Imatge: Girona FC
Més val tard que mai. O potser no. Potser el problema no és arribar tard, sinó haver esperat fins al límit per reaccionar. Ahir, però, el Girona va recordar-se de qui era. Va jugar amb el cor a la mà i la sang calenta, com qui sap que la casa s’està incendiant i encara té forces per salvar-ne els records. Montilivi, malgrat l’horari intempestiu, va respondre com ha fet sempre en aquests escenaris, amb ànima, amb orgull i amb aquella fe tossuda que apareix quan tot sembla perdut.
L’empat no és suficient. La classificació continua sent una corda tibada al coll i la salvació encara continua lluny. Però hi ha empats que pesen com derrotes i n’hi ha que, almenys, et donen motius per confiar. Ahir l’equip va competir. Va mossegar. Va defensar l’escut com si fos pell. I això, després de mesos caminant entre l’apatia i la resignació, ja és molt.
Per què no abans?
Michel veu el got mig ple perquè el Girona encara depèn d’ell mateix. D’altres el continuem veient mig buit. La realitat, però, és més tossuda. Segurament tocarà sumar al Metropolitano i guanyar l’Elx si es vol evitar un altre final de temporada de nervis i desfibril·ladors. A Girona no sabem acabar els cursos amb calma, sempre sembla que la història necessiti una última escena dramàtica abans dels crèdits.
Però hi ha una pregunta que m’ha rondat el cap tota la nit. Per què aquesta versió de l’equip ha arribat tan tard? Per què no vam veure aquesta fam contra el Mallorca? O davant d’un Betis ferit? O a Vallecas? No era impossible. No era una qüestió de futbol, sinó d’ànima. I això és el que fa més ràbia, que el Girona només hagi tret l’instint de supervivència quan l’aigua ja li entra per la boca.
Ara només queda remar. Remar fort. El Metropolitano exigirà la mateixa valentia d’ahir, però també una mica més de clarividència en els últims metres, una passada més precisa, una rematada més efectiva. Després quedarà l’última batalla amb un Elx que ja sap el que és aigualir la festa gironina. Llavors, serà l’hora de canviar el relat d’una vegada per totes. O de “fer història”, com diu Michel.
Els ingredients per la salvació
Per fer-ho, el camí sembla clar. Ahir Ounahi va oferir una molt bona versió: valent, diferencial, capaç de trencar línies amb conduccions i passades impossibles. El marroquí va assumir responsabilitats i va liderar futbolísticament l’equip. Fins i tot li va faltar aquell punt d’egoisme que tenen els futbolistes que saben que el partit els pertany.
I després hi ha Stuani. Sempre Stuani. Paradoxa preciosa, per què els anys passen, però continua sent el refugi del Girona quan les cames tremolen i la pilota crema. És llum enmig de la tempesta, un davanter que converteix cada pilota a l’àrea en un soroll d’alarma constant per a les defenses rivals. Principalment, perquè l’uruguaià parla l’idioma del gol. La seva sola presència transforma l’equip. Sense Stuani, probablement aquest Girona ja tindria mig peu a Segona, una temporada més. L’equip el necessita. Sense Vanat, el Girona no ha estat capaç de guanyar cap partit i suma 3 punts de 18 possibles…
Però el futbol també necessita orgull, i aquí apareixen Joel Roca i Arnau. Potser no sempre encerten, però juguen com qui defensa casa seva. No negocien ni la intensitat ni el sentiment de pertinença i en moments així, això val tant com qualsevol recurs tècnic. Hi afegiria Fran Beltrán, que ha aterrat a un lloc conscient del que es trobaria.
El que està en joc és molt més gran que una categoria. Ahir el Girona va entendre, finalment, que salvar-se no és només una qüestió de punts i que també passa a ser una qüestió de dignitat. El partit d’ahir ha de ser el mirall. El mínim exigible. La línia vermella que no es pot tornar a creuar en aquestes dues jornades que resten.
Suposo que sí. Que més val tard que mai. Però ara toca demostrar que no és només un últim sospir abans de caure, sinó el primer batec d’un equip que encara es nega a morir i despertar-se d’aquest somni anomenat Primera.
