Imatge de: Girona FC i Bàsquet Girona
El 19 de juny serà un dia sempre marcat a la història de l’esport gironí. Aquella vesprada el Girona FC i el Bàsquet Girona van celebrar dos ascensos històrics a Primera Divisió. En el cas de l’equip dirigit per Míchel, Tenerife es va convertir en l’escenari ideal per trencar amb la maledicció dels play-offs. Pel que fa al conjunt presidit –aleshores també com a jugador– per Marc Gasol, Fontajau va ser una festa després de la victòria del Bàsquet Girona davant Movistar Estudiantes (60-66).
L’esport gironí va tocar el cel i ho va celebrar l’endemà amb una rua conjunta pels carrers de la ciutat que va tenir com a fi de festa la plaça del Vi, amb els discursos dels protagonistes. La unió que es va generar amb els dos ascensos ha permès créixer dues de les principals entitats de Girona, que s’unien a l’Uni –i en aquell moment el Girona d’hoquei–, com a representants de la província a la màxima categoria dels seus esports.
Un pas endavant que ha permès viure els millors anys de la història de l’esport gironí, però que des d’aleshores han tingut camins molt diferents en aquests quatre anys.
De tocar el cel a caure l’infern
El futbol va començar a créixer en massa social. Eren anys de bonança, l’equip no només competia i guanyava de la mà de Míchel, sinó que també mostrava un futbol vistós i atractiu que va enamorar molts aficionats. En la primera temporada a l’elit, els blanc-i-vermells es van quedar a les portes de jugar la competició europea.
Només una derrota a El Sadar en l’última jornada va impedir que l’equip de Míchel disputés la Conference League. Aquell any, però, serà també recordat pel pòquer de Taty Castellanos al Reial Madrid (4-2). Ara bé, això seria només l’inici. L’any següent el club passaria als llibres d’història després d’acabar en tercera posició –només superat per Madrid i Barça, a qui va guanyar els dos partits– i assolir la classificació per a la Champions League.
Aquest seria el punt àlgid del Girona FC. Un exponencial creixement que va pujar igual de ràpid que va baixar. A partir d’aquí la cosa va canviar i tota aquella alegria que desprenia l’equip de Míchel es va apagar. La foscor va arribar –condicionat per uns fitxatges que no van funcionar– i els blanc-i-vermells van començar a caure en picat. L’any de la Champions –on el Girona només va poder guanyar un partit de vuit jugats– es va assolir la permanència a Primera sobre la botzina, mentre que aquest curs res no ha pogut evitar el descens a Segona.
De tocar el cel a caure a l’infern en només dos anys. La inversió de la Champions ha fet caure un projecte que tenia molt bona pinta. No saber com invertir els diners ha condemnat el futbol, que ara haurà de reconstruir-se i començar un projecte des de zero per tornar a l’elit com més aviat millor. Això sí, amb la lliçó apresa que els passos s’han d’anar fent a poc a poc. Apostar pel talent de casa i jugadors compromesos amb el club, hauria de ser la clau en aquest nou Girona. Un model que el bàsquet ha seguit a la perfecció, amb jugadors que arriben conscients que els tocarà baixar al fang.
Un creixement lent, però progressiu
Tot plegat, ha permès veure un creixement lent, però progressiu. Tanmateix, dir que el creixement ha estat lent no seria del tot encertat. Fundat el 2014 per Marc Gasol, en nou anys –el 2017 es crea l’equip sènior– s’ha passat de competir a Lliga EBA –la cinquena divisió– a disputar competició europea la pròxima temporada. L’entitat ha anat fent passos a poc a poc, conscients que millor tenir un creixement lent, però sostingut, que exponencial i insostenible.
El Bàsquet Girona ha tingut molt clar en tot moment dels passos que havia d’anar fent en cada moment. Prova d’això és la decisió que prendrà aquest estiu envers les competicions europees. L’entitat podria haver fet una posta arriscada per entrar a l’EuroCup per guanyar visibilitat i retenir talent, però tot apunta que apostarà per començar des de baix amb les competicions FIBA, el pas més natural per la institució.
Després de pujar a l’ACB de la mà de Jordi Sargatal, Aíto García Reneses va ser l’encarregat de dirigir l’equip en la temporada del debut a l’elit. L’estrena va ser amb derrota contra el Reial Madrid (88-94), però l’equip s’acabaria salvant, igual que també ho aconseguiria l’any següent de la mà de Salva Camps i Fotis Katsikaris, que va arribar el gener del 2024.
El curs 2024-25 va ser un dels que, segurament, més va fer tremolar l’estabilitat del projecte. L’inici amb Fotis no va ser bo, amb dues victòries en onze partits. El club va apostar per fer un canvi a la banqueta i el 16 de desembre arribava Moncho Fernández. Malgrat perdre davant Breogán i Saragossa, tres victòries seguides (Lleida, Barça i Baskonia) van canviar la dinàmica d’un equip que va continuar a l’ACB.
Aquest any ha estat el de la consolidació. Per primer cop no s’ha patit per baixar. L’equip ha lluitat per tenir el premi de competir a Europa, que finalment ha arribat. Aquesta és la demostració d’un projecte ben treballat, cuinat a foc lent i que ara ha tingut una nova recompensa. El Bàsquet Girona ha de seguir amb aquesta filosofia: a poc a poc i amb bona lletra per poder continuar gaudint de l’ACB, com a mínim, quatre anys més.
