Imatge de: X @GironaFC
«Tot té un inici i un final» i el pròxim 30 de juny es posarà punt final a l’etapa de Juan Carlos a la porteria del Girona. Set meravellosos anys en què el porter ho ha viscut absolutament tot: dues finals de play-off perdudes, un ascens, lluitar per la lliga, la Champions League i finalment un descens.
Moments bons i moments dolents que el castellanomanxec s’ho pren com «part de la vida». Juan Carlos (Guadalajara, 1988) ha voltat per diversos equips (Guadalajara, Rayo —on va coincidir amb el Míchel jugador—, Hèrcules, Còrdova, Elx i Lugo) abans d’arribar a Montilivi. «He tingut la sort de trobar el meu lloc al futbol aquí a Girona», deia al pòdcast Orgull Gironí del club.
Un futbolista experimentat que ha estat clau en el creixement de l’entitat blanc-i-vermella, tant dins el camp com fora, on ha estat aquest últim any a causa d’una greu lesió a inicis de temporada. El porter marxa després 125 partits i 42 porteries a zero, convertit en el tercer porter blanc-i-vermell amb més partits al futbol professional (només superat per Paulo Gazzaniga i Isaac Becerra).
Uns inicis difícils
Juan Carlos va arribar just després del primer descens del Girona. Amb Juan Carlos Unzué a la banqueta, el castellanomanxec tenia el complicat repte de rellevar a Yassine Bounou sota pals, que havia donat un gran rendiment a l’equip. Amb l’objectiu de tornar a primera la temporada de la pandèmia de la Covid i va veure com Pep Lluís Martí el rellevava a la banqueta en substitució d’Asier Riesgo, a qui va mantenir Francisco en el tram final de la temporada.
L’equip va caure a la final del play-off i després de ser suplent d’Arijanet Murić —cedit pel Manchester City— en les dues primeres jornades es va tornar a fer amb un lloc a l’onze. Francisco li va acabar donant la confiança i Juan Carlos la va retornar amb una magnífica temporada sota pals amb 18 porteries a zero en 44 partits. Un dels seus millors anys que acabaria amb un nou cop rebut, derrota a la final del play-off contra el Rayo Vallecano, un dels moments més complicats de la seva etapa a Girona.
L’espina que es va treure Juan Carlos
Però de nou, l’equip es va refer. I Juan Carlos va liderar aquesta reacció des de la porteria, exercint de capità i amb l’experiència de ser un jugador veterà. De la mà de Míchel, es va assolir el retorn a Primera Divisió. Una final a Tenerife que recorda a la perfecció. «Ens va fer complir un objectiu, que era pel qual jo havia vingut aquí», explica un home que va ser clau amb una aturada a Burgos per classificar l’equip als play-offs.
Conscient que el col·lectiu sempre ha d’estar per sobre les individualitats, el porter ha sabut exercir a la perfecció el rol que li ha tocat en cada moment, a vegades des de la porteria i d’altres des de la banqueta —o grada aquest últim any—. Juan Carlos és l’exemple d’un gironí que no ha nascut a Girona. «El dia de París vaig plorar», confessa un Juan Carlos que ha entès a la perfecció què significa aquest club.
El porter marxa convençut que el club podrà tornar a primera aviat. Les seves aturades han estat clau per fer gaudir l’afició blanc-i-vermella els millors anys de les seves vides. Perquè sí, sense Juan Carlos res del que s’ha viscut aquestes darreres temporades hauria estat possible. Un futbolista molt important per entendre els èxits recents del Girona. Moltes gràcies per aquests set anys i molta sort en el futur.
