Imatge de: X @GironaFC
Durant aquesta temporada 2025-26, en la que el Girona no ha assolit la permanència a Primera Divisió, Paulo Gazzaniga ha estat un dels assenyalats en el descens de l’equip a Segona Divisió. Només començar, en la primera jornada contra el Rayo Vallecano, el de Murphy ja va condemnar l’equip amb dos errors impropis d’un porter de màxim nivell.
Amb la situació centrada en les carpetes d’entrades i sortides per confeccionar la plantilla de cara a la temporada 2026-27, el nom de Gazzaniga no apareix en els pronòstics com un dels futbolistes a abandonar les disciplines blanc-i-vermelles, però tot pot passar. Amb un any més de contracte, fins al 2027, el futur de Gazzaniga és del tot incert.
Una de freda i una de calenta
És evident que el porter argentí ha ajudat a guanyar partits, però de la mateixa manera que ha sumat, ha restat. I bastant. Semblava que, amb l’arribada de Livaković, el porter que havia militat al Tottenham o el Fulham, entre d’altres, havia fet una revifada. Però simplement era un miratge.
Un bon exemple del que és Gazzaniga és el que va passar al Santiago Bernabéu. El porter va fer una aturada de mèrit a un xut de Valverde que es dirigia a l’escaire, però la següent acció va acabar en gol després que l’argentí col·loqués malament les mans i s’empassés el xut.
A més, tampoc s’ha de passar per alt l‘acció del gol de Marc Roca en el partit contra el Betis, on Gazzaniga es trobava mal perfilat i, fruit d’això, no va poder arribar a atrapar un xut frèvol. Per no oblidar-nos tampoc de la inexplicable acció que va fer contra la Reial Societat per rebutjar la pilota, i que va acabar concedint un córner que posteriorment va desembocar en el gol visitant.
Vingui qui vingui, Gazzaniga sota pals
Paulo Gazzaniga no ha demostrat ser una garantia sota pals. El Girona necessitava un canvi, i Livaković i Ter Stegen varen arribar per oferir aquest aspecte de seguretat. Però, entre lesions i decisions tècniques qüestionables, l’argentí es va mantenir al peu de canó, va continuar fent de les seves i es va acabar enterrant a ell mateix i a tots.
Fins a sis porters ha arribat a tenir el Girona aquesta temporada, però Gazzaniga ha estat el segon jugador de la plantilla (només superat per Vitor Reis per 35 minuts) amb més minuts aquesta temporada (3.103). Això diu moltes coses. Malgrat la diversitat d’opinions, a can Girona ha quedat demostrat que morir amb les idees no és la solució. Una lliçó que ha après Míchel «cal treure’s l’ego, fins i tot el meu«. O això semblava.
Tanmateix, les declaracions no s’han transformat en accions, especialment veient la situació que es va donar entre Gazzaniga, Míchel i Livaković. Ha quedat demostrat que el descens no ha sigut una casualitat, sinó un cúmul de despropòsits que ja es van veure el dia del Rayo, que es van alertar en els partits contra el Villarreal o el Llevant, i que van acabar dictant sentència en el tram final.
Res canvia si res canvia, que es diu. I és totalment comprensible que no es pugui oblidar el tema de què hauria passat si s’haguessin fet d’una altra manera les coses. I els dubtes o l’enuig semblen fer-se més gran quan es veu que a Livaković l’escullen com a millor jugador del partit en el Mundial, tot fent sis aturades i evitant una catàstrofe major per a la selecció de Croàcia.
I ara què?
El Girona, amb necessitat de renovar la plantilla, també haurà de mirar amb lupa el tema de la porteria. Si res no canvia, Rubén Blanco marxarà sense ni tan sols haver debutat, mentre que Juan Carlos posarà punt final a una meravellosa etapa de set anys a Montilivi. Així doncs, a banda de Gazzaniga —i a l’espera de saber què passarà amb Sergi Puig del filial— Krapyvtsov, que encara està verd, és l’altre porter amb contracte que començarà la pretemporada amb el primer equip.
