Imatge: Girona FC
Benvinguts siguin, altre cop, els fantasmes del passat. El Girona, amb una insistència gairebé cruel, els ha tornat a despertar amb tres derrotes consecutives en el moment més decisiu del curs, com un eco incòmode d’aquell inici de temporada que semblava enterrat (el Girona no encadenava tres derrotes consecutives des de les primeres tres jornades).
Míchel diu que d’aquell equip ja no en queda res, que no hi ha comparació possible, que avui som millors. Però la realitat, tossuda, parla una altra llengua. També s’insisteix que no hi ha paral·lelismes amb l’any passat. I, tanmateix, les xifres tornen a mirar-nos de cara: a aquestes alçades (J34), el Girona era quinzè, a sis punts del descens i aquest cap de setmana, en el pitjor dels escenaris, podria acabar-ne a només un (1). Entre un escenari i altre hi ha quatre punts de marge, com aquells quatre que ens separaven de la zona vermella abans de rebre el Mallorca. Era una final. Per a tothom.
Però no n’hi ha prou amb dir-ho, proclamar-ho, convocar l’afició en un primer de maig (dia del treballador) si després no es fa la feina, valgui la redundància. Perquè ahir semblava que només un equip entenia què estava en joc, mentre l’altre especulava, com qui encara no ha après que el futbol, capritxós i implacable, no perdona mai.
Potser és millor assumir-ho d’una vegada, el futbol no ens deu res. I el Girona paga ara les factures d’un inici de temporada esperpèntic, d’una planificació incompleta, de decisions preses a mitges i jugadors a la lluna de València. No és només responsabilitat de Míchel, però tampoc n’és aliè. Les lesions, sí, poden ser mala sort, tot i que potser no tant, quan coneixes l’historial de qui fitxes i jugues a cara o creu sabent que a Girona sovint surt creu.
Orfes de gol, orfes d’idees
I així arribem al tram decisiu amb convicció, és cert, amb la memòria d’haver plantat cara als grans, d’haver guanyat el Barça, de competir al Bernabéu… Però sabent que ara tot es decideix en els detalls. I els detalls, per petits que semblin, pesen com muntanyes. Quedar-te sense davanter centre a falta de vuit jornades, per exemple. Sense referència, sense gol. Apostar-ho tot a una sola carta i descobrir, massa tard, que quan la perds, ho perds gairebé tot. Perquè sense gol, només queda resistir. I resistir, en aquest futbol, sovint no és suficient.
Sense voler generalitzar, però convé mirar al voltant: com estan resistint els equips de la zona baixa? L’Oviedo s’aferra a Fede Viñas, amb tres gols en els darrers quatre partits. El Llevant troba guia en Carlos Espí, set dianes en vuit jornades i, a més, amb el segell del planter. L’Alabès s’encomana a Toni Martínez, sis gols en cinc partits que expliquen moltes coses. I el Mallorca té en Muriqi el seu far, segon màxim golejador de la lliga. El Girona, en canvi, potser juntament amb el Sevilla, és dels pocs equips que afronten aquest tram determinant sense una referència clara en atac. I això, en el futbol d’avui, no és un matís, és una llosa.
El camí que queda
El partit d’ahir va ser un mirall incòmode: la tècnica individual, la trajectòria futbolística i la tàctica es dilueixen quan a l’altra banda hi ha més fam, més treball, més sacrifici, fins i tot, més convicció en el pla de partit. Si, a sobre, no encertes en el plantejament, el desenllaç és inevitable. Per això, Míchel, costa creure que la situació sigui gaire millor que la de l’any passat. El calendari et regala oportunitats d’or, però no ho fa gratuïtament. Si no les aprofites, caus. Una vegada et pots aixecar, dues també. A la tercera, ja no sempre.
Ara toca Vallecas, territori sempre difícil, on caldrà pujar la intensitat, la concentració, l’ànima. Perquè davant hi haurà un equip valent, fidel a la seva idea, capaç de competir sense renúncies. I després vindran dues finals a casa, contra la Real Societat i l’Elx, amb una afició que, segur, no fallarà. Falta veure si el club i els jugadors estaran a l’altura. Entremig, evidentment, una visita al Metropolitano davant un Atlético que ja ha renunciat a la lliga, però que mai renuncia a competir, per idiosincràsia.
Moment d’unitat
Ja hi haurà temps per jutjar la temporada. Ara no. Ara toca arremangar-se, remar plegats i fer del que queda una lliga de quatre partits on encara depenem de nosaltres mateixos. Fins quan, no se sap. Però ara és moment de protegir l’orgull gironí, de jugadors compromesos, d’animar, en definitiva, de ser-hi. I no, no sempre tindràs la sort de comptar amb Portu i Stuani.
Som el Girona. Sabem d’on venim. I, sobretot, sabem perfectament a on no volem tornar. Però convé no oblidar-ho, el futbol, sempre, acaba passant factura.