d’administració, es va fer. La classificació històrica per a la Champions no s’entén, en part, sense la feina de moltes persones del club, i figures com Quique Cárcel han estat claus en el creixement del Girona, però una cosa està clara: els elogis no poden convertir ningú en intocable. Si a les victòries tots compartim medalles, a les derrotes també toca compartir responsabilitats. I ara, el que necessita la gent per tornar-se a enganxar i assumir que ens toca tornar a baixar al fang, no és res més que transparència. Sortir a donar explicacions, exposar el full de ruta i assumir els errors en públic per no tornar-los a cometre.
On estan els màxims accionistes?
Les xarxes també han començat a assenyalar noms propis a l’hora d’exigir responsabilitats. Més enllà de les moltes crítiques a la direcció esportiva, una part important de l’afició també apunta cap als màxims accionistes, entre els quals Marcelo Claure, empresari bolivià i propietari del 35% de les accions del club. El Girona jugant-se la vida amb l’aigua al coll i, mentrestant, silenci absolut. I el silenci, sovint, és la manera més clara de dir alguna cosa. De fet, l’última vegada que Claure es va pronunciar públicament sobre el Girona va ser l’11 d’abril, coincidint amb la visita a la llotja del Santiago Bernabéu.
Més enllà, en tot el que portem de 2026, les úniques referències de l’empresari al Girona a les seves xarxes socials han arribat després de les tres victòries a Montilivi contra Barça, Athletic i Vila-real. Mai, en les derrotes o mals resultats a domicili. El mateix es pot extrapolar als qui mantenen la resta d’accions: City Group (47%) i Pere Guardiola (al voltant del 17%). Silenci còmplice quan passen més de 30 hores des que es va consumar el descens. No hi ha per on agafar-ho, de debò…
Quan el vaixell navega amb calma, remar és molt més fàcil. Quan arriben les derrotes, en canvi, silenci sepulcral. I això costa d’entendre, sobretot en un moment en què l’afició necessita sentir que els qui manen al club comparteixen el dolor, la preocupació i la frustració del que està passant al damunt de la gespa.
Recuperar l’orgull gironí
En efecte, queda clar que el club ha crescut molt, i això a ulls de tothom ha de ser un factor positiu. L’error és que ho ha fet més en vertical que en horitzontal. El Girona s’ha professionalitzat, projectat internacionalment i, de pas, convertit en una institució molt més gran. Ara bé, en aquest procés també s’ha anat desconnectant de la seva essència (amb l’exemple clar del canvi de patrocini Gosbi per Etihad Airways).
Les últimes plantilles són un reflex clar d’això. Poc talent gironí, pocs referents locals i molt poca identitat col·lectiva. L’orgull gironí ha quedat sostingut pels de sempre, pels que fa anys que hi són o pels que han entès què representa aquest escut. Eloi Amagat, Granell, Pere Pons… tots ells, models de futbolistes que representaven molt més que el simple rendiment esportiu. Tampoc ajuda gens el deplorable tracte cap al soci. Preus a l’alça i un estadi encallat en promeses que s’emporta el vent. Per construir un Girona consolidat a Primera, cal començar pels fonaments. No es pot construir una casa començant per la teulada.
Errades condicionades de la direcció esportiva
I pel que fa a la direcció esportiva, el diagnòstic és igual de preocupant. Una gestió que encara viu del prestigi d’encerts passats, però que des del 2024 ha acumulat massa errors. No sempre es pot encertar, d’acord, però són masses els fitxatges que no han funcionat, les inversions milionàries sense cap mena de retorn esportiu ni econòmic i una plantilla desequilibrada davant la manca evident de planificació prèvia.
Ningú pot ni ha de negar els mèrits de Quique Cárcel i del seu equip en els anys de creixement del club. És evident que els ascensos, la consolidació a Primera i fins i tot la històrica classificació per a la Champions no s’expliquen sense la seva figura. I precisament perquè en el seu moment es van aplaudir els encerts, ara també toca assenyalar els errors. La realitat és que des del 2024 la direcció esportiva navega clarament a la deriva, malgrat disposar del pressupost més alt de la història del club i tenir el 8è i el 10è límit salarial de la Lliga en les últimes dues temporades respectivament.
Les xifres, de fet, fan encara més difícil d’entendre la gestió darrerament. Aquesta temporada el club ha invertit aproximadament 29 milions d’euros fixos en fitxatges, mentre que n’ha ingressat 58,25 en vendes, exactament el doble. I l’any anterior, el balanç ja havia estat clarament positiu, amb més de 12 milions de benefici després d’un estiu que va deixar un rècord de traspassos amb prop de 60 milions ingressats.
On estan els diners de la Champions?
A la sortida del camp, alguns aficionats em comentaven irònicament si la figura de Pere Guardiola, accionista i alhora representant de jugadors implicat en molts dels últims moviments multimilionaris, hi té res a veure. Per molts d’aquests aficionats, la crítica de fons és clara i tenen la sensació que, en segons quines operacions, potser s’ha pogut mirar abans per interessos particulars que no pas per fitxar els perfils que realment necessita l’equip. D’aquí els càntics de ‘directiva dimissió’ en reiterades vegades, fins i tot amb missatges concrets per càrrecs específics.
El problema no és gastar, sinó gastar malament. El Girona fa massa temps que encadena decisions difícils d’explicar com ara fitxatges que no encaixen ni amb el projecte ni amb la idea de joc de Míchel, posicions cabdals que han quedat completament orfes durant tota la temporada o una plantilla envellida, farcida de futbolistes amb historials de lesions preocupants.
Fer un pas enrere per fer-ne molts endavant
El resultat final ha sigut un equip sense energia competitiva (excepte alguns jugadors que tots sabem) i massa fràgil quan la temporada ha entrat en el tram més decisiu, sumant 4 de 24 punts possibles. Si a això li sumes l’infortuni o la mala sort de lesions com la de Vanat, tens molts números d’acabar com has acabat. Insisteixo, que el descens fos més o menys esperat, no el fa menys dolorós, ni de bon tros. Tot això, per un club que venia de jugar la Champions amb els millors recursos que ha tingut fins ara en la seva història, és un fracàs estructural que cal analitzar a fons i que necessita un repartiment clar de culpes i responsabilitats.
Arribats aquí, ni tan sols hem parlat dels jugadors ni de l’entrenador, que també tenen molta responsabilitat en tot plegat. Pas a pas. En parlarem d’això també quan sigui l’hora dels adeus. Ara arriba el moment més important i toca decidir quin Girona volem ser quan ens tornem a aixecar. El descens és molt dur, però ens regala una oportunitat d’or per fer autocrítica de veritat i de dalt a baix.
Recuperar l’orgull gironí, apostar per una estructura més propera, i que s’identifiqui més amb la ciutat i la seva gent. En definitiva, tornar a fer del Girona un projecte amb ànima pròpia. L’afició, siguin més o menys, hi serà, com hi és sempre, perquè estimar un club no depèn de la categoria ni dels títols ni d’entrar o no a Europa. Ara toca assumir el cop, tocar de peus a terra i entendre que la Segona Divisió serà duríssima i que no hi haurà cap camí fàcil. Però abans de res, tothom haurà de mirar-se al mirall i assumir la seva part de responsabilitat. L’aficionat no pot tornar a pagar els plats trencats d’una neglígència estructural.
