Imatge de: Flickr de David Subirana
En un dels estius més decisius per l’Spar Girona, la direcció esportiva va creure convenient canviar quasi la totalitat de la plantilla que havia defensat els colors vermell-i-negre la temporada 2023-2024. Era un estiu decisiu perquè s’havia fet una plantilla d’Eurolliga per tornar a la màxima competició europea i no es va assolir. Perquè va haver-hi despeses addicionals com el canvi d’entrenador o moviments durant l’any que van fer augmentar el pressupost previst. Perquè començaves a posar en risc la resiliència que s’havia mantingut fins ara per lluitar amb els altres monstres de la lliga. No era fàcil igualar aquella plantilla. Regan Magarity, Marianna Tolo, Morgan Bertsh, Rebekah Gardner… Molts noms que entre males dinàmiques i lesions no van deixar un gran record a Fontajau a còmput global.
Somiar està permès. És de les poques coses gratuïtes que queden en l’actualitat. Tots vivim d’il·lusions i objectius per trobar un sentit al nostre dia a dia. En el cas de l’Spar Girona es lluitava perquè la lliga i el panorama europeu continués veient en el projecte un equip temible. La continuïtat de Roberto Íñiguez, un dels últims anuncis pel roster d’aquesta temporada, ha estat fonamental perquè, a dia d’avui, el conjunt gironí estigui en disposició de guanyar l’EuroCup, amb candidatura ferma per acabar primer la fase regular i guanyar la lliga i, perquè no, alçar la segona Copa de la Reina del club a Saragossa d’aquí a vint-i-vuit dies.
Segur que hi havia pocs optimistes al setembre amb la plantilla feta. A més, per rematar-ho, per quart any consecutiu no s’aconseguia guanyar la lliga catalana. No és quelcom decisiu, però no deixa bon regust de boca a l’afició per l’inici de les competicions oficials.
Imatge de: Flickr de David Subriana
Una recta final per gaudir i somiar
Guanyar no és fàcil. Cada partit és una guerra. I cada possessió et col·loca en una situació més o menys bona pel desenvolupament del matx. A Girona, per sort, un altre any, toca gaudir. Però no només de victòries, sinó de bon bàsquet. De punts, verticalitat, bones defenses, una química excel·lent… Són molts els factors que estan fent d’aquesta temporada una de les més divertides de veure dels últims anys.
I, en això, té molta part de culpa en Roberto. En un moment en què està al punt de mira per tot el que va succeir contra València i la posterior sanció, cal reivindicar la seva figura perquè no caigui en va tot el treball fet. Evidentment, aquí també hi tenen part de culpa Jordi Sargatal i Laia Palau. Tots tres acaben formant un equip tècnic de molt nivell que han tret un enorme rendiment a un grup de jugadores que no feien pensar en sinònims de títols uns mesos enrere.
En una setmana molt complicada després de l’aturada de seleccions, l’Spar Girona va caure amb el cap ben alt davant un equip que té molts números d’estar a les semifinals de l’Eurolliga, derrotar a un monstre com el Lyon a l’anada dels quarts d’EuroCup i assaltar un sempre complicat Würzburg. Motius per creure, n’hi ha de sobres.
Estem davant l’Spar Girona més anotador de la història. Agafem el tòpic llatí carpe diem per xalar de valent amb les tardes de Fontajau que ens lliuraran aquest equip fins a final de temporada. Ara ja hem entrat a l’esprint final. On hi ha les coses boniques en joc. Que Sandra Ygueravide pugui aixecar algun títol d’aquí a final de temporada no només depèn de l’equip. Les jugadores necessiten l’afició i l’afició necessita les jugadores. Això és el que farà que les vitrines de Fontajau tinguin algun títol més en els pròxims mesos. Toca creure en aquest grup.
